Joan Sales: cara o creu

per Maria Bohigas

Entre-veus

Joan Sales
Joan Sales

«Ens vam esgarriar, vam anar a parar al cim del Montsant, en un gran planell de roca pelada; roques del Montsant, no us oblidaré mentre visqui —semblava impossible que tot allò passés amb aquell temps tan dolç, sota aquell cel tan blau. El 1939 havia començat i vet aquí que ens trobàvem en aquell alt planell de roca nua; els moros acampaven al peu de les muntanyes. En controlaven tots els passos. Estàvem per fi acorralats. Per primera vegada a la vida, l’instint d’en Picó fallava: ens havíem ficat en una ratera. Quan, alguns dies després, els moros van començar a pujar per tots els graus de la muntanya al mateix temps, molts dels nostres van intentar escapar-se’n al dret timbes avall. Les timbes del Montsant són verticals com muralles. Alguns van salvar-se; els altres... A la nit se sentien els seus gemecs, de vegades com un udol, hores i hores al fons dels precipicis; la gent dels masos no gosava recollir-los per por a les represàlies dels moros. Arribava a ser, Déu meu, com un descans quan aquell udol deixava de sentir-se»... (El vent de la nit)

Des de Siurana, el poble on Joan Sales va plantar l’arrel tornant de nou anys d’exili, es veuen les timbes del Montsant. Potser la pregunta que més m’agradaria fer-li, al cap de trenta anys de jugar a enigmes amb el que va deixar escrit, és aquesta: si realment va conèixer el Montsant quan era un soldat en desbandada. No fa cap falta saber-ho per pensar la novel·la; però aquestes timbes i aquests graus, els meus germans i jo els vam conèixer agafats de la seva mà. I reconec l’avenc on els soldats perden la noció del temps de tan completa que hi és la fosca perquè ell ens hi feia entrar de gatameus amb l’ordre d’arraulir-nos els uns contra els altres, exactament com fa en Picó amb els seus homes. Què és, aquest truc de màgia? M’emociona cada vegada més la idea que hagués escrit i reescrit Incerta glòria davant de la muntanya dels udols, al mateix temps que ens la feia estimar a les criatures de casa. No puc veure el crepuscle a Siurana sense pensar que aquella estesa de llum arriba fins al poble on transcorre l’estiu d’Incerta glòria; i mirant la Serra Major, és una mica de la memòria d’en Cruells que faig meva: no em curaré mai de la seva joventut ni de la seva guerra. “Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció!”

Santa Maria, a Siurana / Francesc Vera

***

En Cruells, a la primera Incerta glòria, la curta de 1956, era poc més que el testimoni d’uns fets ocorreguts l’hivern de 1937-38: de cap manera la mà que els obra ni el seu cronista, memòria al·lucinada de tot el que ha desaparegut. ‘Memòria’ i ‘fantasma’ són un parell que torna i torna a la part final d’Incerta glòria, la que explica el després de la guerra. Resumir-la en dues ratlles no deixa de ser interessant. Entre 1942 i 1969, dos exsoldats de cada bàndol es troben accidentalment tres o quatre vegades i parlen sempre de la mateixa cosa. Un es diu Cruells i potser assassina l’altre, que es diu Lamoneda, amb la barra transversal d’una creu. Dic “potser” perquè no ho sabem nosaltres ni ho sap ell, i és un dels enigmes apassionants d’aquest llibre on regna despòticament la memòria: que el fet més notable que hi passa no pot ser recordat.

Qui sap si aquí el censor no és l’autor, convençut que no ha sabut dir el que havia de dir. També en això els pròlegs són expressius: Sales hi promet cada vegada que no canviarà ni una ratlla de la seva novel·la mai més —i cada vegada es disculpa d’haver-ho fet.

Concebre en Lamoneda i ficar-se en la pell d’en Cruells és el treball que es va imposar Joan Sales quan la seva novel·la va rebre el primer premi Ramon Llull; era el 1968. O potser ja la tenia reescrita d’abans, en previsió de temps millors? Ell ho afirma en el pròleg, i això em fa pensar que no: gairebé tot el que afirma en els pròlegs és adobat. Els quatre que va publicar en les successives edicions d’Incerta glòria n’expliquen la història amb retocs: que si la censura l’havia mutilada horriblement, que si ell no havia volgut reeditar-ne el text incomplet per molt que s’hagués exhaurit... De debò, els 2.000 exemplars de la primera edició no van arribar a exhaurir-se mai i la censura no en va mutilar cap part perquè l’havia prohibida tota. Per què no dir les coses tal com són? És una pregunta seriosa, que implica una diferència entre realitat i veritat. Qui sap si aquí el censor no és l’autor, convençut que no ha sabut dir el que havia de dir. També en això els pròlegs són expressius: Sales hi promet cada vegada que no canviarà ni una ratlla de la seva novel·la mai més —i cada vegada es disculpa d’haver-ho fet. Dos anys abans de morir, encara hi posava una portadella amb un títol i un epítet: “El vent de la nit, novel·la”.

Què hi treballa amb tanta insistència, en aquest llibre, per a qui l’escriu? Encara que no ho sembli, és la mateixa pregunta d’abans amb unes altres paraules.

El riu Siurana des de Santa Maria / Francesc Vera

***

Rodoreda va ser una de les lectores més atentes que va tenir Sales i les cartes que ell li escrivia parlen força d’Incerta glòria quan la refà de dalt a baix:

«He estat durant mig any –que ja el deu fer o poc se’n falta– amb un cap com un timbal, amb el dimontri de versió definitiva d’Incerta glòria; que a més ha calgut passar pel garbell fi, amb el traductor castellà, de cara a censura, ara restablerta en tot l’antic rigor. El pitjor de tot és que em diu el cor que aquesta feinada de boig no haurà servit per res i que Incerta glòria haurà de seguir tan inèdita, en el seu text íntegre, com fins ara. L’únic consol que em queda és que hauré fet tots els possibles i podré dir com el Tenòrio: Llamé al cielo y no me oyó.» (21 de febrer de 1969)

«Incerta glòria ha arribat totalment aprovat de censura en castellà, cosa que cal atribuir a la influència d’en Lara. Jo vaig quedar veient visions com sigui que s’hi diuen coses molt gruixudes; em penso que ni s’ho van llegir. El que pot la influència en aquest país no té fi ni compte; però nosaltres, com és natural, amb un règim com aquest no tindrem mai influència (ni ganes, ecs). Ara, que va molt bé que en tingui un altre; en aquest cas, que hagin aprovat íntegrament l’edició castellana d’en Lara ens permet a nosaltres llançar també íntegrament la catalana, que cregueu-me que ja en començava a tenir ganes. És com un pes que em trec del damunt.» (21 de març de 1969)

«Veig que no us acaba d’agradar Incerta glòria. A mi tampoc. No crec de totes maneres que estigués millor la versió francesa. Aquella no estava bé i la d’ara tampoc. Qualsevol dia m’hi tornaré a posar, a veure si me’n surto d’una vegada. A part la meva poca traça, crec de totes maneres que ho perjudica força la falta de dos extensos passatges, a l’última part naturalment, que un d’ells figurava a la versió francesa, i sense els quals el galimatias queda totalment incomprensible. Els galimatias, per fer bonic, han de ser comprensibles; si el lector s’hi perd, no donen més que migranya. Ara bé, aquí ens ha calgut anar dient que aquestes edicions, la catalana i la castellana, eren completes i definitives, i això tant perquè ens ho deixessin publicar com de cara al públic comprador. Podeu comptar la poca gràcia que em fa haver de fer aquesta comèdia, però ¿quin remei em quedava? O això o seguir inèdit. Quina vida més trista ens fan fer, sempre a empentes i rodolons.» (21 d’agost de 1969)

encara no s’ha fet una lectura a fons d’Incerta glòria comparant-ne les diverses edicions per comprendre què més volia dir l’autor que no el deixava en pau. Mirada amb detall, l’obra s’altera de dalt a baix a mesura que augmenta

Que jo sàpiga, encara no s’ha fet una lectura a fons d’Incerta glòria comparant-ne les diverses edicions per comprendre què més volia dir l’autor que no el deixava en pau. Mirada amb detall, l’obra s’altera de dalt a baix a mesura que augmenta, perquè no es tracta d’afegir-hi un bocí de pell sinó d’enriquir-la amb un nervi més. Per exemple, l’ullera de marina amb què Cruells observa el cel. És un motiu característic de la novel·la, com la manta religiosa que devora el mascle o els pètals de la flor de safrà llançats al riu; però aquest sorgeix tardanament, per preparar l’episodi d’amnèsia de quan mor Lamoneda al final d’El vent de la nit. És llavors que Sales fa de Cruells un somnàmbul aficionat a mirar el cel i insereix una escena nocturna, al principi de tot d’Incerta glòria, en què camina ullcluc apuntant l’ullera als soldats de la ronda. I és una mena d’art de la profecia que es posa en marxa perquè El vent de la nit pugui sortir de les entranyes d’Incerta glòria: els signes anunciadors es multipliquen com d’un testament a l’altre, l’antic i el nou; i la silueta d’aquesta ullera retallada contra la celístia tornarà trenta anys després en forma de barra de la creu, per matar Lamoneda. Però, alhora, és tot el cel nocturn que és acollit com un company: “aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d’herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la incertitud, ¡incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor són nous i plens d’esperança!”

No sorprèn que Soleràs, l’ànima d’aquest gran instrument, tingui tanta tirada a profetitzar. Desaparegut ell, els seus quatre evangelistes —Lluís, Trini, Cruells i Lamoneda— recordaran mentre visquin la paraula sagrada dels seus monòlegs, que tenen la facultat de circular de la memòria de l’un a la memòria de l’altre. Paraula no escrita d’un desaparegut: l’única cosa que el temps no altera.

L'absis de Santa Maria / Francesc Vera

***

I la Trini?

També la seva part és tardana i serveix per repensar “el misteri de l’anarquisme”. Les Cartes a Màrius Torres en van plenes. L’edició més recent, de 2014, inclou cartes autèntiques de Joan Sales a Mercè Figueras, vull dir: les que li escrivia realment des del front, no la versió que va publicar-ne el 1976 —quins tips de reescriure’s i furgar-se. Perquè Sales no es va limitar a tallar i cosir el material de les cartes com confessa que va fer en el pròleg, sinó que n’esmena algun punt sensible. Per exemple, atenua el que pensava de debò de la revolució de juliol als 24 anys, quan la va viure. Les dues cartes del dia 27 són interessantíssimes de comparar. Aquí un trosset de l’autèntica:

«Tot va bé; cal no fer gens de cas del que diu la gent insensata i exagerada. Una commoció així, àdhuc amb tot el que pugui tenir de desagradable, convenia al nostre país, massa estancat i tímid. Els detalls repugnants s’esborraran ràpidament de la nostra memòria. Passarà el que ha de passar, i quedarà allò que hi ha de bo en aquesta mena de trasbalsos.»

I un altre trosset de la reescrita:

«La mateixa Humanitat, el diari de l’Esquerra, portava que a uns incendiaris d’esglésies detinguts el dilluns per la policia de la Generalitat se’ls trobà al damunt el carnet de Falange. Tot plegat és d’una confusió que els simples mortals ens hi perdem; penso amb astorament com n’és de difícil d’arribar a saber la veritat de fets que passen a la mateixa ciutat on vius ¿com podríem pretendre de saber-la amb certesa dels que han passat molt lluny o en altres segles?»

Que algun aspecte del que explicava a les Cartes va ser modificat pel coneixement posterior que en tingués, salta a la vista. Un periodista important i distret es va sorprendre que publiquéssim “dues vegades la mateixa carta”. No cal dir que la contribució d’aquest llibre a un possible debat sobre escriptura i veritat històrica ha estat nul·la. Però jo també vaig amb el lliri a la mà quan escric ‘autèntiques’ per parlar de les cartes originals: si els pensaments muten al pas d’una vida, l’obra hi és per aixecar-ne acta. Falta que algú s’interessi per aquesta cosa mutant, poc avinguda amb el mite.

Vora Santa Maria, a Siurana / Francesc Vera

***

“La Trini, que a vint anys no era una bellesa, a cinquanta ho és.” En Lamoneda, en canvi, sembla sortit d’un conte extraordinari. El personatge és repulsiu i grotesc; però és l’únic, amb Cruells, que recorda precisament, com si ho veiés, tot el que el temps ha engolit. O s’ho inventa? Al capdavall, Lamoneda és novel·lista, autor d’una obra que fa vint anys que escriu, impublicable a Barcelona, en què narra l’experiència viscuda durant la guerra. Té l’ambició de fer-ne una obra mestra que superi Stendhal, un tableau d’histoire i un himne a la joventut; el seu últim neguit, poc abans de morir, és que el manuscrit no es perdi: designa l’home que el matarà com a marmessor responsable d’assegurar que arribi íntegre a un editor parisenc. Els fragments que n’hi llegeix en veu alta a la seva garçonnière tota coberta de miralls són “pura pornografia”, segons Cruells; però, per bé que Cruells sigui el reflex d’un cert avatar de Joan Sales, res no s’assembla tant a la figura recalcitrant de l’autor d’Incerta glòria com l’insofrible Lamoneda.

Cara o creu.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací