Supernoves: els animals i nosaltres, igualment animals, a ‘La disputa de l’ase’, de fra Anselm Turmeda

per Ferran Garcia-Oliver

Entre-veus

‘La disputa de l’ase’, de fra Anselm Turmeda
‘La disputa de l’ase’, de fra Anselm Turmeda

Mai com ara els drets dels animals han trobat defensors, associacions ciutadanes i fins organitzacions polítiques. Què ens empara per traure’ls la vida impunement? Estan per a servir-nos i menjar-nos-els, en virtut de la seua naturalesa «inferior»? El que pensàvem com un principi natural i irrefutable del funcionament del món s’ha esquerdat, i tot sembla indicar que amb el pas del temps l’esquerda esdevindrà un avenc profund destinat a replantejar de cap a peus la nostra relació amb els animals.

Un precedent il·lustre sobre la condició dels animals ens l’ofereix La disputa de l’ase, escrita cap al 1418 per Anselm Turmeda, quan ja feia els seus bons trenta anys que s’havia convertit a l’islam. Aquest antic franciscà mallorquí, de «nació catalana», tal com es presenta al lector, a pesar del temps transcorregut, confiava encara en la llengua en què s’havia criat i format. Es veu que l’enyor de la terra no se’l degué traure mai del damunt, i el mateix papa Benet XIII i tot un rei com Alfons el Magnànim miraren de fer-lo tornar amb perdons i salconduits. Potser sentí el corc de la vacil·lació, però al final va romandre fidel a la fe de Mahoma.

la intenció de mostrar les febleses i les mancances humanes pastades amb els set pecats capitals. L’home és luxuriós, golut, avariciós, mandrós, violent, envejós i superbiós i cap, cap d’aquests vicis, se’ls pot imputar als animals, que solament es guien per instint natural.

La disputa de l’ase és això, un debat, una «disputació», entre el mateix frare Anselm i l’Ase Ronyós de la Cua Tallada, escollit per l’assemblea —la cort— dels animals encapçalada pel lleó—el Lleó Roig de la Llarga Cua—. L’un anirà desgranant raons que sustenten la superioritat de l’home, mentre que l’altre anirà tombant-les en rèpliques aclaparadores, plenes de «lògica» i congruència. L’elecció assembleària de l’ase rebaixava d’entrada la condició del frare sabut i, amb ell, la de tots els fills i filles d’Adam i Eva: no calia més que un burro, que per a l’home era sinònim d’escàs enteniment, i per a les mateixes bèsties «el més malastruc i miserable animal que hi ha en la nostra cort», per a deixar en evidència el contrincant. Aquest n’hauria volgut un altre de més noble com a adversari i per això se sentia vexat, «escarnit». Veges tu, haver de discutir amb «un dolent i malaurat ase, tot escorxat, mocós, ronyós i sense cua; el qual, segons que jo crec —diu fra Anselm—, no hauria valgut deu diners a la fira de Tarragona». I en sentir les primeres paraules, en què el requeria a aportar proves per a sostenir la major noblesa de l’home, «em foren cops de llança, veient-me menyspreat per una tan dolenta bèstia com aquest arrossinat i malaurat ase».

Aquesta mena de bregues dialèctiques sovintejaven en la literatura medieval i en els escenaris de la vida real. Les noves universitats les acollien, i de vegades esdevenien tot un espectacle promogut pels reis o els magistrats de les grans ciutats europees. Fra Anselm, doncs, proposa i l’ase contraposa. Quines són, però, les qualitats humanes impossibles en les bèsties? Els homes tenen memòria i més perfectes els cinc sentits corporals; són més bells, mengen exquisideses, vesteixen robes delicades i fan bones olors gràcies als perfums i als cosmètics; no n’hi cap que s’assemble, per la fesomia, el to de la veu i la forma d’escriure; fan música, elaboren ciències com ara l’astrologia; construeixen edificis imponents i es regeixen per lleis i governants; tenen cura dels animals i se n’alimenten; els homes, l’ànima dels quals és immortal, segueixen una religió i posseeixen intel·ligència, i, en fi, estan fets a imatge i semblança de Déu.

Els mèrits esgrimits semblen irrebatibles, però el burret va impugnant-los un darrere de l’altre amb un enginy que tomba de tos. Quan, verbigràcia, fra Anselm postula a favor dels homes les atencions envers els animals, als quals alimenten, guarden de perills i atenen en les malalties, l’ase li tira en cara coents veritats com a punys:

«no ho feu sinó per al bé de vosaltres mateixos; car el nostre bé és el vostre profit, i el nostre mal és el vostre dany... I sense nosaltres no beuríeu gens de llet; ni menjaríeu gens de formatge, mantega ni mató; ni tindríeu gens de llanes per a fer draps, ni pells d’anyells per a fer folradures, ans moriríeu de fred. I aniríeu a peu, i portaríeu les càrregues al vostre coll, com a bastaixos, sense la nostra ajuda. I de ço que dieu que teniu pietat de nosaltres, vosaltres preneu els anyells, vedells i cabrits i els tanqueu, separant-los de llurs mares; i els deixeu morir de set, per tal de beure llur llet... I encara, el que és pitjor, preneu els vedells, cabrits i anyells i els mateu, i després els escorxeu i els especegeu; fregiu llurs freixures i feu bullir llur carn dins l’olla, i la rostiu en presència de llurs pares i mares, amb els quals feu el mateix rostint-los en presència de llurs fills. I ells callen, i amb gran paciència sofreixen totes aquestes penes i crueltats».

No ens enganyem, aquesta és la veu sincera d’Anselm Turmeda, garbellada mitjançant el subterfugi d’una disputa amb un animal tan poca cosa com l’ase, i d’altres encara més abjectes i repugnants com són la mosca, el mosquit, la xinxa, el poll, la puça, la lladella i el corc del queixal, que, amb el permís del rei lleó, intervenen en favor dels interessos dels animals i deixen literalment en ridícul el docte fraret. El mallorquí exiliat no componia un exercici literari per a només fer passar l’estona al lector o l’auditori. Al darrere hi havia sobretot la intenció de mostrar les febleses i les mancances humanes pastades amb els set pecats capitals. L’home és luxuriós, golut, avariciós, mandrós, violent, envejós i superbiós i cap, cap d’aquests vicis, se’ls pot imputar als animals, que solament es guien per instint natural. En canvi, l’home no cerca més que el propi profit al preu que siga i sense mirar prim, inclòs, com ara sabem, la destrucció del medi i l’extinció dels animals. L’home no naix lasciu o avar: s’hi fa.

No és estrany que, anys a venir, la Inquisició fulmine l’obra fins al punt terrible d’haver desaparegut tots els exemplars de l’edició original. Només coneixem La disputa de l’ase gràcies a una traducció francesa de mitjan segle XVI.

Per tal de pintar millor el retrat mesquí de l’home, l’ase conta unes històries que posen els cabells de punta. Els qui n’ixen pitjor retratats són justament dominics i franciscans, aquests dos ordes mendicants que Turmeda coneixia de primera mà. N’hi ha contes que no haurien desdit gens ni mica en el Decameró de Boccaccio. Qui sap si, en la seua estada a Bolonya, on va ampliar estudis per espai de deu anys, tingué ocasió de llegir-lo.

A la llum de La disputa de l’ase, l’exiliat mallorquí de Tunis se’ns apareix com un home desenganyat. No és un anticlerical, com alguns han suggerit. Turmeda es cru, però molt menys sever que sant Vicent. Ni molt menys Turmeda és un escèptic, com d’altres han pretès, perquè l’escepticisme és una categoria massa moderna per a l’Occident medieval. Això sí, Turmeda és un home que dubta i tracta d’aclarir els seus dubtes comparant-se amb els animals. Al cap i a la fi, han sigut el nostre espill des que pintàvem a les coves. Som o volem ser astuts com les raboses, veloços com els guepards, lents com les tortugues, valents com els lleons, bruts com els porcs, tossuts com una mula... En els dubtes de Turmeda s’hi escolen engrunes de pessimisme: «En veritat, com més us escolto —diu en un moment fra Anselm a l’ase— més em ve en voluntat de sentir-vos parlar. Car jo us juro que si Déu us hagués creat home, i que haguéssiu estat predicador, jo crec que tot el món hauria acudit a sentir vostre sermó, deixant els altres predicadors; tant és plaent la vostra conversa». No és estrany que, anys a venir, la Inquisició fulmine l’obra fins al punt terrible d’haver desaparegut tots els exemplars de l’edició original. Només coneixem La disputa de l’ase gràcies a una traducció francesa de mitjan segle XVI.

I, tanmateix, després de la llarga batalla dialèctica en què fra Anselm ha sigut derrotat i ja a la vora del K.O., es trau de la màniga un últim i decisiu argument: «Déu tot poderós ha volgut prendre carn humana, unint sa alta divinitat amb la nostra humanitat, fent-se home; i no ha pas presa la vostra carn ni la vostra semblança». El fet que Déu s’hagués encarnat en un home demostraria, ja sense cap refutació possible, la superioritat de l’home. Turmeda engipona la resposta amb quatre ratlles escarides, com si ell mateix no n’acabara d’estar massa segur. Tan poc segur que, al cap de dos anys, en la Tuhfa, escrita en àrab, negarà la divinitat de Jesucrist. Els esverats guardians de la fe catòlica podien respirar una mica tranquils, tot i la poca convicció posada per l’antic franciscà. Però per al lector sense manies, el de llavors i el d’ara, no hi ha més vencedor que aquell ase ronyós, que se’ns fa amic i pròxim no sense sacsejar-nos la consciència.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací