‘Abans de les cinc som a casa’, d’Albert Forns Canal

per Tomàs Llopis

Narrativa

‘Abans de les cinc som a casa’, d’Albert Forns Canal
‘Abans de les cinc som a casa’, d’Albert Forns Canal | Andreu

Abans de les cinc som a casa va guanyar el Premi Sant Joan de Literatura 2020 i la dada, en principi, predisposa a la lectura més que la sinopsi: «Algú es mor, la família es reparteix les coses de valor i contracta una empresa perquè buidi el pis. Les seves pertinences acaben venudes als Encants i, el diumenge següent, un passavolant troba tretze llibretes al mercat de Sant Antoni. Són els diaris d’un barceloní que, des de mitjans dels anys seixanta i durant quinze anys, va deixar constància del seu dia a dia.»

d’aquest artefacte, d’aquest “grau zero” de l’escriptura, Albert Forns en fa un relat fascinant, un joc habilíssim que recicla aquells materials desnonats i els transforma en una aventura intel·lectual sorprenent.

El seu dia a dia, el d’un ciutadà de Barcelona que viu més o menys ordenadament i ho deixa escrit d’una manera gairebé telegràfica en uns quaderns que probablement no depassen l’interès del seu autor. Tot això no és «encara» literatura, ni té la voluntat artística que hom pressuposa al text literari. I heus ací que d’aquest artefacte, d’aquest «grau zero» de l’escriptura, Albert Forns en fa un relat fascinant, un joc habilíssim que recicla aquells materials desnonats i els transforma en una aventura intel·lectual sorprenent.

«El comprador [d’aquelles llibretes —continue citant la sinopsi editorial—] de seguida s’adona que és tota una vida, el que recullen aquells quaderns, i entoma el repte majúscul de reconstruir-la.» Però compte, aquesta novel·la tindria un interès molt menor si es limités al simple joc de reconstrucció d’una vida com una altra; probablement no valdria res, literàriament parlant, una novel·la on l’autor tingués barra lliure per a jugar a un solitari sense regles, tirant a conveniència les cartes de la informació davant un lector desarmat.

Edicions 62 (2020)

Certament però, es innegable i absolutament meritòria la reconstrucció que fa el narrador protagonista de la vida de l’Hilari Miralpeix Martí, que treballa en una oficina de la Companyia Telefònica i anota rutinàriament i sense concessions el preu de les entrades al cinema, dels menús que menja, dels viatges que fa, del televisor que es compra, i té cura de fer constar que el dia del seu casament comencen les obres de rehabilitació en una propietat seua del carrer de la Bòbila de Barcelona i ell s’agafa festa. Tot al mateix nivell de narració i d’importància, sense matisos ni artificis de cap tipus. Prosa d’escrivà o més aviat de comptable de maneguí.

D’aquests materials, Albert Forns en fa literatura mitjançant diversos itineraris i nivells en què ramifica el seu discurs. Per una banda hi ha la descoberta d’aquella vida d’antiheroi urbà; per una altra la relació del narrador amb la seua companya, Emma, que li fa de suport i contrapunt cada vegada que hi ha una nova troballa, i finalment hi ha personatges com ara el llibreter del mercat de Sant Antoni, Lluís Millà, de l’antiga Llibreria Millà de Barcelona, que aporta detalls del seu quefer i del seu negoci; o Jordi Barón, antiquari que explica el rerefons del buidatge d’un pis com el que devia tenir Hilari Miralpeix: «Pensa —diu— que un pis és un món que s’ha anat construint molt a poc a poc, amb nous objectes i mobles que s’han anat acumulant de mica en mica, sedimentant durant dècades. I entrem nosaltres i en un parell de dies tot aquell món ha desaparegut.» I afegeix: «El problema és que la gent no sap què significa acabar als Encants.»

absolutament meritòria la reconstrucció que fa el narrador protagonista de la vida de l’Hilari Miralpeix Martí, que treballa en una oficina de la Companyia Telefònica i anota rutinàriament i sense concessions el preu de les entrades al cinema, dels menús que menja, dels viatges que fa

Però tot això pot ser un pretext de l’autor Albert Forns per a fer la literatura que no fa l’Hilari ni tan sols parlant del dia del seu casament. Sí que en fa però Grazia, la seua flamant esposa, quan conta en una carta a la seua cunyada la cerimònia i la festa posterior. «Li agrada parlar de la natura, de la bellesa, de com han florit els ametllers […] sembla mentida la manera com un senzill flam, enorme i inacabable, ens pot humanitzar el personatge» —escriu el narrador.

I al fil d’aquestes consideracions biogràfiques, el relat s’endinsa en reflexions metaliteràries, amb múltiples referències a altres dietaris i dietaristes: Pere Tarrés, Georges Perec o Josep Pla, entre molts altres; a experiments com el del Mass Observation Project del Regne Unit, on es tractava de «reclutar milers d’anglesos perquè fessin antropologia casolana i documentessin les seves rutines», i fins i tot a una aproximació a les més modernes tendències de l’escriptura biogràfica amb referències a Zuckeberg («ara ja no escrivim, al Facebook, simplement reaccionem») o a Roberto Simanowski i el que ell anomena «autobiografies automàtiques» («no escrivim el nostre perfil a base d’opinions, sinó de clics»).

El resultat, la proposta de Forns, ja és una «literatura» on la ironia és ben present: «la teva parella potser no sap que li fas el salt, però a Google no l’enganyaràs», on una constant aproximació al lector anticipa les preguntes que mouen a la recerca i el duen per escenes d’una vivesa inoblidable com són la del regateig en una operació de compravenda o l’inventari d’una parada dels Encants.

I malgrat aquest brillant repàs literaturitzat d’una vida «comprada» accidentalment, els fets no deixen de ser quotidians. Sempre hi ha una raó per ser, abans de les cinc, a casa.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací.