El doble viatge de Josep Pla: escriure contra la malaltia de la proximitat (1928-1942)

per Antoni Martí Monterde

Assaig

Josep Pla a París, anys 20
Josep Pla a París, anys 20

L’any 1928 Josep Pla va publicar a La Veu de Catalunya un article, «Sobre l’aventura i el viatjar», una mena de poètica del viatge suggerida per la lectura d’un fet divers trobat a la premsa —un premi literari convocat per un periòdic danès per als estudiants amb motiu del centenari de Jules Verne—: el premi era, evidentment, una volta al món, encara que no fos obligatori fer-la en vuitanta dies. El jove premiat havia tornat del seu premi amb uns apunts que li servirien —deia— per escriure un llibre. «Això del llibre rai. El que està bé és la iniciativa. En tant que iniciativa ha servit per a excitar la imaginació dels xicots danesos i fomentar l’esperit d’aventura i de risc, és magnífica». Més enllà de l’anècdota a què Pla treu punta, el cert és que el seu article és tot una poètica personal, i explica molt bé com la seva mirada de periodista va anar formant-se, i fusionant-se, amb la del viatge, que no és simplement el desplaçament.

el seu article és tot una poètica personal, i explica molt bé com la seva mirada de periodista va anar formant-se, i fusionant-se, amb la del viatge, que no és simplement el desplaçament.

En el fons sintetitza molt bé un axioma clar: «l’essencial, per a aprofitar un viatge, és prendre’l com a finalitat mateixa». Això ho escrivia Josep Pla quan els kilòmetres viatjats, els països recorreguts i els paisatges vistos ja li permetien una mena de sedimentació de distàncies: «s’ha de viatjar per a saber que una passió, una idea, un home, només és important si resisteix una projecció a través del temps i l’espai». Aquella consciència del fet que «s’ha de viatjar per descobrir amb els propis ulls que el món és molt petit —i, per tant, que cal fer un esforç per dignificar la visió, fins arribar a veure les coses en gran», això és l’important.

Però cal remarcar que no hi ha prou amb un canvi de lloc perquè aquest desplaçament mereixi el nom de viatge, i que aquest, al seu torn esdevingui relat. És evident que de la mateixa manera que un viatger no és el mateix que un viatjant, o un turista, Pla no és simplement algú que viatja, sinó que viatja i escriu. Tal com assenyalava en 1928 —un moment en què el turisme començava a generalitzar-se, però encara no era un fenomen de masses—, abans viatjar era un privilegi de gran senyor; o la coronació normal dels estudis d’un home, mentre que en el moment d’escriure aquell article, «el viatjar s’ha generalitzat i democratitzat considerablement. Viatja molta gent. Però, potser les persones que viatgen per arrodonir i afermar la seva visió són més rares que fa cent anys».

Per això, enumera i critica les tres formes més freqüents del viatge en aquella època, la peregrinació a Lourdes, la lluna de mel i els negocis. El primer gairebé ni el comenta, però s’admira de la gentada que l’ha fet. El segon i el tercer són desqualificats, amb ironia despietada en el primer cas, per anti-romanticisme militant i per escepticisme, i una certa condescendència en el segon, perquè «no es poden fer dues coses importants a la vegada».

En el cas de la parella, la doble coneixença del món i de la vida marital destrueix l’experiència mateixa del viatge —«és un mal temps per veure res i per formar-se», i atribueix a aquest mal costum —no el matrimoni, sinó la lluna de mel— l’espectacle desagradable del retorn: «Si els casats de nou es quedessin a casa, que és el que haurien de fer per la seva economia general, ens estalviaríem aquest tipus de persones que desembarquen a l’estació de França fatigats, esllomats traient foc pels queixals, covant un odi, amb el foc dels ulls de poll, contra Europa, descomunal. No. No és pas el millor temps per a viatjar, la lluna de mel». En canvi en el cas dels negocis, malgrat assemblar-s’hi, el que passa és que la voluntat i necessitat d’enriquir-se econòmicament, productivament, és un pretext per al viatge que «no deixa pas temps per enriquir, amb la visió del món exterior, la intel·ligència i el caràcter». Cosa rigorosament certa, des del punt de vista econòmic, pragmàtic i, tractant-se de Pla, lògicament no sentimental i, sense arribar al marxisme, materialista.

Destino (1942)

De fet, en aquest sentit la dedicació al periodisme de corresponsalia, que tant va practicar Pla, podria incloure’s perfectament en aquest inventari de dedicacions difícilment compatibles amb la idea de viatge, perquè haver d’atendre les notícies d’un lloc al ritme de les seves urgències acaba per esmussar la mirada en la dispersió. A més a més, ell mateix aclareix que «l’entrada en el periodisme em portà l’ocasió d’haver de viatjar. Aquest punt s’hauria d’aclarir, perquè ha originat moltes enveges. Jo no he viatjat mai pel meu gust, o per veure coses d’interès personal, o per distreure’m jo mateix. Sempre he viatjat perquè m’ho han manat, per treballar, perquè els ha semblat, a l’un o l’altre, convenient». Això pot induir a pensar que Pla viatja sempre d’una determinada manera, i que aquesta exclou la seva subjectivitat, instrumentalitzada en favor del reportatge o la corresponsalia. «En aquests escrits no hi ha res de personal, ni íntim, sinó escrits d’encàrrec, per als diaris per als quals he treballat constantment», afegeix, en un article molt posterior: «He estat un home de sort», recollit a Darrers escrits.

prescriu el viatge, tot reprenent i estrafent la definició clàssica simplement adduïda en 1928: «com un bon mètode per a saber prescindir de petiteses, de detalls, per a saber copsar, de les coses humanes, l’essencial

De viatges sense objecte, Josep Pla en va fer molt pocs. La dedicació al periodisme es troba gairebé sempre al darrere dels seus desplaçaments, i dels texts que n’emanen. I en aquest punt viatge i periodisme, es fusionen, i aquest darrer també se’n beneficia a bastament: o és que el periodisme de Pla no és, sobretot, «un esforç per dignificar la visió»? I, també un esforç per la dignificació d’allò mirat; la revalorització dels gèneres periodístics aparentment menors per part de Pla és monumental, i una de les peces clau en la constitució del periodisme literari com a matriu de la prosa moderna en la literatura catalana. En tot reportatge es tracta de mirar allò amb què ens hem relacionat en el viatge, i aconseguir extreure’n un paper que resisteixi la seva projecció a través del temps i de l’espai. Es tracta d’una prosa capaç de combatre l’oblit d’allò que aquell indret és, era, significava. Salvar-lo, en l’escriptura, de la desaparició, gràcies a un esforç stendhalià: caminar pel món carregant sempre un espill —«Espill, bellíssima paraula», escriu a El carrer estret.

Una de les particularitats més sorprenent de l’escriptura de Pla, no sempre deguda a les condicions de redacció sinó a una plena consciència d’escriptor, és la seva capacitat per ser llegida en diversos temps alhora, amb sentits complementaris, desplegats, a mida que hom va endinsant-se en la lectura. Aquell vell article aparegut a La Veu de Catalunya va ser recuperat per Pla, reescrit —autoplagiat, podríem dir— molts anys més tard, en castellà, com a pròleg de Viaje en autobús sota el títol «Cuatro palabras». És important tenir present que és un escrit datat al Mas Pla en 1941-1942: «Espero, —y esto es cosa mía— que este libro serà leído dentro de cien años cuando algun curioso —y, espero, gustoso, erudito trate de resucitar la vida que estamos arrastrando —el temporal que estamos capeando». Aquest apòstrofe —«és cosa mía»— ja ha esdevingut nostre. No han passat encara cent anys d’aquestes quatre paraules proemials del Viaje en Autobús, però gairebé sí de la seva primera versió: confiem, doncs, en la nostra erudició curiosa i gustosa, per rellegir els misteris dels calendaris sense dates, i entreveure la tragèdia que amaguen.

La Veu de Catalunya, 23 de desembre 1928

Són els primers anys de la Postguerra, espanyola, mentre la guerra europea estava en el seu moment més dur, amb mitja França ocupada pels nazis —en aquell tens instant de recolliment després dels dies més equívocs de la seva aventura entre Marsella i Sant Sebastià— Pla hi torna a reflexionar, sobre el viatge en principi, tot partint de les mateixes premisses de 1928. Però només en principi: en aquesta segona versió, a banda que ha desaparegut l’anècdota del periòdic de Copenhaguen, substituïda per una lacònica reflexió: «Hasta ahora, he tenido la desgracia de no poder presentar a mis lectores un libro sobre algún país remoto, exótico y extraordinario. En mis libros, no hay mosquitos, ni leones, ni chacales, ni objeto alguno sorprendente o raro. Confieso sentir, por otra parte, poca afición por el exotismo. Mi heroísmo y bravura son escasos. Me gustan los países civilizados. Desde el punto de vista de la sensibilidad me daría por satisfecho si pudiera llegar a ser un hombre europeo».

Dir això, en un moment en què la dictadura de Franco havia aïllat Espanya d’Europa no deixa de tenir el seu interès i risc. Hi ha, en tot el pròleg, un to incòmode; més dur, tens, i un estil més entretallat que en el text de 1928, fins i tot en els punts més explícitament semblants. Una incomoditat que la retòrica permet apreciar, més enllà del canvi de llengua: la «malaltia de la proximitat» ha esdevingut «psicosis de la proximidad, de la deformación de la proximidad, de la que todos estamos atacados».

Una altra variant significativa és la que afecta a l’enumeració de les persones que solen viatjar: a diferència de 1928, en 1942, tot i mantenir una part d’aquella enumeració, s’afirma que viatjar, «en nuestra época se generalizó y abarató de tal manera que un hombre como yo ha podido vivir durante veinte años en casi todos los paises de Europa, por cuatro cuartos. Pero esto también se ha terminado. Por el momento, no viajan más que los propagandistas y los diplomáticos», pel camí desapareixen també les al·lusions als polítics i els intel·lectuals, que en 1928 eren «les professions humanes que solen confondre amb més facilitat el picar de peus sobre un mateix rajol amb el caminar», i en 1942 no són ni esmentats. Resulta evident a qui es refereix quan parla dels propagandistes i dels diplomàtics, en 1942. Amb tot de passaports requisats o invalidats per decret, començant pel seu, fins i tot podríem posar-los noms, —alguns dels finos estilistas del periodisme de l’època, amb victoriosa terrassa a la platja de Sitges—, mentre Pla meditava l’exili interior amb la mirada perduda en l’horitzó mediterrani de la costa que encara no s’anomenava brava; potser en aquells dies se li va fer imperatiu també escriure la seva Guia general i verídica de la Costa Brava.

Es tracta d’una prosa capaç de combatre l’oblit d’allò que aquell indret és, era, significava. Salvar-lo, en l’escriptura, de la desaparició, gràcies a un esforç stendhalià: caminar pel món carregant sempre un espill

Aquella consciència de la necessitat de viatjar és desenvolupada per una insistència greu i gens insignificant: «es absolutamente necesario hacer un esfuerzo»; i prescriu el viatge, tot reprenent i estrafent la definició clàssica simplement adduïda en 1928: «com un bon mètode per a saber prescindir de petiteses, de detalls, per a saber copsar, de les coses humanes, l’essencial», quan passa a ser proposat com «un buen método para aprender a prescindir de pequeñeces, de difusos detalles, de torcidos cubileteos tribales, de grandiosidades escenográficas y falsas». Finalment, cal remarcar l’aparició d’un verb inquietant: «alejarse». «No hay nada como alejarse un poco para curarse de la psicosis de la proximidad», escriu en 1942. Sense cap mena de dubte, la subtil i terrible intensificació de la claustrofòbia, la «psicosis de la proximidad», té a veure amb el tancament de fronteres dels primers anys del franquisme, i el descobriment per part de Pla del seu propi aïllament després dels anys més equívocs de la seva vida. Per això, com una promesa a complir més que com un programa a acomplir, Pla subratlla: «Yo siento que podria curarme de todos mis vicios y de todas mis virtudes —caso de que tenga alguna. Lo que no podré dejar jamás es mi recalcitrante vagabundaje». Com una mena d’elegia dels viatges que han quedat interromputs —Pla no pot marxar a l’exili—, inicia en aquest moment un viatge interior: Viaje en autobús, i en 1947, el Viaje a pie; i, en un altre sentit, la primera edició de la Guia (o Guies) de la Costa Brava: Guía general y verídica, publicada a Destino en 1941 —un llibre que anirà evolucionant al llarg de les dècades i les edicions—, la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza (1940) i la de Catalunya (1961), intenten salvar un món, i alhora salvar la possibilitat de viatjar, ara cap endins, cap a la memòria, sempre literatura contra l’oblit. No és diferent el que fa en El carrer estret, per exemple.

A la vista d’aquests mínims subratllats no hi ha dubte que aquesta reflexió sobre el viatge és també un viatge en el temps, una escriptura en dos temps, un doble viatge, especialment si tenim present que alguns dels lectors del pròleg de Viaje en Autobús, si no estaven morts, potser havien llegit també La Veu de Catalunya el 23 de desembre de 1928. A aquells lectors, gairebé inversemblants però possibles, sembla adreçar-se aquest plec de paper: en un text que vol trencar la continuïtat de la vida amb una invitació al viatge, sembla recordar-los que hi ha una continuïtat de la literatura que es fa càrrec de la tradició anterior a la guerra —començant per la pròpia escriptura periodística, quan podia fer de corresponsal pel món sencer.

 «Sobre l'aventura i el viatjar» a La Veu de Catalunya

En el «Calendario sin fechas» del primer franquisme, Pla es veu obligat a viatjar per una geografia limitada, tancada amb pany i forrellat, que la seva prosa transforma en infinita cap endins —cap a la memòria. Atrapat en un Calendario con flechas, cal saber llegir entre línies les imposicions d’aquesta limitació geogràfica. Viaje en autobús, o Viaje a pie, com també La huida del tiempo, entre altres, són títols que tenen alguna cosa d’abstracte, al darrere de la seva extremada concreció. El primer capítol de Viaje en autobús comença: «Uno pues, de tarde en tarde, viaja por el país. Provisto del correspondiente billete y del indispensable salvoconducto —pagando, San Pedro canta—, uno se lanza al proceloso negocio de los autobuses y de los trenes». Amb la llibertat de moviments prohibida (o de pagament, a través del suborn, s’entén), i la de l’escriptura compromesa, a l’estil de Xavier de Maistre a la seva cambra, Pla desborda la geografia limitada, confinades a domicili, —aquests darrers dies ho podem entendre molt bé—. Per això s’entreté unes ratlles a descriure la decoració interior «vagamente cubista» dels autobusos.

Anys més tard, encara anirà més lluny, paradoxalment, en el Viaje a pie. Cal viatjar; com sigui: «Yo les propongo, a través de las páginas de este pequeño libro, un corto viaje a pie —un viaje de pocos kilómetros y pocos días—. Mi finalidad es modesta: describir el país tal como es —tal como yo lo veo que es—, tratando siempre de hacerme lo menos pesado posible. Si ustedes gustan, emprenderemos el viaje en seguida. Y si ustedes no gustan, ¡qué le vamos a hacer, mala suerte!». Estem ja en 1947.

Però el que no canvia, d’una dècada a l’altra, d’una possibilitat de viatjar a l’altra, és el que Pla considera el més important del viatge, a banda d’«enriquir, amb el món exterior, la intel·ligència i el caràcter»: el trencament de la continuïtat, espacial, temporal i vital. Dins del viatge, el seu relat es fa càrrec d’allò més significatiu, que és en el viatge mateix, però que no és tot el viatge. Pla distingeix clarament com «L’aventura és una altra part del viatge. És la flor, el perfum de l’atzar i de la diversitat. De vegades és una porta que se us obre davant un món insospitat». Es tracta de travessar aquesta porta, i descobrir l’aventura literària que hi ha al darrere. És a dir: el sentit del viatge, l’escriptura com a creació de llibertat.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací