La vida en el mirall: ‘El carrer Estret’, de Josep Pla

per Pau Alemany Fernàndez

Narrativa

Josep Pla
Josep Pla

Ser un mirall de la realitat, relatar allò que succeeix en un espai i temps determinats amb la major versemblança possible. Aquest és el propòsit de l’escriptor i periodista Josep Pla a la novel·la El carrer Estret. En un pròleg breu, però revelador, l’autor explica que s’ha fet servir de la «idea stendhaliana del mirall» per reflectir els esdeveniments d’una petita població del país, anomenada Torrelles. Aquesta metàfora del mirall representa la mirada de l’autor, una mirada que observa externament la vida quotidiana d’una sèrie de persones/personatges: «L’espill em donà una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada». L’ull de l’escriptor observa la realitat, la fragmenta i ens ofereix la part seleccionada amb la major fidelitat possible. A més a més, encara al pròleg, Pla reflexiona sobre l’alteració de la realitat a les novel·les amb la inserció d’un argument:

«...en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–».

El carrer Estret, 1915. Edicions Salvador Bonet

Així doncs, El carrer Estret és una novel·la en què l’argument no és el centre ni la raó de l’obra; hi ha dos personatges, però, que exerceixen com a fil conductor a través dels quals coneixem la realitat del poble i que apareixen ininterrompudament al llarg de l’obra. D’una banda, el veterinari nouvingut, persona calmada i despreocupada, que encara la vida amb una actitud passiva. És l’alter ego de l’autor i, a través de la seua òptica, els seus pensaments i les seues conversacions, actua com a mirall –seguint amb la metàfora– de la realitat del poble de Torrelles. És remarcable l’escassa importància que Pla atorga a l’ofici d’aquest personatge, ja que, en comptes de veterinari, podria haver-se decantat per qualsevol altra professió, sempre que l’exercici de l’ofici l’obligara a estar en contacte amb els veïns de la localitat. D’altra banda, trobem la Francisqueta, persona xafardera i loquaç, arrelada al poble i que es relaciona amb tothom. S’incorpora per treballar de minyona a casa del veterinari i és l’encarregada d’informar-lo –vulga o no vulga– de les novetats i dels successos de Torrelles. La seua relació laboral serveix, en bona part dels capítols, per relatar i comentar les vivències i les angoixes del veïnat.

L’obra està inspirada en un dels carrers de la localitat empordanesa de Palafrugell, on va nàixer l’escriptor en 1897. Després de passar els anys de joventut viatjant arreu del món com a corresponsal periodístic i d’haver-se vinculat políticament a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, amb la instauració del franquisme Pla decideix distanciar-se de la vida pública i retornar a les seues terres d’origen. Instal·lat, doncs, al seu mas de Llofriu, l’escriptor empordanés s’interessa per la vida plana i senzilla dels pagesos amb què comparteix veïnat i observa els costums i els desitjos, els anhels i les rutines. A poc a poc s’inicia en una literatura de proximitat en què tractarà de relatar la realitat tal com se li presenta al davant. Així doncs, El carrer Estret, incubat entre 1949 i 1951 i publicat posteriorment per l’editorial Selecta, s’insereix en aquest context literari.

Edicions 62 (2012)

Un dels èxits de la novel·la recau en la identificació del lector amb el poble i els seus habitants. No cal haver viscut a Torrelles o conéixer la seua història per sentir-se part de la novel·la, ja que les situacions narrades són susceptibles de ser traslladades a qualsevol altra localitat. Per aconseguir aquesta identificació, Pla fa ús d’un element essencial en el seu estil: el detall. Per fer de la quotidianitat una narració atractiva i captivadora és imprescindible incidir en el detall de les petites coses: del paisatge, de la cuina, dels oficis, de la personalitat... I sempre mitjançant una escriptura clara i sòbria, que defuig els artificis i la retòrica buida. A més a més, empra un vocabulari enriquidor i una adjectivació minuciosa, en una recerca constant per utilitzar la paraula precisa i adient. Per últim, cal destacar l’abundància de frases fetes que es manifesten en la veu de Francisqueta: “a mi, doni’m concos de barba forta”, “això treu la llana del clatell” o “perquè pagant sant Pere canta”.

Aconseguir que la narració de la vida quotidiana d’un petit poble es convertisca en una novel·la atractiva per al gran públic és un repte ambiciós, que només està a l’abast dels mestres de l’escriptura. Pla ho aconseguí amb El carrer Estret, i així se li va reconèixer amb l’atorgament del premi Joanot Martorell de 1951. L’estil minuciós i detallista, combinat amb una literatura clara i senzilla, foren les senyes d’identitat d’un Josep Pla que, avui en dia, és considerat com un dels prosistes més rellevants de la literatura catalana del segle XX.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací