‘Aigua de mar’, de Josep Pla

per Víctor Labrado

Narrativa

Josep Pla
Josep Pla

Aquest segon volum de la seua Obra Completa, Aigua de mar, molts lectors hem cregut que, comparat amb el primer, el potentíssim Quadern gris, no desdiu gens, hi resisteix bé la comparació. Vull dir que una obra tan extensa com la de Pla havia de ser, indefectiblement, molt irregular. Avui, i des de fa anys, molts lectors de Pla ho són d’un sol llibre seu, el Quadern gris i, si algú d’ells té ganes de més, faria molt bé de continuar per aquest: Aigua de mar, sense perill que la lectura el deixe despagat, malgrat la llarga ombra de Quadern gris. Potser amb una condició: que partisca d’un cert interés per la mar.

Si del Quadern gris podem dir que és un llibre sense tema, on es parla de tot, en canvi Aigua de mar, els diferents textos independents reunits en el volum, tenen aquest tema únic: les realitats de la mar. Pla hi escriu de la mar viscuda, la mar de davant de casa, la que es pot veure –quasi sempre– des de terra, i transitada amb embarcacions molt precàries: hi predominen els gussis, els llaüts o els quillats que no fan més de 5 o 6 metres d’eslora, màxim. A «Un de Begur» –magnífica narració– el protagonista s’admira de pujar a una goleta, per les dimensions del bastiment, per l’amplària de la coberta en un vaixell aparellat amb dos arbres.

Destino (2010)

Amb aquests recursos, ja s’entén que en Aigua de mar l’aventura és sempre molt modesta. Ens hi trobarem sempre una navegació de poques pretensions. El mateix Pla l’hauria qualificada de «gallinàcia», sense cap reserva. El màxim atreviment descrit –concretament a «En mar»– és un viatge des de l’illa de Mallorca a Barcelona.

No cal dir que, tant com de la mar mateixa, Pla s’ocupa dels homes que la viuen, i concedint un espai molt ampli a la vida irregular i lliure dels que depenen del peix o del contraban. I és la mar, per acabar de caracteritzar-la, en què la navegació a vela manté encara una vigència, en el moment que hi irromp el motor d’explosió, ara fa just un segle.

la mar viscuda, la mar de davant de casa, la que es pot veure –quasi sempre– des de terra, i transitada amb embarcacions molt precàries: hi predominen els gussis, els llaüts o els quillats que no fan més de 5 o 6 metres

Pla ataca aquesta matèria amb tractaments molt diversos, des de la pura observació a la narració: impressions, descripció, reflexió, la narració amb escenes unides per un moviment narratiu molt breu, de poc recorregut. De fet ell presenta Aigua de mar com una proposta de narrativa. Reconeix al Prefaci: «M’hauria agradat enormement poder-me dedicar a la literatura narrativa d’una manera sistemàtica...» Però, immers en les obligacions i el remolí del periodisme, hi hauria hagut de renunciar, i conclou: «això fa que jo pensi, amb una gran nostàlgia en aquests escrits d’Aigua de mar com a possibilitats del que hauria pogut fer.»

És la seua una narrativa, per entendre’ns, antiliterària, oposada a la novel·la. Aquesta posició arriba a fer-se explícita. A «En mar» fa aquesta observació:

«Mirant les gavines, vaig pensar en l’enorme segregació literària que aquests ocells han produït. [...] Si ens caigués damunt la biblioteca de papers que aquests ocells han provocat quedaríem molt malparats, malgrat ésser la matèria tan alada.»

La impertinència és evident. «Alada» era un adjectiu molt estimat en temps del noucentisme. Tota cosa volgudament sublim s’hi podia presentar com a alada: la poesia ho era, per descomptat, unes paraules podien ser alades, uns versos havien de ser alats.

I cal dir que, en Aigua de mar, Josep Pla es mostra ben conseqüent amb el seu ideari. Ell es reconeix en una tradició o entorn que té un dèficit de prosa. Diu en Notes disperses que en català:

«L’esforç favorable a la prosa s’ha fet –gairebé exclusivament– a través de la novel·la. Totes les altres formes han estat potser massa negligides: els contes, la literatura de viatges, les biografies, les relacions, la literatura periodística, en el nostre país és d’una pobresa i d’una monotonia indescriptibles.»

I això explica prou bé el que trobarem en Aigua de mar, la tria de gèneres que hi fa. És una tria raonada. Al llarg de la seua obra se’n pot espigolar tot un argumentari. Al Quadern gris diu:

«les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen pas acabar d’aquesta manera.»

El problema de la novel·la, segons Pla, seria l’esquema argumental imposat al conjunt de la narració, massa convencional i oposat a la realitat: «El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi», observa al prefaci d’El carrer estret. I es permet, també en Notes disperses, aquella afirmació justament famosa, per destralera, respecte de la lectura a cada edat:

«Després de trenta-cinc anys, llegir novel·les és un símptoma de primarisme molt acusat. Esciure’n quan s’ha deixat d’ésser jove, sense donar la màxima ambició al treball, és una manifestació del mateix símptoma.»

Aquesta desqualificació de la novel·la no és, però, total ni absoluta. Perquè n’hi ha excepcions: “Les novel·les, per a ésser bones, han d’ésser molt bones, no hi ha termes mitjans”. Només l’excel·lència, un resultat d’excepció, la justificarien i, en canvi, ell es reivindica sovint, de manera sistemàtica, com a escriptor de ben poques pretensions. Concretament al Prefaci que ja he esmentat diu de la mateixa Aigua de mar: «No podrà pas ésser inclosa en el recinte de la literatura bufada, retòrica i triomfalista. Més aviat serà una cosa per a cada dia, una escriptura insignificant.»

Això es pot entendre, sense perill d’equivocar-se, en el sentit que Pla, literàriament no estira mai més el braç que la mànega. Almenys no a Aigua de mar. Pose un exemple: la caracterització del llobarro a «Bodegó amb peixos»:

«...és el peix més astut de la mar. Quan es troba voltat per una xarxa i el paratge marítim té un fons de sorra, el llobarro té una habilitat extraordinària per a enterrar-se; d’aquesta manera aconsegueix que la xarxa passi per sobre de la seva esquena sense que es produeixi la captura. És curiós de veure llavors com el peix soterrat treu un ull vivíssim amatent al moviment de la xarxa i com, ja lliure de l’encerclament, es desempallega de terra d’una revolada i fuig com un coet.»


Quan llegim això ens sap tan greu dubtar, reconèixer que no ens ho volem creure, perquè la impressió d’autenticitat d’Aigua de mar ens fa tant d’efecte que trencar-la, ni que siga per un moment, ens dol.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací