Què vol dir ser heroi? Aquesta pregunta enceta el clàssic de Santiago Rusiñol amb el retorn de la guerra de l’hereu de la família. D’entrada, sembla que cap dels personatges de l’obra en sap la resposta. Es tracta d’una distinció militar millor que capità? D’una excusa per a penjar banderes i draps? L’hereu es convertirà, de sobte, en el valent del poble? O potser, com diu la jove Mercè, només és «un soldat que ja no té remei»? La resolució d’aquests interrogants ens farà presenciar les principals problemàtiques que caracteritzen aquesta societat decadent de principis de segle XX: temes com ara el supremacisme, la desigualtat social, el masclisme, el gregarisme de les classes populars o l’horror de la guerra que, malauradament, continuen sent ben actuals i que fan que aquesta tragicomèdia, estrenada el 1903, encara siga un imprescindible.

aquesta obra també ens ensenya que el poder judicial, en connivència amb la resta, és el millor posicionat per a mantindre situacions injustes i fer valdre la seua voluntat

Com ja apunta Clàudia Serra en el breu però complet pròleg que encapçala l’edició, la peça de Rusiñol es construeix amb el propòsit de distraure i agradar a un gran nombre d’espectadors. Així doncs, en la seua crítica social, no hi trobarem grans discursos morals ni personalitats complexes, sinó més aviat un reguitzell de personatges prototípics, que s’expressen amb parlaments senzills i accessibles. Tanmateix, el to humorístic que impregna l’obra, encara que ens puga semblar poc seriós, també inclou una fina ironia que, a l’estil clàssic, avança alguns esdeveniments tràgics de l’obra. En són un bon exemple personatges com ara Joan i Andreuet, l’altre fill de la família que, ja en la primera escena, comenta «Sí, sí, rieu-vos de mi, que potser no riureu sempre» davant la lleugeresa amb què Carme i Mercè tracten la tornada de l’Heroi.

Ara bé, l’humor i la ironia s’utilitzen sobretot per a ridiculitzar els dolents de la peça, els militars, com l’Heroi mateix, i les forces vives del poble. Així, no resulta estrany que, en la seua estrena, l’obra indignara les autoritats presents, no només per la seua temàtica obertament antimilitarista, sinó també per la seua crítica al nacionalisme espanyol «de castanyoles i olés». Els personatges imbuïts d’aquesta ideologia són retratats com una colla d’aprofitats que traspuen hipocresia, masclisme i xenofòbia. El seu baix nivell intel·lectual queda explicitat diverses vegades, sobretot en les divertidíssimes converses entre el Sergent i el Senyor Tomàs, el jutge de pau. La seua afició a fer callar el poble amb crits de «Viva Espanya!» ens recorda els seus successors actuals, que bé podrien fer seu el «de seguida se’l té enganyat, al poble» del Senyor Tomàs. Al cap i a la fi, aquesta obra també ens ensenya que el poder judicial, en connivència amb la resta, és el millor posicionat per a mantindre situacions injustes i fer valdre la seua voluntat. No obstant això, convé assenyalar que aquesta versió perd una mica de càrrega satírica en eliminar els castellanismes. En l’original, ja des del títol, L’Héroe, els barbarismes serveixen per ridiculitzar personatges com ara el Sergent, que no pot dir més de dues paraules seguides en català, o l’Heroi, que va espanyolitzant el seu vocabulari a mesura que cau en una espiral de depravació moral.

l’humor i la ironia s’utilitzen sobretot per a ridiculitzar els dolents de la peça, els militars, com l’Heroi mateix, i les forces vives del poble. Així, no resulta estrany que, en la seua estrena, l’obra indignara les autoritats presents

Amb tot, l’obra va provocar un gran entusiasme entre les classes populars perquè presentava els treballadors com els vertaders herois de la història. Anton i Ramona, els pares de la família, encarnen els valors del treball honrat i sacrificat, però han d’observar, amb impotència, com els seus fills són arrossegats a una guerra injusta a través del temut sistema de quintes. En realitat, el pitjor de la seua situació és que no poden oferir a les generacions més joves una alternativa al patiment i al treball esclau. És per això que la tornada de l’Heroi, que ha renunciat a aquest tipus de vida, és tan seductora per a Andreuet, Carme i Mercè. Si bé l’antagonista principal de l’Heroi és Joan, marit de Mercè i malalt de guerra, el personatge de Carme també és molt interessant, ja que aconsegueix modificar breument l’actitud destructiva del protagonista durant l’obra. La jove treballadora és l’únic personatge que evoluciona i es transforma «de covarda [...] en heroïna». Tanmateix, malgrat que l’obra ens presente diversos personatges que podrien ser herois, cap d’ells aconsegueix un final feliç quan cau el teló. I això fa que acabem preguntant-nos: serveixen d’alguna cosa els herois?

Fer-nos aquesta pregunta col·lectivament és importantíssim en una societat que ens força cada dia, a través de l’autoajuda barata, a ser els «herois de la nostra pròpia vida» mentre l’extrema dreta intenta revifar la figura de l’héroe nacional amb més èxits dels que voldríem creure. D’altra banda, el fet que L’Hèroe haja sigut l’èxit d’aquest Nadal al Teatre Nacional de Catalunya, amb una versió que se centra en la masculinitat tòxica del protagonista, és un element més que certifica la vigència de l’obra de Rusiñol: una peça divertida, tràgica i compromesa que es pot tractar des de molts angles tant a l’aula com a escena.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací