‘Canto jo i la muntanya balla’, d’Irene Solà

per Laura Ramos Cartanyà

Narrativa

Irene Solà
Irene Solà

Montserrat Roig parlava en la seva darrera obra de la situació de diglòssia catalana, però no únicament de la que guarda relació amb la llengua castellana. Roig ens ficava el dit una mica més a la llaga i parlava de la diglòssia autoinfligida, vindria a tractar-se de la que separa els parlants del bar dels del cafè. Potser els catalans pequem més de pedants que altres quan, en un ambient distès, sentim la necessitat de recordar que el «tinc que» és un castellanisme, que és «he de». El puritanisme lingüístic s’enganxa com una mala cosa perquè és tendenciós. És clar que cap catalanoparlant vol perdre el català! És clar que cal polir l’ortografia. Però sovint hem tremolat quan dubtàvem d’una conjugació. És aquesta por la que ens retorna a l’hermetisme de la definició llarga i amb passat simple, plagada d’adjectius i del tot ben quadrat i calçat.

alberga una mitologia quotidiana proveïda de les veus que ballen al voltant dels dos epicentres tràgics que la fan avançar; les dues grans veus

Fa ja un segle del Noucentisme, que ens dugué la consolidació del català com a llengua i, a la vegada, també som prop del centenari del naixement del surrealisme. Ens trobem, novament en una època d’incertesa artística en què cal preservar la llengua però, a la vegada, arriscar transgredint les fronteres necessàries. I és aquí, en aquest ambient de doble tall, que en broten coses extraordinàries. És en aquest hàbitat que es mou Irene Solà.

Es va presentar davant tots nosaltres amb el poemari Bèstia, premiat amb l’Amadeu Oller de poesia del 2012. Amb Els dics, premiat amb el Documenta del 2017, Solà ja ha començat a explorar amb allò que Ferrater en deia la «càmera subjectiva» per referir-se a la narració de Víctor Català a Solitud. És a dir, la capacitat de penetrar la mirada en la ment de qui parla i que la veu narrativa es taqui d’aquesta. A Solitud els ulls de Mila són aquesta càmera. Solà, que coneix amb profunditat els recursos i l’escenari utilitzat per l’autora, sublima aquest enfocament a Canto jo i la muntanya balla, novel·la guanyadora dels premis Anagrama, Punt de llibre de núvol, Cálamo, Literatura Unió Europea, Narrativa Catalana. El fa voluble i elàstic i, encara més, ho fa amb la soltesa aparent d’un infant que juga a fer polseres encadenant gomes a l’hora del pati.

Anagrama (2019)

La novel·la sorprèn. Sorprèn perquè alberga una mitologia quotidiana proveïda de les veus que ballen al voltant dels dos epicentres tràgics que la fan avançar; les dues grans veus, els silencis que vénen amb els ressons i que tot ho atrauen amb la força d’un forat negre. Amb Solà tot es mou, perquè tot pot fer-ho moure. La muntanya balla perquè hi ha potser més d’un jo que constitueix l’ecosistema, que escolta la música.

explorar amb allò que Ferrater en deia la «càmera subjectiva» per referir-se a la narració de Víctor Català a Solitud. És a dir, la capacitat de penetrar la mirada en la ment de qui parla i que la veu narrativa es taqui d’aquesta

Les bones novel·les tenen grans personatges principals, però les grans novel·les tenen un decorat de fons vigorós i present sense que calgui entrar en detalls. L’escenografia històrica en Canto jo i la muntanya balla és acurada, difusa... terriblement realista. Solà és la conta-contes que deixa bocabadats a tots els seus oients, sents a cada línia el gaudi de l’artista que reinterpreta la creació. Es pren totes les llibertats que li plau, el llibre és una gran llibertat.

Solà fa un gran retorn a la poesia amb el cant a la muntanya i al temps. Rere tota gran novel·lista hi ha una gran poeta que burxa l’esquema i la veu. Tant se val que s’escrigui amb brusquedat, no tothom parla líricament i poca gent parla en la intimitat com un acadèmic d’enciclopèdia en mà. Cal parlar. Cal conèixer la llengua i fer-te-la teva. Però Solà ens ensenya que cal, sobretot, aprendre a deixar-se dur per la música que s’escola per les nostres entranyes i quan la ocasió del diàleg o la narració ho requereixi, escriure un parell de línies o un capítol sencer amb la brusquedat d’un monòleg i la fúria crua del llamp.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací