Bernard-Henri Lévy: ‘Aquest virus que ens fa tornar bojos’

per Tobies Grimaltos

Assaig

Bernard-Henri Lévy
Bernard-Henri Lévy | Ali Mahdavi

Bernard-Henri Lévy és polèmic i aquest llibret seu, gairebé un opuscle, és fill de son pare; vull dir que també es presta a la polèmica. Cal dir abans de res que està escrit durant la primera onada de la pandèmia i que, per tant, l'autor no té, en el moment de l'escriptura, tants elements de judici respecte de la seua evolució com en tenim ara.

Algú ens ha de dir que el virus no és un profeta ni un venjador, que el virus no pensa ni té voluntat. No ha vingut per castigar-nos pel nostre tracte arrogant amb la natura, o per haver legalitzat l'avortament (que de tot hi ha hagut)

Comença per treure-li foc a la cosa de la pandèmia dient que no és pitjor que altres que hem patit els humans, però, afig, hem respost d'una forma estranya, sembla que vol dir desproporcionada: no sols una epidèmia de Covid, sinó també de por. El Covid ha produït reaccions que han ocultat i s'han sobreposat a tants altres problemes existents, ha aturat temporalment guerres endèmiques, ha buidat ciutats, ha copat completament les informacions, tot fent que no res més existira, ni fam, ni massacres, ni migracions, ni canvi climàtic; només el virus i, sobretot, el relat del virus ha esdevingut ell mateix pandèmia.

Certament Lévy posa el dit en la nafra sovint: mostra els perills de cedir el control de les coses a canvi de la seguretat, de la protecció de la pròpia vida. Es pregunta si no és que els amos del món no han vist el gran confinament com «l'assaig general d'un nou mètode de control i repartiment dels cossos». I es queixa una vegada i una altra de «l'extraordinària submissió mundial». Però, no, Lévy no és un negacionista, simplement —això ens vol fer veure— vol avaluar què ha passat amb aquest fenomen que, reconeix, té aspectes positius, però també en té de preocupants; fer-ne un balanç. I fa bé, i fa bé de mostrar els possibles perills que, per al futur i si creen precedent, pot suposar la renúncia voluntària a drets fonamentals i la submissió a les autoritats mèdiques i polítiques que, potser en el primer cas, hem encimbellat sense precaució.

Més Llibres (2020)

El problema rau en l'oportunitat o no de l’assenyalament suspicaç d'hipotètics perills en el moment que ho fa, perquè pot fer actuar de manera temerària ara per possiblitats futures que segurament no es realitzaran i que, cas de descobrir després la temptació de realitzar-les, hi haurà millors oportunitats per a oposar-s'hi i més mitjans. Actuar ara contra el que ara convé que fem per precaució davant d'un possible futur ara per ara inexistent i que potser mai no existirà és, em sembla, una mala política i un mal consell. Dit això, però, el llibre té la virtut i fa la important funció de mostrar-nos el que tal vegada no hem vist per estar massa pendents del que sembla immediat, d’incitar-nos a no donar per bo tot el que altres pensen per nosaltres, ni tampoc les inèrcies que ens arrosseguen acríticament. Bé està que algú ens mostre l'altra cara de la cosa o pose una mica de fre a certs entusiasmes: confiança sí, confiança cega no, sembla que ens vol transmetre Lévy.

mostrar els possibles perills que, per al futur i si creen precedent, pot suposar la renúncia voluntària a drets fonamentals i la submissió a les autoritats mèdiques i polítiques

Algú ens ha de dir que el virus no és un profeta ni un venjador, que el virus no pensa ni té voluntat. No ha vingut per castigar-nos pel nostre tracte arrogant amb la natura, o per haver legalitzat l'avortament (que de tot hi ha hagut) ni per donar-nos l'oportunitat de penedir-nos i canviar completament de rumb. Tal vegada està entre les causes de la pandèmia el nostre comportament, però el virus no encarna aquestes funcions. Tanmateix, ens mostra Lévy, uns i altres, dretes i esquerres li han atorgat aquests papers i han intentat traure'n profit. Que quedar-se a casa era necessari, no vol dir que fóra quelcom a apreciar, i acceptar-ho amb certa complaença, diu, és una ofensa per als que no tenen casa i per als que en tenen una de molt precària. Algunes coses més que han passat durant el confinament li posen els pèls de punta, com són: la docilitat davant de l'ordre sanitari, l'abandonament dels vells a les residències, els morts no acomiadats, la reculada de llibertats que sempre són més fàcils de perdre que de recuperar. I una obsessió: estem segurs que només serà així mentre dure la pandèmia?

En fi, és bo que algú ens pose sobre avís de certs perills que la nostra atenció, focalitzada en allò més peremptori, no ens deixa veure; que aquesta pausa i cessió de drets no servisca d'excusa i motiu per fer del que era provisional un nou ordre permanent, però també potser no és ara el moment (o quan es va escriure) de posar-se massa escarafallós perquè, al cap i a la fi, es parla des d'una situació de privilegi.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací