Afers 96/97: la literatura catalana d’exili

per Antoni Martí Monterde

La roda del temps

Equip de redacció de la revista Pont Blau. D'esquerra a dreta, Josep Soler Vidal, Martí Soler Viñas, Agustí Bartra, Abelard Tona, Vicenç Riera Llorca, Ramon Fabregat, Pere Calders i Josep M. Giménez Botey.
Equip de redacció de la revista Pont Blau. D'esquerra a dreta, Josep Soler Vidal, Martí Soler Viñas, Agustí Bartra, Abelard Tona, Vicenç Riera Llorca, Ramon Fabregat, Pere Calders i Josep M. Giménez Botey.

Deia Cyril Connolly que les revistes necessiten dos animadors: un editor i un recolzament (o àngel). La vida d’una revista petita —Connolly pensava en la que ell dirigia, Horizon— depèn de tres coses: dels recursos del seu àngel, dels talents del seu director i de la relació entre ells. Amb un àngel bo i un editor savi, les col·laboracions flueixen, i acaba per forjar els temps que, alhora, reflecteixen.

Afers és, recordem-ho, sobretot una revista d’Història, però sempre ha mostrat una gran sensibilitat per la literatura i la crítica cultural

Penso que aquesta descripció resulta d’allò més escaient a una revista com Afers. Fulls de recerca i pensament. No crec exagerar si afirmo que l’ànima d’Afers és Vicent Olmos —molt ben acompanyat amb dos àngels: el poeta, dietarista i corrector Ramon Ramon, i l’assagista i director de la germana revista Mirmanda, Òscar Jané, com a Cap de Redacció— que, a més a més, com a ànima també de l’Editorial del mateix nom compleix perfectament la doble figura suggerida per l’assagista britànic. És innecessari presentar ni l’editorial ni la revista, però respecte a aquesta cal subratllar un fet simbòlic —i material— importantíssim: avui ressenyem el número doble 96/97. Això vol dir que l’any vinent aquesta revista amb més de trenta anys de trajectòria —el primer número, un monogràfic sobre Història de l’Horta i l’Albufera— va aparèixer l’any 1985, arribarà al seu número 100. I, segurament, com en altres dates assenyalades, ens regalarà un nou Dossier de gran càrrega simbòlica: com els que va dedicar a Joan Fuster l’any 2002 i a Nosaltres els valencians, l’any 2012, quan s’arribava al mig segle de la seva publicació, o a Mil·lenarisme i Utopia, en el número que tancava precisament l’any 2000.

Com es pot apreciar, tot i ser també una revista generalista i oberta a la miscel·lània, els dossiers i monogràfics tenen una clara funció axial en el seu plantejament editorial. Afers és, recordem-ho, sobretot una revista d’Història, però sempre ha mostrat una gran sensibilitat per la literatura i la crítica cultural; el Dossier dedicat al Tirant lo Blanc en 1990, el dedicat a Ausiàs Marc en 1997, el del número 92, de 2019, dedicat al lloc de la literatura catalana en el debat sobre la República Mundial de les Lletres o el de l’any passat dedicat a Blasco Ibáñez, a banda de no pocs articles de la secció «Miscel·lània», mostren clarament la seva voluntat científicament plural i decididament humanista.

Afers (2020)

En el cas del número que acaba de publicar-se, el monogràfic, dedicat a la Literatura catalana d’exili, és un exemple més d’aquesta apertura que, sense obviar que l’exili és sobretot un episodi històric, també té present que la literatura d’exili és una de les seves realitats més específiques i perdurables.

Pere Calders amb la seua família a Mèxic.

I aquí cal assenyalar una qüestió fonamental que ben sovint, en les lectures falsament cosmopolites de Barcelona, sol oblidar-se: dos dels cims poètics de la literatura catalana, Nabí, de Josep Carner i les Elegies de Bierville són dos texts d’exili, els primers assaigs de Joan Fuster es publiquen a les revistes de l’exili català a Mèxic, on hi eren, precisament exiliats, el principals interlocutors intel·lectuals i literaris del moment, una densitat de talent només comparable a la que hi havia també exiliada a França, Argentina o Xile, en la postguerra. Dit d’una altra manera: la literatura catalana contemporània té dues empremtes profundes que no es poden oblidar en l’estudi de la nostra història: la professionalització de l’escriptor a través del periodisme literari i la realitat cultural de l’exili, al qual encara caldria sumar les experiències de diversos escriptors als Camps de Concentració nazis.

la literatura catalana contemporània té dues empremtes profundes que no es poden oblidar en l’estudi de la nostra història: la professionalització de l’escriptor a través del periodisme literari i la realitat cultural de l’exili

Dits això, bo i reconeixent la bona feina feta per investigadors com ara Albert Manent, Maria Campillo o el grup encapçalat per Manuel Aznar Soler, aquest número presenta una novetat molt interessant: els autors que participen en aquest dossier, excepte Montserrat Bacardí, no figuren en les bibliografies habituals sobre el tema. Això vol dir que les seves lectures siguin marginals o febles? En absolut; més aviat al contrari: aporten noves perspectives, rellegeixen en temps present, i provenen en la seva major part d’universitats no barcelonines —Rovira i Virgili, Lleida, València, Stanford— la qual cosa em sembla un gest interessant del dossier, que per moments em fa pensar en la importància que va tenir precisament l’exili en l’obra d’Eric Auerbach. Són erudits que aporten una lectura a contrapèl, que no parteix del centre; respectuosa amb els precedents, però àvida de posar noves perspectives sobre un corpus que ajuden a renovar. En aquest sentit, la introducció general que en fa Oriol Teixell és modèlica, i les aportacions sobre Carles Pi i Sunyer (Laia Arañó Vega i Josep Vicent Garcia Raffi), César-August Jordana (Andratx Badia-Escolà), Pere Calders (Jesús Peris Llorca, que assaja una intel·ligent comparació amb Augusto Monterroso), o les més teòriques sobre la traducció catalana a Buenos Aires (Montserrat Bacardí) o la noció de pèrdua i recuperació de la casa de l’exili a Cuba (Laura Fernández Molina), formen un conjunt equilibrat, per moments sorprenent i, sens dubte, a partir d’ara imprescindible.

Anna Murià i Agustí Bartra a la República Dominicana

Si hi sumem els articles miscel·lànis de Ferran Archilés, Alexandre Solano, Elena Soler, Isabel Ibáñez, Antoni Simón i Agustín Rubio, més el Postscriptum sobre la revista Trellat i la recuperació de l’article sobre «L’inici de la modernitat i el concepte d’Espanya» d’Eulàlia Duran, més l’habitual i sempre densa secció de recensions, l’única conclusió que pot tenir la nostra ressenya és que Afers ho ha tornat a fer: un gran dossier en un gran número. I aviat en seran cent d’aquesta peça clau de la investigació en humanitats als Països Catalans; una gran revista europea.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací