La quotidianitat, els imprevistos: ‘L’Entrepà’, de Salvador Giralt

per Joan Belló Crespo

Narrativa

Salvador Giralt
Salvador Giralt

«Temps era temps, quan els homes tenien desavinences o problemes, sovint els arranjaven amb un duel. Era una solució molt eficaç. Els protagonistes prenien les pistoles i seguien unes regles ben precises: triaven la sort del primer tret, comptaven passos, i es disparaven alternativament, i fins i tot solemnement. Tot plegat seria molt còmic, si no fos que moltes vegades la cosa acabava fatal». Qui escriu aquestes línies, al bloc Associació dels amics de la migdiada, és Salvador Giralt, poeta—versaire de mandolina i fuet, enèrgic i melodiós, com els bons trobadors— i prosista. Les pistoles, l’excitació de la pólvora, la remor dels duels, o l’agressivitat latent sota els costums pacífics, són alguns dels elements vertebradors de L’Entrepà (LaBreu edicions, 2012), una història que no és una novel·la. Podria ser un conte llarg, però tampoc ho és. I què és, preguntareu. No ho sé ben bé. Una narració llarga? Una faula urbana?

Giralt defuig, a cop d’ull, les moralitats faulesques, tot i que ens ve a dir —amb un sofregit de filosofia oriental— que no ens calfem massa el cap. Deixem les empreses èpiques, absurdes i vanes als eixelebrats, ja que la vida és bonica, sí, però ens sacseja, prompte o tard, amb la mateixa facilitat amb què ens sorprén una calamarsada de finals d’agost…

Aquesta espècie de llarg monòleg —proper i mofeta— del regent de l’Entrepà, té un toc mellvillià. El caràcter de renúncia de Bartleby el reprén Giralt en l’actitud contrariada del protagonista contra un món desbocat i atrotinat

El protagonista d’aquesta història, un home d’uns seixanta anys, escriu en primera persona una sèrie de vivències que han marcat els últims trenta de la seua existència. Una vida normal, repetitiva, com la de tots nosaltres; enlairada i alleugerida, anorreada, per aquella explosió química i sentimental que anomenem amor. Ai, l’amor! Aquesta narració desgrana les joies benaurades que ens regala, però també la desolació, el buit que campa quan ens deixa.

L’argument narrat és allò de menys. És molt bàsic. N’hi ha dos parts. La primera, centrada en la convivència idealitzada del narrador amb la seua dona, una deessa, una gorgona, una nimfa, una critaura misteriosa que no sabem ben bé què sent, què pensa. Un dia, sense previ avís, planta l’home i desapareix deixant una carta… quina carta! La situació és servida amb un humor suau que ens fa riure perquè moltes vegades les coses passen així, amb gens de tacte, un poc absurdes, una mica feridores. Bon vent, doncs!

LaBreu (2012)

I la segona part, al voltant del bar que regenta el protagonista, L’Entrepà, que esdevé una taula de salvament. A L’Entrepà, el narrador observa amb distància —ja n’ha tingut prou!— com l’amor transforma dos cambrers de trets arquetípics i contraposats. Aquests, com aquell, també naufraguen davant les dones. Canvien els gestos, se’ls esquerda el posat, esdevenen ridículament amables i complaents, i fan la pilota per captar l’atenció d’uns éssers, les dones, que tenen un aire de superioritat, de certa animalitat, d’agafar la paella pel mànec; el parell de dones de la narració, i a diferència dels homes una mica babaus, toquen de peus a terra, no idealitzen cap situació i no pateixen si els toca deixar al darrere una legió de màrtirs beneits. La història és en aquest punt una mica fatalista. L’amor un dia fa clic i altre dia fa crac… Però no en parlem més, de l’amor. A una altra cosa, a una altra cosa!

Un dia, sense previ avís, planta l’home i desapareix deixant una carta… quina carta! La situació és servida amb un humor suau que ens fa riure perquè moltes vegades les coses passen així

Aquesta espècie de llarg monòleg —proper i mofeta— del regent de l’Entrepà, té un toc mellvillià. El caràcter de renúncia de Bartleby el reprén Giralt en l’actitud contrariada del protagonista contra un món desbocat i atrotinat de viatges exprés, fotos ací i fotos allà, avui en Birmània i demà a la Patagònia… Giralt opta per un món petit i tendre. La història ocorre a Manresa, al bar, a la casa, en un paratge proper. I és que enfront dels embats heraclitians de la vida, l’avui de joia i el demà catastròfic, els vaivens constants, dalt baix dalt baix, Giralt sembla proposar el ritme lent, la rutina beatífica, la monotonia sense entrebancs. El problema arriba, com passa, quan una de les rodetes de la fantàstica maquinària quotidiana es desajusta. Tot s’ensorra i els hàbits, llavors, ofeguen. Com sortir-ne? La solució, tal volta, no es troba massa lluny de la rutina… En fi, és un llibre obert on l’autor opta per les veritats difuminades i els punts suspensius.

L’humor és fi, ja ho hem dit, i la dicció és agradable, atenta a les xicotetes coses. En conjunt traspua un deix poètic que de vegades recorda un Horaci, en altres pren la volada rapsòdica dels trobadors, i en algun passatge inclús ens frega l’aroma del Vicent Andrés Estellés: «I així va ser que les primaveres omplien els camps de flors i d’insectes, i darrere venien els hiverns glacials que ho mataven tot; hi havia dies de vent i dies de sol, dies de secada, de pols; i pluges, moltes pluges: aiguats de tardor, xàfecs d’estiu, roïnes persistents, algunes nevades; en fi, els cicles de l’any i de la vida, amb la seva puntualitat displicent i anàrquica».

Què fem amb el fum de possibilitats que ens ofereix la vida cada dia? Dovlàtov, a La Zona, conta com un individu, preguntat per què ha escollit la seua dona i no una altra, diu planerament que «no puc estimar totes les dones de Riga…». No ens errem, aleshores, si diem que les rutines de L’Entrepà, les eleccions d’aquest personatge i els seus refugis, ens parlen també de les renúncies callades. La calma sempre es troba en tensió i la pólvora pot fer-ho saltar tot pels aires en un moment. En un simple tret.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací