Joan Garí, ‘Un ofici del segle’

per Ferran Garcia-Oliver

Assaig

Joan Garí
Joan Garí

En Miseria de la autonomía, un molt bon llibre recomanable, sobretot per als autonomistes d’aquests verals, Xacobe Bastida ens diu que hi ha dues menes de persones: els ocupats i els preocupats o, el que és el mateix, polítics i intel·lectuals. Pensar, que sempre és un atreviment, és ocupar-se abans de fer, és preocupar-se del món i la bolla, és alçar pilars d’idees entre l’ànsia i l’execució. La preocupació obsedida, sense res més que el desig, du si fa no fa a la paràlisi, que és una malaltia, adverteix Bastida. L’intel·lectual és sovint un malalt i, a més, un malalt potrós. Res a veure amb el polític, un animal bellugadís com no n’hi ha, una bèstia alhora astuta com la rabosa i perillosa com l’escorpí. Joan Garí, no cal dir, pertany l’espècie dels preocupats. És un intel·lectual omnívor i voraç, amb tots els ets i tots els uts exigits per l’ofici, i ha fet del pensar i trascolar el pensament al paper si no l’única raó de viure, sí una raó poderosa per viure. Però no s’ha convertit, almenys no encara, en un malalt crònic. Com que viu entre Vilafranca i Borriana i, doncs, és valencià, afegeix a l’exposada ocupació del pensament un plus d’activitats en el ram cívic i la manifasseria cultural. Als preocupats per aquest país de la marededeusanta el patiment és una patologia més, entre l’aerofàgia i la regurgitació, i ens obliga a ocupar-nos en mil i una empreses que ens lleven la son i la libido. I a qui no té faena, Déu li’n dona.

La seua ploma és agosarada i fecunda, i rutilant en el joc de mans amb les metàfores, tant com en les connexions cibernètiques producte d’una cultura sense vores ni costures, capaç de lligar sense despentinar-se els guerrers cinegètics del barranc de la Gasulla amb Blade Runner.

Un ofici del segle ja té els seus bons vint-i-dos anys. Ha superat folgadament, doncs, la majoria d’edat, però continua sent més fresc que les cama-roges, un mèrit que no es pot dir de tots els llibres que, com aquest, giren entorn del breu apunt de la vida, el fugaç plaer de l’art en tots els seus sentits i la instantània biogràfica. Garí hi va ficar una selecció d’articles que havia anat publicant a la premsa durant els quatre anys anteriors, una maniobra que els salvava de la caducitat inexorable de la premsa en paper i els posava a l’abast de tothom. I va fer santament perquè els consumidors de premsa no solen compartir els mateixos gustos, o el periòdic en qüestió no arriba al quiosc nostre de cada dia. En Un ofici del segle hi ha els múltiples ingredients habituals en llibres com aquests, d’incursions en la política a meditacions sobre la cultura, del pas del temps a retrats d’homenots, i sobretot dues passions nobles: el país i la literatura.

Set i mig (1999)

La lectura d’aquests papers ens situa en la perspectiva d’un passat recentíssim, i serveix per apamar en què hem canviat i què es resisteix al canvi. Alguns dels retratats ja no hi són, pose per cas Andreu Alfaro o un parell de Carles entranyables, el Santos i el Sabater; internet ho ha rebolicat tot; els fills i hereus d’Herri Batasuna, qui ho diria, fan els dotze treballs d’Hèrcules al Congrés dels Diputats de Madrid. Però en les coses més o menys domèstiques del nostre país de la marededeusanta, tant les vanes com les transcendents, impera més el criteri del príncep de Salina, que per a mi sempre tindrà el somriure murri i l’aire tràgic que li posà Burt Lancaster vestit impecablement de blanc enmig dels fems de vaca. L’ombra de Fuster continua sent ben llarga, la Mediterrània no ha aturat la seua agonia —i això que al 99 encara no ens arribaven pasteres amb homes, dones i nens desnonats de l’esperança—, i els blaveros no han deixat de ser blaveros, fins i tot més pitecantrops. Això significa que el «pacte lingüístic», lloat per Garí, va ser una comèdia de mal gust i que, entre filòlegs admiradors de la Banda de l’Empastre, les alegres exempcions, promogudes pels sindicats que es diuen d’esquerres i tot, i les vel·leïtats galleguitzadores d’antics fabristes compulsius, la llengua entre Morella i Guardamar va camí de la irrellevància i la mediocritat. Bé, d’aquell pacte l’únic que n’eixí enfortit va ser el castellà, només faltaria. El pacte és necessari, i si un pacta ha de ser amb l’enemic, és clar. Però la base racional, el sentit comú, resulta imprescindible, i els blaveros —una deriva regional del nacionalisme espanyol— tenien i tenen el cervell dels pintecantrops (i Vicent Flor em sabrà excusar per fer-los homínids tan primitius: no me’n ric des de l’elitisme, sinó que em plany des del picar pedra de la cultura). Es pot pactar la dissolució dels Beatles, la fi de la Unió Soviètica i el Brexit, però no es pot «pactar» la gramàtica, com no es pot pactar la teoria de Boyle-Mariotte.

És un intel·lectual omnívor i voraç, amb tots els ets i tots els uts exigits per l’ofici, i ha fet del pensar i trascolar el pensament al paper si no l’única raó de viure, sí una raó poderosa per viure.

Amb Joan Garí, les saludables discrepàncies les podríem solucionar en un tancar i obrir d’ulls entorn d’una taula ben parada. No arribaria la sang al riu, ni de bon tros. Al capdavall, Joan Garí és un prohom de les nostres lletres, amb una trajectòria que l’avala entre l’optimata katerva, que és com els clergues que sabien escriure es referien al bons cavallers poc després de l’any mil. La seua ploma és agosarada i fecunda, i rutilant en el joc de mans amb les metàfores, tant com en les connexions cibernètiques producte d’una cultura sense vores ni costures, capaç de lligar sense despentinar-se els guerrers cinegètics del barranc de la Gasulla amb Blade Runner.

Diu que li agradaria escriure com esculpeix Alfaro o pinta Miró. Massa sobrietat i massa surrealisme. A mi em fa la impressió que Garí escriu com pinta Rafael Armengol.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací