‘Les beceroles successives’, de Ramon Boixeda, aquí vaig deixar de llegir

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Ramon Boixeda
Ramon Boixeda

Un dels crítics més influents en el camp de la literatura alemanya contemporània, el polonès Marcel Reich-Ranicki, deia que «el bon crític viola el tabú de la unitat». Utilitzo aquesta docta referència per afegir-me al debat actual al voltant de la conveniència, o no, que l’autor es vegi obligat a oferir una drecera, una única línia discursiva en el seu objecte de creació. Acostumem a sobrevalorar el pes dels elements harmonitzadors del discurs, siguin el subjecte, el tema o el to, amb l’esperança que aportin consistència i facilitin l’empatia. Perquè la fragmentació, la distòpia o la diversitat no sempre tenen bona acollida en el terreny literari, i menys encara en el camp de la lírica, que ara ens ocupa.

No hi ha fil conductor que travessi les denes d’un rosari de peculiars reflexions ni tan sols un subjecte o tema que arborin un únic discurs

Hi ha poetes que obvien la preuada unitat i el crític, en conseqüència, gaudeix d’allò més violant aquest tabú. Ramon Boixeda (Sant Joan de Vilatorta, 1981) en el seu poemari Les beceroles successives (Edicions 62, 2019) es mostra com un poeta trencador de motlles. El mateix títol ja perfila una carta d’intencions singular: diversitat i primers rudiments, procés i aprenentatge. La lectura dels cinquanta-sis poemes que conformen el llibre avança amb el fulgor del vers i sota el magnetisme de la imatge com a únics lligams del conjunt. No hi ha fil conductor que travessi les denes d’un rosari de peculiars reflexions ni tan sols un subjecte o tema que arborin un únic discurs. Es tracta, doncs, d’un enfilall de pedres precioses collides a peu de les «onades a la platja on van a trencar i morir i a renéixer de nou».

Edicions 62 (2020)

Les beceroles successives, llibre que va rebre el LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia, es nodreix d’un seguit d’apropiacions que el poeta empelta en els seus pensaments i perboca en forma de poema. Un contenidor d’idees que es mouen pels marges dels fets observats i que ballen «entre el pes i la nansa». S’inicia amb una apropiació molt escaient, el decasíl·lab marquià «Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March» transmutat aquí en un «Jo sóc aquest que es treu a passejar». Un furt explícit que homenatja a qui dóna nom al premi, fet poc habitual en el món dels guardons literaris. «Foto de la foto» amb la qual Boixeda s’obre pas pel vagareig a què ens convida. I aquest primer poema, a més, dibuixa el principi, la poètica, que el defineix com el poeta que es llegeix escrivint-se.

Ramon Boixeda «viatja per conèixer el lloc al qual es retorna» i ho fa com qui va de paquet «a la moto del ser», però amb el sarró farcit d’ironia. I a cada parada, a cada estació, escriu un poema fet a mida, tant en la forma com en el contingut. Temes com la identitat, «ser llegit per la llum», el destí que va en «una direcció que és al marge del sentit» o l’alteritat, «l’encontre d’un tu on poder ser jo» són tractats amb original agudesa i enginy.

Les beceroles successives, llibre que va rebre el LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia, es nodreix d’un seguit d’apropiacions que el poeta empelta en els seus pensaments i perboca en forma de poema

El poeta desenvolupa una estructura molt compacta i singular per a cada poema. L’estil homogeni i amb diversitat formal condicionada al tema que versa. Utilitza diferents recursos poètics destacant subtils sinestèsies com ara la «llum de la paciència», la «saliva de la possibilitat» o metàfores molt suggeridores com «la làpida com un punt de llibre». Recursos que faciliten la contraposició entre la transcendència, «les coses que es mostren quan les perds», i la ironia, «el xampú d’aclarir-nos les idees». I fins i tot se’n riu de la seva condició artística quan experimenta la «sensació que balla entre sentir-se poeta i un perfecte idiota».

El relat, atomitzat i curull de brillants contrastos, obre la porta a pregones reflexions: «Ja fou un motiu més de suïcidi / no ser capaç d’occir-se», amb els quals Boixeda mostra la facilitat d’encabir l’aporia dins el poema. I d’altres d’interessants contrastos com sigui “hi ha saviesa en el vaivé de les onades” on barreja narrativa i pensament. Hi deixa espai, a més, per a la reflexió meta-literària: «Tots som fets de silencis / però cadascú calla a la seva manera».

Ramon Boixeda, un poeta amb «vocació de quixot amb bici estàtica», busca una relació harmoniosa de la forma i el sentit i ho fa a través de la fixació d’un instant qualsevol que representa la punta de l’iceberg d’una experiència comuna. Treballa a fons l’estructura, el sentit, les imatges, els apotegmes de cada una de les seves peces adaptant-les al missatge que vol transmetre. Aconsegueix així presentar-nos idees de calatge amb la màxima senzillesa.

Queda palès, doncs, que la manca d’un fil argumental, d’una pretesa unitat, no és un destorb per replantejar diversitat de temes que abracen des de la creació poètica fins a la condició del viure. «Tantes vesprades / escriure perquè passi / veure passar / la cosa d’existir». Una meravella de llibre per trencar tabús.

Escolteu el poema Picadura amb la veu de la rapsoda Txell Sota:

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací