Un catalanista a les Converses de l'Hotel Formentor

per Jordi Segura

Entre-veus

Camilo José Cela. A la seua esquerra, Josep Maria Castellet. En primer pla, Juan Goytisolo.
Camilo José Cela. A la seua esquerra, Josep Maria Castellet. En primer pla, Juan Goytisolo.

Es traspassa l'Hotel Formentor, la residència dels déus passa de mans del grup Barceló al fons d'inversió Emin Capital. Tant el paisatge com les converses literàries que tenen lloc a l'Hotel Formentor formen part de l'imaginari del col·lectiu lector. No m'estendré més a presentar-los, tanmateix del primer no em reprimiré de dir que no conec cap racó del mediterrani que rivalitze amb ell.

El que possiblement desconeix el lector és que les Converses van deixar de realitzar-se l'any 1962 per decret franquista, i que no es van reprendre fins al 2008, amb un format renovat com no podia ser d'una altra manera. Per a l'ocasió, no debades eren les primeres Converses en democràcia, la inauguració va anar a càrrec de la consellera de cultura del Govern Balear; fins i tot, l'associació ARCA (per a la defensa del patrimoni de Mallorca) organitzà uns itineraris destinats a refrescar la memòria tot trepitjant el paisatge de Pollença. L'embat del migdia a la badia de Pollença fou el mateix quaranta anys després, en canvi, el nou impuls amb què es reprenien les Converses presagiava no ja la confirmació de la manumissió de la cultura catalana, sinó l'absència total de cap adherència acomplexada del passat. Deixem l'hotel unes línies mentre acaben els treballs de remodelació.

Desvestim els eufemismes: la proposició «no ser pancatalanista» evita dir «ser anticatalanista», com a poc un posicionament incòmode

De resultes d'una polèmica a la premsa escrita de Mallorca de fa un decenni, a propòsit del tarannà feixista i anticatalanista de Llorenç Villalonga, vaig llegir en defensa d'aquest: «Como si ser pancatalanista otorgara un certificado de integridad, rectitud i bondad humanas, y no serlo sumiera a su poseedor en una inmunda poza de pecado» (Diario de Mallorca 7-XI-2010). L'article el signava un escriptor mallorquí en castellà, a qui considere un escriptor seriós i un novel·lista destacable. Difícilment s'hi pot estar en desacord: no hi ha cap incompatibilitat prèvia en una proposició que unís els termes pancatalanista i criminal. Com tampoc hi ha correspondència, ja que parlem d'escriptors, entre la vàlua literària i la trajectòria moral i/o ètica d'un autor –inevitable pensar en l'expedient Celine–; un debat a què hem assistit amb Josep Pla, a qui s'hauria d'absoldre de tots els càrrecs, i amb Villalonga, un cas que exigeix una instrucció més extensa, potser en un altre article.

Eumo (2020)

El problema és un altre: què dimonis significa pancatalanista? Quina certesa abasta, si és que podem atenir-nos a cap.

Pancatalanista és un atribut que, examinat amb deteniment, hauria de dur-nos a la perplexitat. L'estupor, com a poc, quan es fa servir amb un significat tan vague si hom se'l pren seriosament, vull dir, sense connotacions, com el de panhel·lènic. Amb tot, hi ha qui el fa servir per al descrèdit o la calúmnia, a l'estil de pangermànic, com ara a les Illes Balears algun grupuscle ultradretà. En aquest cas, l'estupor dona pas a l'enuig: una ment instruïda i assenyada, com la de l'articulista, no ha advertit el parany d'un vocable enverinat semànticament? El parany de compartir un marc mental on no té lloc el sentiment de pertinença a una tradició cultural sense la sospita de l'essencialisme i/o l'expansionisme.

Tal vegada, l'autor, per ventura més pròxim al DRAE que al DIEC, entenga pancatalanisme amb els termes del primer per a l'entrada panhispánico, això és: «movimiento que promueve la unidad y la cooperación entre los países que hablan lengua española». Comproveu de quina manera esplèndida la RAE neteja tot rastre de nacionalisme expansionista i fixa les bases per a l'entesa.

Joan Fuster, entre Josep Maria Castellet i Camilo José Cela

Deixem de moure'ns entre els sorramolls de la lexicografia i provem d'entendre si un autor, majoritàriament en llengua catalana, pot rebutjar de ple la unitat i la cooperació entre els territoris... Villalonga podia percebre amenaçador el nacionalisme català a la Mallorca dels anys 30 com per oposar-s'hi rotundament? O, tant s'hi val, en algun moment de la llarga nit de la dictadura? Realment existia, no ja l'amenaça, sinó el seu besllum?

Cap alarma s'hagués disparat si l'articulista, en la defensa de la «neutralitat», hagués escrit: «Como si ser catalanista eximiera...» Si de cas, una perplexitat ara sorneguera per raons òbvies. Desvestim els eufemismes: la proposició «no ser pancatalanista» evita dir «ser anticatalanista», com a poc un posicionament incòmode si el substantiu que s'uneix al prefix no està connotat negativament (com ara “antifeminista”, i encara més, anti de què? D'una cultura minoritzada amb l'elit silenciada i el prestigi en retirada?). Aïllem la incògnita: prejudicis, en el cas de Villalonga, prejudicis ideològics i morals, heretats i enquistats en una personalitat incapaç de superar-los, prejudicis que el dugueren a posar els dos peus en el fang. És únicament des d'aquesta lògica que puc explicar-me la reunió en un mateix discurs de l'entitat «pancatalanista» i la identitat Villalonga.

Joan Fuster li descriu l'estupefacció amb què reaccionaven els escriptors castellans en un congrés de poesia de l’any 53 quan se'ls situava en la conjuntura d'una llengua represaliada. Res no podia dur-los a formular una resposta

A Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història, un treball rigorós amb l'objectiu de foragitar les manipulacions essencialistes de la història de Catalunya, a banda i banda, llegim en paraules de Cristian Palomo que per a una part significativa d’intel·lectuals espanyols: «la identitat espanyola seria una entitat cívica que es trobaria als antípodes dels nacionalismes perifèrics associats a allò cultural, ètnic, rústec, imperialista i supremacista.»

D'igual manera s'opera a la campanya «Salvem el ciutadà Villalonga»: si l'escriptor passava per allà, a tocar de la centralitat, els escriptors en llengua catalana –els «catalanistes»?– es desplacen a l'extrem pancatalanista, el pol diametralment oposat al del feixisme literari i, amb tot, agermanats en la radicalitat.

Josep Maria Castellet conta a Seductors, il·lustrats i visionaris com, a les converses de Formentor de l'any 59, Joan Fuster li descriu l'estupefacció amb què reaccionaven els escriptors castellans en un congrés de poesia de l’any 53 quan se'ls situava en la conjuntura d'una llengua represaliada. Res no podia dur-los a formular una resposta. No res, inconcebible. Fuster conclou la qüestió, recorda Castellet: «Què passarà en el futur si algun dia arriba la democràcia? Estimularà la imaginació? O seguirem com sempre des de fa segles?».

Aquell mateix any, l'alçada literària i el cosmopolitisme dels participants, acompanyats del fulgor de Formentor un mes de maig, devien convertir en miratge la dictadura, ni que fos per uns dies. C. J. Cela havia desconcertat la maquinària perversa de la censura, maldestra per se, amb la inapel·lable universalitat de la poesia, i aconseguit la presència d'escriptors catalans com el mateix Fuster, Foix o Carles Riba.

Joan Fuster a Formentor, maig de 1959

Comptava Fuster, quan reclamava imaginació per a l'avenir democràtic, amb la possibilitat que les Converses tinguessen una personalitat manifestament catalana? I que aquesta, des de l'espai simbòlic de Formentor, acompanyada un pas enrere de la generositat de les lletres espanyoles, projectés la vocació universal de la literatura?

El nou segle i la participació del Govern Balear en l'organització de les converses del 2008 assegurava la compareixença a cara descoberta de representants de la literatura catalana com ara Baltasar Porcel, Marta Pessarrodona, Biel Mesquida, Carme Riera o el mateix Castellet (si convenim que aquests dos darrers jugaven en camp propi). Ara bé, si hom ressegueix les successives convocatòries observarà que aquesta primera tímida representació mai no ha superat la condició de convidada, fins i tot, que l’estora vermella s’ha desplegat per a uns altres. Val a dir que a partir del 2009 s’hi dilueix la presència de les institucions insulars i la cerimònia queda en mans de la Fundació Santillana i el mecenatge, a càrrec de la família Barceló –desconec si el Govern Balear hi contribuí monetàriament en algun moment. Del glamur, és clar, cadascú, quan el paga, fa el que vol.

Segurament a causa de l’afecció catalanista de qui subscriu aquestes línies, resulta difícil no establir un paral·lelisme, pel que fa a l’espai-temps assignat a la llengua catalana, entre les Converses de l’any 59 i les actuals. Com si es tractés d’un bucle, i malgrat ser en allò substancial una llengua de cultura a l’europea, al guió de Formentor compareix en tant que quota indígena. Debades és dir que el castellà continua sent l’amfitrió omnipresent en el desplegament de les Converses. «Que tot canvie perquè tot continue igual» respondria el Príncep de Salina al «seguirem com sempre des de fa segles?» de Fuster.

Edicions 62 (2009)

El tractament acomplexat que rep la cultura catalana de segons quins sectors de la societat a les Illes Balears, els que fiten als dos extrems del marc mental del pancatalanisme, el temorós de ser-ne sospitós i el catalanòfob, i en especial de formacions polítiques que, a penes uns anys i des de l’oposició, entenien prioritàries les actuacions en defensa i foment de la llengua pròpia, aquest tractament, com deia, fa inviable la plenitud cultural que ens pertoca per llei (parafrasejant l'Ovidi Montllor: «ja no ens alimenten molles»). Una qüestió extensible sense retocs al País Valencià.

les Converses van deixar de realitzar-se l'any 1962 per decret franquista, i que no es van reprendre fins al 2008, amb un format renovat

Al 59 les converses reuniren una munió d’escriptors sense fissures respecte de l’agonia ridícula però cruel del franquisme, hi bastà la presència perquè el gest fora subversiu. A l'espera de veus subversives espanyoles, de noves com la del lingüista Moreno Cabrera («Si no se menoscaba nada la lengua dominante, es imposible revitalizar a la minoritarias» Gara 16-abu-20), que assumesquen com és d'imminent a les Balears i al País Valencià el punt de no retorn per a la cultura catalana, no podem defugir, per començar, de desactivar les trampes nominals al voltant de la confusió entre nacionalisme i cultura, parades des de la ceguesa o la malvolença; o de denunciar la fal·làcia de la convivència de cultures als territoris de parla catalana. En definitiva, d'aclarir d'una vegada per totes si representem una amenaça o una manera d'estar en el món.

No se sap de quina manera afectarà les converses el canvi de propietaris de l'Hotel. A hores d'ara, únicament ha transcendit que el premi Formentor es lliurarà a Tunis prèvia reunió del jurat a Sevilla, ambdues cites a establiments del Grup Barceló. Com allò del París-Dakar a Sudamèrica, s'enduen la marca, el pi hi queda.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací