Conversió i amor a la Irlanda contemporània: ‘Gent normal’, de Sally Rooney

per Andreu Loncà

Narrativa

Sally Rooney
Sally Rooney

Hem de recordar, amb l’esperit esponjós, que les valoracions dels llegidors, en les novel·les contemporànies, és la cosa més subjectiva que puguem imaginar. De fet, diuen els entesos en la matèria, com ara el professor Vicenç Pagès, que quan valorem una novel·la la situem en relació amb totes les altres novel·les llegides abans. O més amunt o més avall, però en correlació.

Però no sols això: la situem en una projecció d’expectatives ideals, vés a escodrinyar, si no acolorides amb el desig de perfecció, voraç com és, del que considerem que ha de ser una novel·la commovedora i veraç, i ben travada. I encara podem decidir quina posició donem a aquests valors, si primer la veracitat, i després la commoció; o ben bé a l’inrevés. O tot junt.

L’esperit del temps també hi juga la seua partida.

maltractaments, buits, alcohols i sexe, amb un fort sentit de la llibertat personal i de la fascinació pel llenguatge, tot ben contat, ben esbrinat des d’una tècnica de mostrar, showing, amb una tal delectació i energia que sorprèn, admira i a camins fatiga

Com que vivim en una època en què considerem en alt grau l’individualisme, per a bé i per a mal, amb una forta influència de la psicologia i del sentiment, ens resulten més commovedores i realistes les obres que presenten una forta empremta de les ferides innombrables com ara les que es mig conten a Gent normal, de la jove irlandesa Sally Rooney, traduïda fa poc, llegida i reimpresa diverses vegades. Però no és només això: en Gent normal hi surt el retrat d’una generació de joves irlandesos, lluminosa i afeixugada d’inseguretats, que ens remet al temps joiós i confús de la joventut que estudia en una universitat.

Resumint: ens aclarirem més si observem amb cura com està bastida la novel·la més que no pas si la dipositem en les balances subjectives de la nostra valoració. Encara que sempre hi ha certs punts en què ens posarem d’acord.

Gent normal està articulada des de les coordenades temporals, ara un salt de mesos, ara un salt més llarg, en això que en direm el·lipsis magnífiques, des de 2011 fins a 2015, en el marc espacial i temàtic de la formació emotiva i intel·lectual de la filologia anglesa dels nostres herois juvenils, Marianne i Connell, des de l’institut fins a la universitat, el Trinity College, universitat de classe alta, d’elit, amb el rerefons d’unes famílies problemàtiques, amb absència de figures paternes segures, i amb models de comportament també conflictius: maltractaments, buits, alcohols i sexe, amb un fort sentit de la llibertat personal i de la fascinació pel llenguatge, tot ben contat, ben esbrinat des d’una tècnica de mostrar, showing, amb una tal delectació i energia que sorprèn, admira i a camins fatiga.

Periscopi (2019)

La diferència de classe social –ella rica, ell pobre– acaben d’esbossar les distàncies dels dos herois, en un motiu argumental de tensió poderós, que podem considerar atemporal. Quasi sempitern.

La percepció de l’amor que se’n desprèn no és com en els antics mites –com ara Tristany i Isolda– d’un amor etern sinó un amor imperfecte, intermitent –ara entro, ara surto–, igualitari, fluctuant, dialèctic, tendre, en què l'enamorada és capaç d’admetre que el seu company pot viatjar als Estats Units per seguir un curs de creació, i ella, mentrestant, restar a Anglaterra. La vida encara és prou ampla per a tot, i més. La volatilitat juvenil.

Aquest desenllaç, obert, de via ampla, és una de les felices obertures de les tensions de la novel·la, que és un desplegament d’arguments, raons i conductes. Ara bé, l’obra conté un fons amarg, de gelatina, fluida, inquietant, de què la narradora s’enlaira amb un escreix d’intel·ligència verbal treballada en els debats orals universitaris.

el retrat d’una generació de joves irlandesos, lluminosa i afeixugada d’inseguretats, que ens remet al temps joiós i confús de la joventut que estudia en una universitat

Escrita amb diàlegs sense guionets, tal com molts escriptors ens han avesat, amb un punt de vista que sovint és distant del que narra, visual, narrada des de la tècnica del mostrar, ordenada des de les pautes del temps, que en la joventut sembla elàstic i etern, només conté una cita d’un clàssic anglès: George Eliot, de qui espigola una idea abstracta clau per degustar la novel·la, “Pel que fa aquell canvi d’estabilitat mental que s’ha anomenat de manera molt adient conversió, un dels secrets és que per a molts d’entre nosaltres ni el cel ni la terra amaguen cap revelació fins que alguna personalitat en concret fa contacte amb la nostra, amb una influència peculiar, i ens sotmet a la receptivitat.”

Aquest enfocament precís i brillant ens permet de parlar de la història de dues personalitats que entren en contacte per pur atzar, i es fan, es desfan i es perfan l’un a l’altre, segons ho veiem per màgia de la narradora, cadascú d’ells sometent a l'altre a una forta receptivitat. Les persones es poden canviar les unes a les altres, conclou democràticament la novel·lista. Això és amor o és amistat?, ens preguntem els lectors, ociosos.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací