La llum de l’abisme: ‘Ulls de glaç’, de Jordi Solà Coll

per Isabel Canet

Poesia

Jordi Sola
Jordi Sola

A Ulls de Glaç, Jordi Solà ens introdueix en el seu món poètic a través d’un símbol poderós: el pou. Però no el pou negre de la buidor i la mort, sinó un pou on la foscor és el trànsit envers la llum. Del no-res al ser, el camí de la vida entesa com un permanent fluir, el riu d’Heràclit, l’abisme de Nietzsche. Amb aquest símbol l’autor ens convida a dirigir l’esguard cap al més profund, al temps que ens adverteix: allà també hi trobarem uns ulls que ens miren, amb una reciprocitat que encadena i allibera en la mateixa mesura. Així s’ha concebut el poemari, com un duel de mirades d’amor amb aquests Ulls de glaç que, de mica en mica, poema a poema, s’hi van revelant al temps que se’ns claven amb punta incisiva en la consciència.

Imatges d’una gran potència, hàbilment construïdes amb mots que afavoreixen la intuïció del significat sense renunciar a la riquesa de la contradicció, com sols un poeta i fotògraf com Solà sap aconseguir

Un excel·lent pròleg de Maria Josep Escrivà exposa les claus essencials de l’obra per fer-la entenedora. L’estructura circular del poemari converteix el final en un nou principi, a la manera d’un urobor que es menja la cua, en coherència amb el símbol del pou de llum. No és aquesta l’única herència clàssica ni filosòfica que conté el llibre. Hi ha un pòsit de sabers destil·lats amb gràcia i mesura. De vegades explícitament, mitjançant citacions introductòries, en el cas de Nietzsche, Elitis, Seferis, Celan, Rilke, Borges, Baudelaire, Parcerisas, Anna Montero o Teresa Pasqual. D’altres vegades afloren conceptualment enriquint el significat dels versos, embellint-los. Sabers d’una herència mediterrània ben palesa, transcendida amb aportacions de cultures que, no per l’exotisme i la llunyania, deixen de confluir amb la nostra per camins antics, ponts de la memòria i el coneixement. Així, entre els recursos poètics més notables destaquen imatges com la de l’auriga, la sageta o l’àgora, que contrasten i a la vegada s’integren amb la del comiat del difunt hindú «Rama nama satya hai» abans de ser incinerat. Imatges d’una gran potència, hàbilment construïdes amb mots que afavoreixen la intuïció del significat sense renunciar a la riquesa de la contradicció, com sols un poeta i fotògraf com Solà sap aconseguir. Un no-res adés / creixent enlloc, / no-res la Rosa / omple / en extingir-se. L’abundància i riquesa dels oxímorons afaiçona l’estil i obliga a la reflexió. El poemari creix amb cada relectura, les metàfores esdevenen fructíferes amb noves interpretacions i ofereixen perspectives canviants. La mirada enlluernada per l’abisme esdevé més penetrant, més agosarada tot i l’espant, i busca «l’equilibri entre la imatge per concretar / i una sortida digna a l’ensurt del teu esguard;».

Pagès (2017)
Hi ha un pòsit de sabers destil·lats amb gràcia i mesura. De vegades explícitament, mitjançant citacions introductòries, en el cas de Nietzsche, Elitis, Seferis, Celan, Rilke, Borges, Baudelaire, Parcerisas, Anna Montero o Teresa Pasqual.

Ulls de glaç és un viatge i la invitació al viatge. L’evocació del topònim, siga Venècia, Pèrgam, Ganges, Roma, Delfos o Gal·lípoli marca la traça del camí, de la vivència i de l’aprenentatge que se’ns regala a través dels versos. Tanmateix el topònim, aquesta estació temporal, és a penes un petit cap d’agulla que embasta un viatge interior profund i dolorós on la llum abismal rellueix a cada vers tan bella com terrible. Jordi Solà ens hi parla del dolor de viure un temps impossible d’aferrar i que, a la vegada, esdevé exili daurat a través del record. Un dolor per al qual el poema esdevé conhort, (...) « i la poesia l’artifici que t’ajuda / a creure que has fet, en el seu moment, / allò que pertocava». Una immensa melangia es desprén dels versos; un enyor del temps perdut, irrecuperable, al qual el poeta retrau el seu gran ullal que «a tota hora, / ens queixala l’ànima». Vet ací «l’home derruït que sofreix i somnia» de Baudelaire, citat en el poema L’alba espiritual, un home minúscul arrossegat pel vaivé de les forces gèlides d’un tumult silent, un ésser que pot ben poc més que sofrir i desitjar, malgrat tot, no deixar de fer-ho, perquè no hi ha res més enllà. Aquest home ancorat en el passat, sol davant un mur gris, lúcid en la derrota, s’alça cada dia entre els morts i busca la fe en la poesia, mots per condemnar «D’Armènia a Srbrenica / sucumbeix la condició / a l’extermini:». Així com el riu arriba a la mar, el llarg viatge del poeta assoleix el port en la mateixa definició de l’humà. «l’ésser que camina / sobre un erm cosit a nafres: llavors dins / la clofolla, avança l’esperit a la intempèrie: / això és un home,»

Jordi Solà fa, doncs, una lliçó existencial des d’una proposta poètica sòlida i coherent que ens aboca amb cruesa al mirall, tant individual com col·lectiu, de la nostra essència. Amb un estil sense gaire concessions retòriques més enllà de les escaients per expressar la antilogia del seu missatge, aconsegueix commoure íntimament els lectors i lectores. En equilibri amb la sang vessada amb els versos, ―diria el poeta «Com la sang / recorre el mot el full en blanc.» i cal remarcar-ho―, hi ha la presència absent de tot allò que s’ha callat i que s’albira realment dens. Un buit absolutament necessari perquè el mot aflore, que fins i tot es materialitza en forma d’espais en blanc entre els versos per a generar moments punyents d’angoixa previs a la revelació. D’aquest equilibri sàviament artigat brolla una experiència poètica única i enlluernadora. Ulls de glaç és un poemari realment destacable.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací