Supernoves: Jordi es ret a l’amor

per Ferran Garcia-Oliver

Entre-veus

Amor i cavalleria formen, en els divuit poemes que han pervingut del nostre poeta, una parella indissociable
Amor i cavalleria formen, en els divuit poemes que han pervingut del nostre poeta, una parella indissociable

Sempre que d’una manera o altra cauen a les meues mans els poemes de Jordi de Santjordi, tan gràcils i elegants, no puc deixar de pensar en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en Joan Salvat Papasseit o en Màrius Torres. Tots quatre se n’anaren amb trenta anys a penes complits, i encara ni això. La mort, que se’ls va endur massa prompte, va frustrar una maduresa que, a la vista del que foren capaços d’escriure mentre visqueren, es perfilava senzillament exquisida. A Rosselló, Papasseit i Torres els va tombar la tuberculosi, però no sabem què va tombar Santjordi el 1424, però hagué de ser una infecció fulminant.

La seua gràcia i el seu art devien embadalir tan els que el veien i l’escoltaven, que el Magnànim nomenà cambrer seu aquest adolescent exemplar. Bé, ningú no es perfecte, i la pell d’en Jordiet devia ser molt més morena que la dels seus admirats trobadors

Ignorem quan va nàixer, però degué arribar al món a la ciutat de València cap a la darreria dels noranta del Trescents. El més sorprenent en aquest nadó que arribarà a ser la nineta dels ulls de tot un rei, és que els seus pares havien estat esclaus, moros captius. Per tant, a en Jordiet —que és com li diuen uns i altres fins que assolirà la majoria d’edat— no li vingué donat res, tot s’ho hagué de guanyar ell sol. L’ambició per remuntar la taca del naixement, la lletja condició de l’esclavitud, devia descansar sobre unes qualitats innates. Del no res va escalar fins a gaudir de la confiança i dels favors d’Alfons el Magnànim, i això sols és possible gràcies a la combinació afortunada de perseverança, virtuts i ambició. Va aprendre a escriure, es va bolcar en la lectura dels trobadors, els que llavors lideraven el parnàs literari, i com que volia emular-los, va aprendre així mateix els secrets de la composició musical. Tot plegat de pressa i corrents, perquè tothom sabia, i més encara després de les salvatges envestides de la pesta, la fugacitat de l’estada en aquest món: breu era la vida, però l’art es mostrava ben llarg. De la passió i la intensitat amb què va plantar cara a la vida n’és un testimoni un vers seu que, després, ressonarà en Ausias Marc: «que m’és forçat de viure sens mesura».

La València de Pere Balaguer, amb les torres de Serrans acabades poc abans i el Miquelet encara en construcció, va ser la València de Jordi de Sant Jordi

La seua gràcia i el seu art devien embadalir tan els que el veien i l’escoltaven, que el Magnànim nomenà cambrer seu aquest adolescent exemplar. Bé, ningú no es perfecte, i la pell d’en Jordiet devia ser molt més morena que la dels seus admirats trobadors, «car Dieu no·ns fech a tots d’una factura» (que Déu no ens va fer a tots iguals), escassejava d’estatura i no es pot dir que era cap model de bellesa: «que suy petits e curts, d’àls fisomia» (que soc petit i curt, i malcarat). Una confessió pròpia, condimentada d’ironia, suggeridora d’un bon humor per part del seu propietari.

La més gran batalla de Jordi de Santjordi va ser la d’ometre els orígens. No li ho posaren gens fàcil. A una germana, que volia entrar al monestir de la Saïdia de València, les monges feren l’impossible per barrar-li el pas, bo i al·legant tot just la sang i la fe originària dels progenitors, per bé que s’havien batejat. El rei i la reina, valedors del germà, cancel·laren les reticències d’aquestes dones amb urc patrici. Per a urc, en tot cas, el seu, el de Jordi de Santjordi. Primer de tot perquè, una vegada més, el Magnànim l’enalteix amb la dignitat de cavaller; després perquè se’n va a la guerra, en l’estol comandat pel rei que es dirigeix a les Itàlies, i en acabant perquè adopta a l’hora de versificar un llenguatge, barreja de provençal i català, que el distancia de la vulgar oralitat. Escriure en la llengua d’oc era un signe de classe distintiu, i més encara en aquest fill de moro i mora esclaus.

 Alfons El Magnànim (1994)

La llengua del poeta alça una barrera gairebé infranquejable a hores d’ara. Però el lector d’avui dia pot acudir a la versió actualitzada, en castellà, de José Maria Picó, o a la de Carles Duarte, en català. Al cap i a fi, com han remarcat els estudiosos, Santjordi va ser l’últim trobador i va romandre fidel a aquesta koiné catalano-occitana, útil encara en els afers poètics però del tot artificiosa i distant del que es feia servir en places i mercats. De tota manera el seu públic no era la massa indocta, sinó cercles cultes i restringits, sobretot els de la cort reial i els de les corts baronials del país, com ara la d’Alfons el Vell de Gandia, on va pujar, escoltar i aprendre el jove Ausias. I en aquests ambients els versos d’en Jordiet, segurament ja abans de la majoria d’edat dels vint anys, van començar a circular. Un dels que el va apreciar de veres i donaria testimoni de la vàlua del valencià va ser el marquès de Santillana. Després de la mort prematura de Santjordi, el seu amic i company d’expedicions guerreres, va escriure:

En nuestros tiempos floresçió mossèn Jordi de Sanct Jorde, cavallero prudente, el qual çiertamente compuso assaz fermosas cosas, las quales el mesmo assonava: ca fue músico exçellente, e fiço, entre otras, una cançión de oppósitos que comiença «Tots jorns aprench e desaprench ensems». Fiço la «Passion de amor», en la qual copiló muchas buenas cançiones antiguas.

A una germana, que volia entrar al monestir de la Saïdia de València, les monges feren l’impossible per barrar-li el pas

Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana, es referia amb la «cançó d’opòsits» al poema prodigiós de Santjordi, musicat per Raimon, que comença amb els versos «Tots jorns aprenc e desaprenc ensems, / e visc e muir, e fau d’enuig plaser», i afegeix després «e no estrenc res e tot lo món abraç», i així fins a cinquanta-dos versos en què va desplegant un hàbil joc d’antítesis. Un joc que ens diu com de vegades tenim la sensació d’habitar en la paradoxa, i que la vida no és sinó un enfilall de contradiccions. Aprenem i desaprenem alhora, vivim i morim, l’enuig el convertim en plaer, qui molt abraça, res estreny. Santjordi, desabrigat del gec retòric i trobadoresc, és més modern del que sembla, animals com som permanentment atrapats en la teranyina de les paradoxes. En canvi, el camí de les veritats i de les certeses, en la perspectiva del poeta, esdevé intransitable massa sovint.

Com a devot observant dels trobadors, l’amor, o el desamor, és la diana preferida cap a on dispara els seu versos. És un amor contemplat a través de la mirada del bon cavaller. Amor i cavalleria formen, en els divuit poemes que han pervingut del nostre poeta, una parella indissociable. Unes vegades, amb l’arnès i parapetat darrere de la muralla, es veu assetjat per l’amada, que ara és la «blanca coloma» i adés «mon ric balais» (el meu preciós robí). D’altres, l’amor esdevé una perillosa destral en mans de l’aimia, i està disposat a parar voluntàriament el coll, tot el cos, perquè el faça a bocins: «l’amor que us hay en totes les parts m’ascla» (l’amor que us tinc m’ascla de dalt a baix). Ell no pot escapar del seu poder perquè el té pres en sa presó, com si estigués tancat en un cofre sota clau i sense poder eixir per enlloc.

Barcino ( 2017 )

Qui era el seu preciós robí? Diverses dones li incendiaren els versos, però cap com la reina Margarida de Prades, viuda de Martí l’Humà. El cambrer del rei no s’acontentava amb poc. La bellesa de Margarida va ser cantada per tots els poetes que rondaven per la cort. Un tirolès, Oswald von Wolkenstein, que la va conèixer a Perpinyà, també en quedà trasbalsat. En Jordiet la degué veure a València, entre abril i Nadal de 1418, quan Margarida baixà de Barcelona per diversos assumptes. València sencera cruixí sota els encants i l’encís de la viuda de vint anys, encara verge, en Jordiet el primer. El destí li havia posat a tocar la dama, la midons, que el situaria al mateix nivell que els trobadors antics. Bella com cap altra, diu el jove Santjordi, Déu va fer el seu cos més brillant que totes les gemmes i més penetrant que les estrelles. Superava totes dames que se li acostaven, com el carboncle superava les altres pedres precioses i com l’astor la merla.

Diverses dones li incendiaren els versos, però cap com la reina Margarida de Prades, viuda de Martí l’Humà.

Margarida no va passar del somni, de la convenció poètica. Secretament es va casar amb Joan de Vilaragut, cadell d’una de les grans cases nobles del país, ben plantat i galant segons els qui el van conèixer. En Jordiet, un cambrer del rei que encara no havia pujat el graó de la cavalleria, i òbviament sense els florins d’or necessaris per a una dona que gastava a mans plenes, no hi tenia res a fer. «Però Jordi·s ret que vos absol lo dan fins com es mort»: Però Jordi es ret i us absol del dany fins i tot mort.

Només l’amor el venç. No era cap taca sinó un mèrit, per haver-se enfrontat a aquest enemic poderós, eternament invicte. Però com a cavaller lleial al seu rei encara hauria de tastar l’amarg fel de la derrota, recordada en versos igualment immarcescibles. Ho veurem en la pròxima supernova.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací