Quan les petites alegries pal·lien les grans tristeses: ‘Mares i fills’, de Theodor Kallifatides

per Lourdes Toledo

Narrativa

Theodor Kallifatides
Theodor Kallifatides

De vegades un relat personal retrata amb més força que qualsevol obra especialitzada la història d’un país. És el cas de Lèxic familiar de Natalia Ginzburg, on la ferida d’Itàlia respira en boca dels Ginzburg. De manera semblant parla el dolor del poble grec a través de les vides i les peripècies dels Kallifatides. Aquesta família, com milers d’altres, va viure la persecució per part dels turcs, que els va dur a l’exili, va ser testimoni, i en part víctima, de l’ocupació nazi, dels camps de concentració, presons i tortura, i més tard, una volta més la violència amb la dictadura dels coronels. Finalment, quan tot allò «havia passat», Grècia es va trobar novament devastada i humiliada al bell mig de la Unió Europea, com a conseqüència de la crisi iniciada el 2008.

Va ser precisament el colp de puny d’aquesta nova pobresa i la desolació que afligia els grecs, allò que va traure Theodor Kallifatides del silenci en què s’havia instal·lat i va fer que tornés a escriure, i en grec!, després de dècades expressant-se en suec. Tot això va passar fa uns pocs anys, arran d’un viatge a Grècia. Kallifatides —que havia fet la seua vida a Suècia, on va emigrar el 1968 (era escriptor de novel·la negra en suec) i durant els anys de dictadura no va poder tornar a visitar els seus— arriba a Atenes i en veure el país enfonsat en unes condicions miserables comença a escriure Una altra vida, encara. Una obra inclassificable, un petit assaig de prosa nua i vibrant, envoltada d’una humanitat igual de poderosa que fràgil. Una reacció i una escriptura reveladora i bella en la ràbia i el dolor contra l’escenari d’un país arrasat. Aquell sotrac, paradoxalment, el va tornar a la vida, a l’escriptura, a reconciliar-se amb el passat, amb una identitat confusa i sacsejada, amb el pas del temps i la vellesa.

Galàxia Gutenberg (2020)

Avui, però, volia centrar-me en Mares i fills, tot i que m’és difícil no viatjar d’un llibre a un altre. Escrit també en grec, Mares i fills és el relat del retorn, però en altres circumstàncies. A principi del segle, quan l’escriptor tenia a penes seixanta anys, viatja a visitar la mare octogenària durant una setmana. Un viatge de plaer durant el qual busca raons, inspiracions, contrastos i certeses per a escriure un llibre sobre la història del seu pare. Mentre s’enlaira cap a Atenes, sobre els genolls du el manuscrit que li va cedir son pare abans de morir. Al llarg de la setmana anirà llegint-lo i compartint amb sa mare dubtes, evitant de remoure el dolor, però buscant algunes respostes. Son pare va ser un home de poques paraules, però li va donar per escrit el testimoni de la seua família a través de quatre generacions. Un text dur, història d’exilis i supervivència, un etern tornar a començar on encara hi havia lloc per a l’agraïment.

Mentre s’enlaira cap a Atenes, sobre els genolls du el manuscrit que li va cedir son pare abans de morir. Al llarg de la setmana anirà llegint-lo i compartint amb sa mare dubtes, evitant de remoure el dolor

Els llibres de Kallifatides traspuen el relat de l’emigrant per a qui, com ell diu, «la vida sempre està en un altre lloc». Durant molts anys, l’autor, com tants altres grecs, viatjava a Grècia amb l’esperança de trobar no se sap molt bé què: «any rere any volaven d’anada i tornada, incapaços de romandre en el present o de regressar al passat. Jo era un d’ells». En aquells viatges no faltava mai algun grec que dins de la sala d’espera de l’aeroport proclamava el seu amor a la pàtria i li recriminava a l’autor que la insultés i la menystingués en els seus llibres. Tanmateix, quan lliges les reflexions de Kallifatides sobre el seu país, entens que el patriotisme d’alguns és paper mullar, paraula buida, i que l’amor per una terra pot dur-nos sovint al desassossec, a la necessitat de cridar i denunciar. A tot, excepte a la indiferència o a la lleialtat cega. Llibres com Mares i fills i Una altra vida fan palès que sentir i ser és un binomi complex, ple de dolor i contradiccions.

quan lliges les reflexions de Kallifatides sobre el seu país, entens que el patriotisme d’alguns és paper mullar, paraula buida

Sota l’aparença d’un dietari, Mares i fills és una visita rutinària d’un fill a una mare, però va molt més enllà: és una ruta de reconciliació amb el passat, amb la identitat: la llengua, el germà, el pare, la mare i la infantesa. Mentre els pares estan vius, nosaltres encara continuem sent infants, quan ells marxen, la nostre infantesa cavalca amb ells. Durant els set dies que compartiran, mare i fill afrontaran converses doloroses amb dignitat, però sobretot amb humor, i quan calga canviaran de tema i la mare s’alçarà a fer cafè, a fregir bunyols o peix fresc. Moments de joia, n’hi haurà molts. La cuina, el menjar i «l'estoïcisme heretat, el talent de permetre a les petites alegries pal·liar les grans tristeses» seran els grans convidats que faran el camí planer.

Els llibres de Kallifatides traspuen el relat de l’emigrant per a qui, com ell diu, «la vida sempre està en un altre lloc».

La bellesa de les trobades al matí al balcó, els sopars compartits, els silencis, mare i fill expectants dels seus moviments, desxifrant els sorolls i les rutines, sense voler molestar-se, però procurant l’instant propici a la felicitat. Quina delícia de llibre que fa d’aquests petits moments una obra literària bella i profunda, on els oblits i els records surten al ring, i on guanya la tendresa i el respecte!

Traduït magníficament per Montserrat Camps, Theodor Kallifatides embriaga amb el seu to, la franquesa del seu pensament i la senzillesa del seu esperit, amb l’honestedat amb què confessa confusions, enyors i incerteses i, sobretot, amb una ironia que és una mina d’or. «Me’n vaig anar de Grècia deixant darrere moltes persones. Amb el temps en quedaven cada vegada menys», diu Kallifatides. No és fàcil anar-se’n, tornar-hi encara ho és menys; per això, ho conta com ho conta.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací