La ciutat de València necessitava un escriptor com Toni Sabater. Tothom està obsedit a trobar la novel·la de la seua ciutat —a Barcelona, a València—, perquè sembla que, sense una novel·la mare que faça de les capitals un personatge central, omniscient, les literatures queden coixes. La mateixa gent de Drassana —l’editorial, entre d’altres, de Toni Sabater— malda per promoure la o les novel·les de València. I fan bé, perquè seria molt positiu per al País Valencià que València fos llegida i viscuda literàriament en valencià pels seus ciutadans.

La literatura de Sabater, feta de proses breus, entre el dietari i les memòries, encerta l’atmosfera per a retratar escenes, ambients o contextos definidors d’història

Per a mi, però, els millors ambaixadors literaris d’una ciutat —els que fidelitzen lectors i encomanen mites— són els narradors com Toni Sabater, que des d’una perspectiva fragmentària pinten a poc a poc, a manera de retaule, l’«esperit» d’un espai al capdavall transcendent. La literatura de Sabater, feta de proses breus, entre el dietari i les memòries, encerta l’atmosfera per a retratar escenes, ambients o contextos definidors d’història. És una literatura introvertida que, per mitjà de la reflexió o l’autoanàlisi del narrador, s’obri quan cal i es converteix en el batec d’una col·lectivitat.

Al seu primer llibre, Dies (2013), Sabater ja es mostrava destre a imbricar l’experiència pròpia —les seues infantesa i adolescència, els records que l’han marcat, sobretot la memòria familiar— dins uns paisatges concrets que el lector acaba fent propis. Hi destaquen indrets coneguts de la ciutat de València o pròxims a ella, com ara les Arenes, la Malva-rosa o el Vedat de Torrent. Sabater també gaudeix recordant els seus viatges —profunda és la seua passió per Itàlia—, un esguard cosmopolita que, juntament amb els llibres —Sabater és un animal literari—, són clau a l’hora de descriure la realitat. Aquest microcosmos propi arriba a un alt nivell literari en Insistències en la llum. Abans, però, el 2016, Sabater publica una mena de guia de la València més cèntrica que és el detonant d’aquesta maduresa literària: Ciutat de campanars, un llibre preciós, per a portar-lo a la mà quan passegem per la ciutat.

Una de les virtuts d’Insistències en la llum és el seu to, la seua afinada veu. Assolir una tonalitat autèntica, unes constants estilístiques que identifiquen una prosa, està a l’abast de pocs escriptors. Sabater té un estil propi —i en això honora la millor tradició dels nostres literats de la memòria, de Carmelina Sánchez-Cutillas a Josep Piera, sense oblidar el mestre Pla. A aquest estil singular contribueix, i molt, una mirada poètica. Sabater és un poeta ocult. Però la poesia no l’ofega mai, sinó que l’ajuda a treballar el llenguatge, a cultivar-lo a foc lent, a triar-ne els matisos més expressius. La prosa de Sabater, suggeridora més que descriptiva, ens murmura a cau d’orella la complexitat del món.

Assolir una tonalitat autèntica, unes constants estilístiques que identifiquen una prosa, està a l’abast de pocs escriptors. Sabater té un estil propi —i en això honora la millor tradició dels nostres literats de la memòria

És des d’aquesta veu càlida que ens transmet la bellesa d’uns paisatges i una gent que existencialment el defineixen. El resultat és la plasmació dolça, destil·lada, del pas del temps, una nostàlgia que ens impregna a glopets, com un ullal d’aigua. Diria que Sabater és un melancòlic optimista que remuga un món perdut per a dignificar el futur. Sensible a les contradiccions del ser humà, Sabater projecta un amor honest sobre tot allò que l’envolta. Aquesta insistència en la llum no és acomodatícia. El seu amor a València —la «ciutat de totes les glòries i totes les misèries»— no és el del panxacontent que amaga la pudor, sinó el de qui s’enorgulleix de les coses ben fetes per a deixar de fer les que s’han fet malament. Insistir en la llum i esventrar les ombres: no se m’ocorre millor manera d’estimar el nostre país. Per als escèptics com jo, que ens fixem més en la part pudenta, la literatura de Sabater és un bon reconstituent.

D’altra banda, Insistències en la llum conté un pòsit generacional en què ens reflectirem els qui som més o menys de l’edat de Sabater i hem viscut la joventut a València. Hi compartirem vivències a bondó: les zones d’esbarjo nocturn a la València dels anys 80 i 90 del segle passat (el Carme, la plaça del Xúquer...), els típics llocs d’estiueig de la comarca (les Arenes, el Vedat...), tot un univers que, vulguem o on, ens ha deixat empremta.

Com si ens atrapés un poema estellesià, Sabater ens convida a formar part d’una ciutat on, a pesar de tantes inèrcies antivalencianes, la bellesa no ens abandona mai. Sí, València no s’acaba mai, malgrat la seua pulsió autodestructiva. O amb això ens emparem. Potser per això Toni Sabater opta per la generositat, per la comprensió («la maduresa és una acceptació calmada de les coses») i, d’alguna manera, s’apiada d’ell mateix i de nosaltres, una abraçada fraternal per a no perdre mai l’esma. A Ciutat de campanars Sabater feia seua la divisa «treballar, persistir, esperar». Tant a València com a Barcelona, hi ha qui es nega a veure que encara som en aquest bancal. La literatura catalana, si no vol esfumar-se dins l’espanyolització —la regionalització, barcelonina o valenciana, n’és el cavall de Troia— necessita els bons escriptors de València com Toni Sabater. Que comencen a llegir-lo, ací i allà.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací