‘Despertar-me quan no dormo’, de Miquel Desclot

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Miquel Desclot
Miquel Desclot

El premi Carles Riba d’enguany ha pertocat al poeta i traductor Miquel Desclot (Barcelona, 1952) gràcies a un conjunt de sonets aplegats sota el títol de Despertar-me quan no dormo (Edicions Proa). Desclot va debutar com a poeta el 1971 amb Ira és trista passió, premi Amadeu Oller, i un any més tard obtingué el Premi Màrius Torres de poesia per El riu de lava. Publicà mitja dotzena més de poemaris, però des del 2006, any en què va aparèixer Fantasies, variacions i fuga, no havia donat a conèixer cap altre més llibre de poesia. Ha publicat més de trenta llibres de narrativa infantil i juvenil; ha traduït a Guillaume Apollinaire, William Blake, Shakespeare, Roald Dhal i la poesia completa de Vincenzo Cardarelli, entre d’altres. El 2016 rebé el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en llengua catalana pel Cançoner de Francesco Petrarca. En breu es presentarà La bella dama sense pietat, una selecció de poesia anglesa i americana editada per Edicions Vitel·la i compaginada per ell. Malgrat tractar-se d’un escriptor llorejat, manifesta que els premis no són un objectiu prioritari, en tot cas el seu propòsit principal és el de ser llegit.

un poemari de títol molt foixià, ens prevé del perill de despertar i adonar-se que allò que estem vivint potser sigui un somni o, més encara, ens adverteix del risc que suposa «adormir-me quan somio»

El llenguatge poètic permet transmetre l’emoció que no sabem expressar amb simples paraules. Hom escriu per anar més enllà de si mateix, per unir-se a la comunitat i defensar-se de la caducitat i de l’oblit. Les paraules nues no són emocionants, en tot cas, són útils, directes i serveixen per a tothom, però per si soles no contenen passió. És el poeta qui les manipula per dotar-les d’una aura diferent maldant perquè transmetin emoció. I l’expressió més idònia per aconseguir aquest efecte es troba en el vers. O cosa que és el mateix, en el cant, allà on la paraula pren forma de passió. I és que la poesia, de bracet de l’harmonia, va néixer cantant. Miquel Desclot ho concreta dient que la música afegeix al diccionari, a la paraula de la comunitat, un nou significat que personalitza i adjectiva l’expressió oral. La poesia, diu ell, és «paraula de sang arborescent... arbre de marbre sobre monument». No hi ha dubte que Desclot sap conjugar amb gracilitat i estil la música i l’emoció. I si el poeta estreny una mà a la melodia, amb l’altra s’agafa a la traducció, a la metàphrasi, al transvasament creïble de paraules d’un llenguatge a un altre anant més enllà de les pautes del nomenclàtor. Traduir és captar el fremir dels mots del text original i, com si es tractés d’un ventríloc, reescriure l’original segons els valors del receptor. Desclot, com a traductor irredempt, s’adona que quan tradueix poesia alhora n’està escrivint, com si fos un picapedrer que amb «l’escarpa fa parlar la roca». I així és com, finalment, de compaginar amb exquisidesa música i traducció, rima i sentit, Miquel Desclot s’ha guanyat el rang irrevocable de gran poeta.

Proa (2021)
No hi ha dubte que Desclot sap conjugar amb gracilitat i estil la música i l’emoció. I si el poeta estreny una mà a la melodia, amb l’altra s’agafa a la traducció

Despertar-me quan no dormo, un poemari de títol molt foixià, ens prevé del perill de despertar i adonar-se que allò que estem vivint potser sigui un somni o, més encara, ens adverteix del risc que suposa «adormir-me quan somio». El llibre recopila quaranta-tres sonets, o aproximacions al sonet, escrits des de 1983 fins al 2020. Sonets de molts tipus: amb rima o sense, d’art menor, amb estrambot... Un llenguatge bastit d’anàfores amb el martelleig de «flueix» i de «tots som», sinestèsies enlluernadores com «la impunitat del verd» i onomatopeies construïdes amb topònims d’indrets del Pirineu, «serren les serres de Sarroca i Llurri». No és un llibre unitari des d’un punt de vista temàtic com ens té acostumats, dit de pas, la poesia que es conrea actualment. De fet, ni els poemes de Carner, per posar un exemple, ni de tants altres mestres, tampoc es cenyeixen a cap línia argumental. Es tracta doncs, d’un aplec de versos que prenen valor en la seva diversitat, com valuosos còdols esparsos que tenen només en comú l’aigua que els amara. Tot i aquest pluralisme el poeta concatena els que tenen les mateixes «tonades sense sostinguts», algun nexe en comú. És el cas de poemes dedicats a músics i artistes plàstics que li han deixat petja, Haydn i Cézanne, o bé altres que s’inspiren en traduccions que ha gaudit especialment, Dante i Petrarca. Poemes que parlen de l’amor «esdevingut pur feix de ginestells», o de records, d’homenatges als presos polítics o que celebren la natura, «com mor el gel per donar vida a l’aigua».

Miquel Desclot és un poeta ple de saviesa i d’ampli coneixement de la nostra i d’altres llengües, amb un gust exquisit per la paraula i que troba el cant en cada revolt del vers. Despertar-me quan no dormo és unllibre de molt bona lectura i que llustra el premi que ha rebut. No us el perdeu.

Us deixo amb la lectura del poema «Eixarm del vi de bosc» en l’esplendorosa veu de la rapsoda Txell Sota:

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací