Un xinés molt rus: ‘Diari d’un boig i altres relats’, de Lu Xun

per Joan Belló Crespo

Narrativa

Lu Xun
Lu Xun

Lu Xun (1881-1936) coneixia bé els clàssics xinesos, Confuci i Menci i tota la pesca; però al recull Diaris d’un boig i altres relats (edicions 1984, 2007. Traducció de Carles Prado) són els contes russos del XIX els que li marquen la batuta. L’ambientació, les conjuntures i la carcassa mental són els de la Xina imperial que agonitza, les revolucions que comencen a bategar o el xoc entre la moral tradicional i l’impacte de les filtracions occidentals… Però els personatges, marginats i pobres, insignificants, aïllats i una mica tocats de l’ala tots ells, lligats de mans i peus per les circumstàncies, hipòcrites la majoria, tenen el caràcter còmic dels ximplets i babaus de Txèkhov, la irrisorietat dels perdonavides de Dostoievski, o l’aire desafortunat de l’Akaki Akàkievitx de Gógol.

entre una prosa poètica, irònicament distanciada i continguda dels narradors (omniscient o en primera persona, segons el conte) i unes converses àgils i musculoses, vives, dels protagonistes

El volum agrupa deu contes i dos pròlegs. Un del traductor, i l’altre del mateix Lu Xun, que és gairebé un conte. Allà ens explica per què decidí escriure: «De jove jo també vaig tenir molts somnis. Amb el pas dels anys, però, la majoria d’aquells somnis han quedat condemnats a l’oblit, la qual cosa no lamento en absolut. Tot i que són records que poden ser plaents, no solen aportar res que no sigui solitud. ¿I de què serveix que els pensaments es tornin a estancar en períodes de solitud, perduts en el temps? Malgrat tot, no puc acabar d’oblidar el passat». I escriu. Ploma en mà Lu Xun escriu una sèrie de contes on retrata els xinesos de províncies, l’apatia i l’alienació dels quals, tant com el seu estancament espiritual, el conduí a canviar de professió: de metge que cura cossos a literat que intenta sanar les consciències d’un poble fatigat i escanyolit, unes gents que Lu Xun diagnostica perdudes, trasbalsades, resignades: «en aquella època pensava que la literatura era la millor manera d’aconseguir tal transformació espiritual». Com han canviat les coses, no? Ara potser es faria iutuber

Edicions de 1984 (2007)

A banda del primer conte que dóna títol al conjunt, i del segon, que són fluixets –no tingueu mala consciència si els boteu i comenceu a llegir a partir del tercer–, hi ha relats sarcàstics i purament irònics –Tempesta passatgera, un dels millors–, tot i que la majoria són tragicòmics ­–La veritable història de l’AQ, el més reeixit possiblement, i excepcional quant a la llargària (unes 60 pàgines) atenent que la majoria no superen les 20. Altres són durs, foscos i desolats –El misantrop o Recança del passat–; no obstant, malgrat la tristesa que els travessa sempre repleguen pinzellades bufones, sobretot als diàlegs, on Lu Xun assoleix els millors moments pintant blanc sobre negre i mostrant amb habilitat les màscares i falsedats que hi ha sota les disfresses morals dels personatges.

Ambivalències, aquestes últimes, també presents entre una prosa poètica, irònicament distanciada i continguda dels narradors (omniscient o en primera persona, segons el conte) i unes converses àgils i musculoses, vives, dels protagonistes. El desajust es detecta igualment, com hem indicat, entre la imatge pública i privada dels individus. El que aparenten i el que amaguen. Els funambulismes entre l’orgull marmori i les humiliacions corrosives.

Lu Xun escriu una sèrie de contes on retrata els xinesos de províncies, l’apatia i l’alienació dels quals, tant com el seu estancament espiritual, el conduí a canviar de professió: de metge que cura cossos a literat que intenta sanar les consciències d’un poble fatigat i escanyolit

Els gestos deshumanitzats que impregnen el recull, així com les misèries d’aquells que s’alimenten de les desgràcies alienes per omplir la pròpia buidor, m’han recordat un film de Murnau de la mateixa època: L’últim, pel·lícula del 1920 encapçalada per aquesta advertència: «Avui ets el primer, respectat per tots, un ministre, un general, inclús tal volta un príncep. Saps què seràs demà?». En l’Europa i en la Xina d’aleshores els canvis eren constants i l’estatus es perdia o es consolidava en un plis plas. És per això que els pocapenes del film o d’aquests contes que caminen amb els fums pujats i se les donen d’emperadors, quan la fortuna els dóna l’esquena i s’esquerden, passen a ser uns ninots ridículs, la diana preferida de l’escarni envejós. Realista? Emmirallador? Lu Xun potser carrega massa la tinta negra… Així doncs, tranquils! La vida segueix i instal·lar-se en la tranquil·litat del sofà de casa no és la solució… Ara bé, si a L’últim de Murnau el colofó és suau i convida a l’optimisme davant d’un entorn feréstec, en Lu Xun les històries acostumen a acabar malament. Molt malament. El món era –i continua sent– tirànic, arbitrari, injust. Res de nou.

El traductor del volum, Carles Prado, comentava al número 62 de L’Espill que no té sentit desentendre’ns de la cultura xinesa. No ens para tan lluny. El futur –si no ja el present– és compartit, tot i l’encaparrament d’alguns a traçar fronteres boiroses i irreals. Encara resulta més desorbitat desentendre’ns d’aquestes literatures, ja que la prosa no entén de geografies i les tradicions són permeables, mai enfrontades. Està clar que el temps és breu i són molts els llibres que planen com catifes voladores. No hi ha dies per llegir-ho tot, i embarcar-nos en literatures llunyanes sempre és un risc. Però una cosa està clara: aquestes narracions es podrien incloure perfectament en una antologia del conte rus. Fan riure a tota llet malgrat el pessimisme, malgrat el cinisme, i malgrat tots els malgrats.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací