I així nasqué la ressenya

per Lourdes Toledo

Assaig

Roberto Calasso
Roberto Calasso

Miquel Pairolí en «Crítics i lectors» –una de les peces més rodones i divertides del seu dietari Octubre– esbossa un retrat elegantment carregat de tintes sobre la crítica literària i el crític literari. Part d’allò que deia m’ha vingut al pensament en llegir el capítol dedicat per Roberto Calasso al «Naixement de la ressenya», dins del seu assaig Com ordenar una biblioteca. Pairolí ho pinta així: «Hi ha una munió de lectors intel·ligents que no són crítics literaris ni ho pretenen ser. Són lectors intel·ligents i prou. Concedim que els crítics literaris van ser primer lectors intel·ligents i que algun fins i tot conserva aquesta virtut. El que passa és que, quan ha guanyat la patent i el crític exerceix, tot pren una altra dimensió que, curiosament, no sol pas incrementar la lucidesa, sinó el prejudici. El de crític sembla un grau superior, més expert, més competent i fiable, professional i tot. La seva aurèola modifica la condició de lector intel·ligent, però en comptes de perfeccionar-la sovint l’esguerra. Només hi afegeix complexitat, obscuritat, pretensió».

Concedim que els crítics literaris van ser primer lectors intel·ligents i que algun fins i tot conserva aquesta virtut. El que passa és que, quan ha guanyat la patent i el crític exerceix, tot pren una altra dimensió

Fa més de vint anys que escric i publique de manera habitual crítica literària: ressenyes, articles diversos, reflexions sobre lectures, però encara m’estranye quan em presenten com a crítica literària. Des d’un temps ençà no hauria sabut ben bé el perquè d’aquesta resistència (o reticència). Tanmateix, des que vaig llegir els dietaris de Pairolí –els quals m’agraden i esperonen com pocs– vaig entendre que allò que a mi m’incomodava de l’etiqueta era aquest aire se «superioritat» que atorga el títol de crític o que, millor dit, s’atorguen alguns crítics. Aquest text de Pairolí –que regala idees, és aclaridor i et fa venir sovint ganes de riure– ajuda a fer les paus amb l’ofici i fins i tot et reconforta, segons com. És per això que no m’he pogut estar de connectar Pairolí amb Calasso en un paral·lelisme que trobe, com a mínim, curiós i divertit.

Apunta Roberto Calasso en «El naixement de la ressenya» que «els orígens dels gèneres literaris solen estar immersos en la boira» i ho rebla afirmant que ni el més temerari dels homeristes s’atreviria a identificar el primer epos grec. En canvi, diu, «hi ha un gènere literari menor –i avui sovint mirat amb suficiència i impaciència– de què podem establir amb seguretat la data de naixement: és la ressenya». I continua donant-nos-en detalls.

Anagrama (2021)

La data es remunta al 9 de març del 1665, més de tres segles enllà, quan el Journal des Savants va publicar una ressenya breu, segons Calasso «model de totes les següents» escrita per Madame de Sablé, i sobre un llibre que ha tingut una immensa fortuna: les Màximes de La Rochefoucauld.

La Rochefoucauld, per tant, va tenir un doble privilegi: el de ser presentat en societat en les pàgines del primer diari fundat a França, a penes si feia tres mesos que el Journal dels Savants hi circulava, i el de ser protagonista de la primera ressenya literària per antonomàsia.

Passats els segles, avui és un goig encara intacte poder llegir aquest text de Madame de Sablé d’una pàgina i mitja, «exemple tan perfecte de ressenya que seria difícil trobar-ne un de més puntual i més il·lustrat». Perquè de fet la ressenya –i és ací on sura l’anècdota i el fet contrastable– no va aparèixer al Journal des Savants en la versió original de l’autora, sinó en una versió corregida pel mateix La Rochefoucauld a la seua conveniència, que va exercir com a autor-crític, un crític implacable, pretensiós i controlador, en posar-hi cullerada en detriment de la força, l’elegància i la sensibilitat del text de Madame de Sablé, que n’havia fet una lectura intel·ligent i brillant. I ací és on volia anar a parar. 

al 9 de març del 1665, més de tres segles enllà, quan el Journal des Savants va publicar una ressenya breu, segons Calasso «model de totes les següents» escrita per Madame de Sablé

Si comparem l’article inserit al Journal des Savants amb el projecte original de Madame de Sablé, hi ha un passatge que l’autora esmenta com a delicat i que, imagina, no li agradarà a l’autor del llibre, un passatge que, efectivament, desapareix en la versió publicada. Com va explicar Sainte-Beuve, La Rochefoucauld eliminarà de la ressenya només el que li desagrada, és a dir, «les ratlles més significatives –i definitives–» matisa Calasso, tot i que fins i tot les intervencions menors eren sempre correccions que ho empitjoraven, insisteix Calasso. I allà on Madame de Sablé parlava d’«una penetració tan gran per conèixer el veritable estat de l’home», l’autor hi posava «una penetració tan gran per destriar la varietat de sentiments del cor de l’home», una versió banalitzadora. Calasso no es cansa de fer-hi justícia.

Finalment, i per si era poc, l’autor-crític que distorsiona el text s’imposa a la lectora intel·ligent, «en l’esforç per millorar el que ja era excel·lent», i suprimeix la frase més memorable que obre la ressenya: «És un tractat dels moviments del cor de l’home, que es pot dir que li eren com desconeguts fins a aquest moment».

Conclou Calasso dient que ningú més «no n’hauria pogut escriure sobre les Màximes res més radical i agosarat». Però l’autor del llibre no va vacil·lar a eliminar justament aquestes paraules. Per què? «Potser per evitar que fessin por, fins i tot a ell» o perquè l’autor, que exercia de crític, temia una lectura més intel·ligent que ell mateix.

En llegir els raonaments tan mesurats i divertits que en fa Calasso, arribe a la conclusió que en aquella primera i insòlita ocasió, la vanitat i l’arrogància sobre allò propi van entrar en col·lisió amb la lectura generosa, «una filigrana d’elogis» però no per això menys intel·ligent, que en fa ver Madame de Sablé, amb qui, a més, la Rochefoucauld mantenia un vincle d’estreta amistat i complicitat, i que va tenir la cortesia de sotmetre a l’autor en qüestió la ressenya acabada d’escriure.

D’entrada, aquesta situació seria inimaginable avui en dia, i no per falta d’instints controladors dels autors, sinó perquè no gosarien demanar-t’ho. Com a molt, de tant en tant i segons qui, et suggereix (eufemisme ocasional d’exigeix) si poden revisar (eufemisme mal dissimulat de controlar) una entrevista que els has fet, per allò dels detalls, la precisió... Ja sabeu per on vaig. En canvi, ningú no gosaria anar a la caça i captura del crític literari, tret que l’autor o periodista en particular en siga amic, i en aquest cas, més que crítica, s’hi tractaria d’un rendez-vous, un petit favor que haurà de ser retornat sense data de caducitat i probablement amb escreix...

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací