Ja no vaig ser mai dona: ‘Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana’, de Raquel Ferrero i Clara Colomina

per Gràcia Jiménez

Assaig

Raquel Ferrero i Clara Colomina
Raquel Ferrero i Clara Colomina

«Fadrines»: quina paraula tan carregada, encara, de significat! Títol ben senzill i alhora suggeridor per a un llibre d’antropologia, amb una portada on el dibuix de tres dones agafades del bracet ens retrotrauen a qualsevol poble, o ciutat, del nostre passat. En valencià, la fadrina, i el fadrí, és aquella persona adulta que no s’ha casat, però també algú que està creixent a ulls vista. Dos significats que, ben mirat, no estan tan lluny, ja que amaguen la idea d’allò incomplet, d’allò que encara no és. Els nens que creixen van camí de ser homes i dones, però no ho són. I les fadrines, les no casades, són dones que no han acabat de tancar el cicle tradicional reservat al gènere femení, que se suposa han de passar en l’adultesa pel matrimoni i la maternitat. Són dones a mitges?...

algunes s’abocaren, volent o no, a la cura dels familiars «Esta serà per a la vellea», d’altres se sentien còmodes dins la casa parental «Ben menjada i ben guardada»; hi havia qui mostrava una forta inclinació cap a l’autonomia «Bèstia solta», o dones que, senzillament, no trobaven cap interès en la vida conjugal

La fadrina, la no casada, la no acompanyada per un home, no ens és ni de bon tros una figura aliena. Forma part de la nostra memòria. Qui no coneix o ha conegut dones fadrines? Aquelles veïnes, aquelles tietes, aquelles germanes o cosines ja majors, sempre disposades a tirar una mà a la família, a la parròquia, als necessitats... Llegint aquest treball de les antropòlogues Raquel Ferrero i Clara Colomina, evoque moltes dones en flashos, generalment dolços, d’instants de la meua infància, malgrat que, com anirem descobrint en el text, les connotacions de la fadrinesa són múltiples i complexes, i no sempre tan ensucrades com els meus records. En tot cas, el tema em va captivar des de la primera pàgina del llibre, que he llegit amb gran interès, sentint com la història de les meues dones ha estat menystinguda o senzillament no ha existit.

No són abundants els assajos escrits per dones al nostre País, com assenyalava Àngels Gregori a l’article On són les dones assagistes al País Valencià? (Levante, 30/01/2021). Com tampoc ho són les anàlisis antropològiques i, menys encara, sobre la condició de les dones. Fadrines entra, doncs, per la porta gran, malgrat les dificultats per tirar endavant estudis que comporten treball de camp. Celebrem-ho! Tot i haver pogut desenvolupar el seu projecte gràcies a l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana/Museu de la Paraula de l’ETNO de la Diputació de València, Ferrero i Colomina expliquen la discontinuïtat dels estudis dins l’àmbit cultural i antropològic, per causes més externes que pròpies o degudes a la institució museística o a la metodologia emprada –el treball de camp– que els ha comportat, en les seues pròpies paraules, no poques alegries però també misèries. Un treball que no seria possible, clar és, sense una tasca sòlida de formació i informació prèvia, que copsarem llegint-lo.

L'Etno (2021)

En la part final del llibre, que es pot llegir de forma independent, les autores ens parlen de la llengua emprada, que, com remarquen, «no ha de ser un argot incomprensible, ja que si no ressona com una veu humana, és mala escriptura», i Fadrines està molt ben escrit. Ferrero i Colomina ens diuen «hem tractat d’allunyar-nos d’encasellaments i corsès acadèmics que ens pogueren impedir moure’ns amb desimboltura per les certeses que tenim», i per això, conclouen, advoquen pel relat.

Anant al nucli del llibre, veiem que Fadrines és, efectivament, un relat dels relats de les dones entrevistades, dels seus models de vida que han pogut quedar soterrats pel relat dominant –la família tradicional–, i que el pas del temps encara ha cobert més de pols. Les dones entrevistades per les antropòlogues són nascudes entre els anys 20 i 40 del segle XX, d’entre 76 i 99 anys, a l’interior del nord del País Valencià. Van viure, doncs, la cruesa del règim franquista, i a través de les seues veus, dels seus relats, ens qüestionem, amb les antropòlogues, els estereotips dominants que consideren la fadrinesa, la no-execució de l’obligatorietat matrimonial, com un fracàs personal.

un relat dels relats de les dones entrevistades, dels seus models de vida que han pogut quedar soterrats pel relat dominant –la família tradicional

La fadrinesa no sempre era imposada per situacions familiars o socials adverses, que també. Així, Ferrero i Colomines estableixen una sèrie de categories –plenes de matisos ben explicats–, que ens fan entendre millor el fet de la solteria. Al llarg de cinc capítols amb títols extrets dels testimonis de les 23 dones amb qui han parlat –podem conèixer el qüestionari de base, que els va permetre establir una escolta activa–, ens presenten un panorama complex, amb el rerefons del domini que la societat tradicional imposa a les dones. Veurem com algunes s’abocaren, volent o no, a la cura dels familiars —«Esta serà per a la vellea»—, d’altres se sentien còmodes dins la casa parental —«Ben menjada i ben guardada»—; hi havia qui mostrava una forta inclinació cap a l’autonomia —«Bèstia solta»—, o dones que, senzillament, no trobaven cap interès en la vida conjugal —«No me venia mai bé»— o aquelles que eren considerades com a dones amb tares o problemes —«Una sagala que no arriba a cap puesto»—.

En tot cas, el matrimoni idealitzat mitjançant el romanticisme imperant fins als anys setanta, no era en absolut l’ideal. Suposava, en la majoria dels casos, una càrrega i un patiment, fins i tot físic, que aquestes «dones avesades a la intempèrie, ara captives i devorades en benefici del sistema, ara subversives amb les imposicions del patriarcat», com Ferrero i Colomina les descriuen, van defugir.

I acabat el llibre, a més d’haver-nos reconciliat interiorment amb moltes de les fadrines que hem conegut, encara ens balla una pregunta pel cap: fins a quin punt l’actual fadrinesa –el no emparellament– és una decisió personal lliure? Haurem de revisar els models imperants per respondre’ns. Seguim fent camí.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací