No ser res si no s'és poble: 50 anys del ‘Llibre de meravelles’

per Pau Alemany Fernàndez

Poesia

Vecent Andrés Estellés
Vecent Andrés Estellés

Llegir Estellés és ser Estellés, viure’l. Llegir Estellés és arribar a la felicitat a través de la senzillesa, de la quotidianitat. Llegir Estellés és sentir l’amor, un amor que es transforma de la brutalitat i la brusquedat a la intimitat i la dolçor. Un amor entremesclat de carícies i arraps, de força i tendresa, de foc i pau. Llegir Estellés és sofrir la mort, la mort sense compassions, sense indulgències. Una mort global, de postguerra, de cultura, de llengua; i, alhora, una mort individual, sentida, de pare i filla. I per viure’l, per sentir-lo i per sofrir-lo, Estellés ens regala el Llibre de meravelles, una obra poètica a través de la qual se’ns obri de bat a bat.

el poeta del poble que s’expressa a través d’una poesia directa, colpidora, sense tabús; una poesia que trenca amb les dècades anteriors i que contribuirà al revifament de la cultura catalana

Nascut a Burjassot l’any vint-i-quatre del segle XX, Vicent Andrés Estellés era fill de forner. La despreocupada infantesa pels carrers del poble s’interrompé amb l’arribada de la guerra civil, amb un Estellés adolescent que ja s’havia iniciat en l’art de l’escriptura. Malgrat això, una vegada proclamat el nou règim dels vencedors, Estellés continuà apostant per una vida lligada a les lletres i optà per estudiar la carrera de Periodisme, que desenvoluparia durant tres dècades al diari valencià Las Provincias.

Quant a la faceta poètica, Estellés escrivia per plaer, per desfogar-se i expressar-se sense limitacions. No escrivia per publicar; ho feia, més aviat, per necessitat. Així, el Llibre de meravelles fou escrit entre 1956 i 1958, però els seus versos no eixirien a la llum fins al 1971. L’editorial valenciana l’Estel, dirigida per Manuel Sanchis Guarner, fou l’encarregada de publicar el Llibre de meravelles i fou el mateix Sanchis Guarner qui en va escriure el pròleg.

Títol

Una vegada inserits en la dècada dels 70, la poesia estellesiana entra en un estat de proliferació absolut. Naix així –o, més ben dit, aflora– el poeta del poble que s’expressa a través d’una poesia directa, colpidora, sense tabús; una poesia que trenca amb les dècades anteriors i que contribuirà al revifament de la cultura catalana. L’amor i l’erotisme es mostren en la seua màxima explicitat, sense eufemismes. Combina les dues cares de l’amor, una de més salvatge i juvenil, com ara al poema «Els Amants»:

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps

I una altra de més casta i reposada, com ara al poema «Postal»:

(...) Et mirava, només, 
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d’agraïment
perquè t’havia dit que et volia i m’havies
contestat que em volies. 

A més de l’amor i l’erotisme, l’explicitat poètica s’estén a altres temes com ara la mort. Casat amb Isabel Lorente en 1955, la parella hagué de suportar la pèrdua de la seua primera filla quan aquesta només tenia quatre mesos, una pèrdua que plasmà excelsament al poema Cançó de bressol. A més, al Llibre de meravelles se’ns presenta una mort col·lectiva narrada a través de la vilesa i la pobresa de la postguerra. Els poemes descriuen una «València trista i amarga», «uns anys de cauteles i precaucions, de mans buides», i «les famílies de dol per a tota la vida». D’aquesta manera, Estellés encarna la veu dels vençuts.

Les famílies de dol per a tota la vida
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
«ha desaparegut».
                                              «Crit i nit»

 

La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de precaucions i tactes,
De pactes clandestins, conformitats cruels.
                                               «Per exemple»
 
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels
durament immutables a la porta dels cines
                                              «L’estampeta»
 
Els poemes descriuen una «València trista i amarga», «uns anys de cauteles i precaucions, de mans buides», i «les famílies de dol per a tota la vida». D’aquesta manera, Estellés encarna la veu dels vençuts.

Amb la finalitat d’identificar-se amb el poble, de ser la veu del poble, Estellés escriu una poesia d’elevada comprensibilitat a través d’un llenguatge eminentment col·loquial. I combina aquest llenguatge amb formes líriques clàssiques, com són el vers alexandrí o les èglogues. L’adjectivació és essencial per dotar de realisme i versemblança els versos i fa ús d’hipèrboles i d’anàfores de manera assídua. Per últim, quant a la rima, sol ser inexistent, en el que es podria anomenar com un estil de prosa en vers.

Amb el pas dels anys, Estellés pren consciència de la falta de referents culturals valencians i s’adona que el seu paper, junt a altres coetanis com són Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, és essencial. Cultura, llengua i costums com a pilars d’un valencianisme desdibuixat i relegat a la clandestinitat en temps de dictadura feixista. Emergeix així la figura del poeta compromés amb el poble, el poble valencià, una figura que plasma les seues idees a través de poemes que apel·len als sentiments i colpegen les emocions. Estellés aconsegueix, a través de la seua poesia, ser la veu del poble...

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble
 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací