El ‘Llibre de meravelles’, de Vicent Andrés Estellés, crònica i mapa de la ciutat de València

per Enric Iborra

Poesia

Homenatge a Estelles en la ciutat d'Alzira realitzat per Jose Maria Espinar
Homenatge a Estelles en la ciutat d'Alzira realitzat per Jose Maria Espinar

El Llibre de meravelles d’Estellés és la recreació literària més intensa que s’ha escrit mai de la ciutat de València. Una València, però, d’un temps molt concret: el de la postguerra, des del 1939 fins als primers anys de la dècada dels cinquanta. De fet, aquesta obra d’Estellés es podria caracteritzar sumàriament com una crònica de la València d’aquella època. D’aquí ve que molts dels poemes adopten una forma narrativa i el poeta (o el jo poètic, per dir-ho amb la forma pedant habitual), un paper de testimoni, gairebé notarial. Hi ha molts poemes en què el poeta no diu jo. Només hi parlen en primera persona diverses veus anònimes que apareixen citades, fragments de diàlegs entretallats, com si fossen personatges d’una novel·la.

Una crònica d’un temps molt pròxim, que es recorda amb una precisió dolorosa. Publicat per l’editorial L’Estel el 1971, el Llibre de meravelles va ser escrit, segons apunta l’autor en la nota prèvia d’aquesta primera edició, entre el 1956 i el 1958. En molts dels poemes hi són freqüents les referències al fet que el poeta se situa en la perspectiva del record:

Davant el temple de Sant Agustí, paraven
autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça
polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat.
Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.
Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.
«Arbres de pols»
 
Plaça Sant Agustí (1900)

«Arbres de pols» s’estructura a partir de la combinació de verbs en pretèrit imperfet, que emmarquen i fixen el que es recorda, i verbs en present —«evoque, recorde»— i en perfet —«tot ha canviat»—, que assenyalen el moment, l’ara, des del qual es recorda. Com molts altres poemes del Llibre de meravelles, es presenta com un testimoniatge, gairebé com un document, no com l’expressió d’una individualitat lírica. El poeta només diu jo per subratllar-hi el seu paper de testimoni: «Evoque», «Jo recorde un vell pati». En algun altre poema, la voluntat de concreció característica d’Estellés situa el fet mateix de recordar en una circumstància particular: «Tot ho recorde, mentre vas estenent la roba» («Els amants»). 

Plaça Sant Agustí (1960)

 

com un testimoniatge, gairebé com un document, no com l’expressió d’una individualitat lírica. El poeta només diu jo per subratllar-hi el seu paper de testimoni

Un dels poemes més bonics del llibre, «Demà serà una cançó», remarca aquesta insistència en el record com a motiu estructural del llibre i com a element catalitzador del poema: què és el que demà serà una cançó? El que es va viure. El que es va viure es convertirà, en el record, en una cançó: en un poema. Al llarg del Llibre de meravelles el record del temps opressiu i amarg de la postguerra es combina de vegades, paradoxalment, amb un sentiment d’enyorança. Enyorança del que no es va poder viure en aquell temps, del temps perdut en el doble sentit d’«esdevingut» i «no viscut plenament», motiu que remarca una de les citacions d’Ausiàs March que encapçala el llibre: «enyor lo temps que no pot ser cobrat».

Carrer de les Barques

En algunes de les composicions, com ara «L’estampeta» i «Crònica especial», el record adopta una perspectiva panoràmica. «L’estampeta» és un quadre —una estampeta— que reuneix els principals factors que van caracteritzar la immediata postguerra a València. «Crònica especial» abraça un marc cronològic més ampli, des de la dècada dels quaranta fins a finals dels cinquanta, i contrapunta els esdeveniments polítics que van seguir la fi de la Segona Guerra Mundial, a Europa i a la resta del món, amb els estrictament individuals i locals:

La mort de Manolete en els fulls del diari, 
mentre a Benimaclet jo t'estava esperant. 
O les execucions en un pati de Nuremberg, 
mentre et veia passar pel carrer de les Barques.

Enyorança del que no es va poder viure en aquell temps, del temps perdut en el doble sentit d’«esdevingut» i «no viscut plenament»

Paral·lelament als fets històrics que se succeeixen, hi ha les al·lusions al pas del temps en la vida de la gent anònima: «Envellia la mare sobre els perols absurds», «El pare es va morir, es va morir la mare. / La filla es va casar amb un altre, anys després». La línia cronològica del poema acaba a finals dels cinquanta, quan el franquisme ja s’ha consolidat, políticament i socialment. El poema es tanca amb una escena de carrer: un home i una dona, que van ser amants de joves, es troben i parlen educadament dels fills respectius, «com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat / en el buc de l’escala». La veu del poeta, purament narrativa fins ara, comenta: «Han guanyat una trista, bruta civilitat». És a dir, s’han adaptat, han oblidat aquella esperança que hi havia, quan la situació era més dura, perquè tots «pensaven que era cosa de quatre dies» i que Franco cauria ben prompte. També han oblidat, o fan com si ho haguessen oblidat, que van ser amants. Igual que la història, l’amor. De nou els adjectius «trist» i «brut», uns dels mots clau del Llibre de meravelles.

Pont i torres de Serrans

«Crònica especial» és una mostra brillant de poesia narrativa. El paral·lelisme entre els fets de la història política i els de la vida quotidiana mostra els efectes dels grans esdeveniments de la nostra època en la vida de la gent que, en paraules de Fuster a propòsit de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, «sofreix la història i poques vegades pot o sap explicar-la».

es pot llegir com una guia del passat i present de la ciutat, com un mapa de la seua història i del seu espai físic. També, com un recorregut o un itinerari per la ciutat, després de la gran catàstrofe, que culmina en la voluntat d’afirmació de l’última part del llibre

A més d’una crònica de la València de la postguerra, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés es pot llegir com una guia del passat i present de la ciutat, com un mapa de la seua història i del seu espai físic. També, com un recorregut o un itinerari per la ciutat, després de la gran catàstrofe, que culmina en la voluntat d’afirmació de l’última part del llibre. Com en altres obres d’Estellés, en el Llibre de meravelles hi ha una voluntat de dir, de fer el catàleg d’un lloc i d’un temps, cosa que es mostra, sobretot, en l’esment insistit de carrers de València.

El catàleg enumeratiu culmina en «Cos mortal», un poema que fa servir només noms de carrers, sense cap verb ni nexe conjuntiu, amb una única sintaxi de juxtaposició. La primera part és una enumeració de noms de carrers de València, que fan referència a personatges històrics, molts d’ells valencians (En Llop, Pasqual i Genís, Sant Vicent, Moro Zeit, Querol, Mayans i Ciscar), a oficis o estaments tradicionals (Campaners, Cabillers, Cavallers, Juristes, Ballesters, Blanqueries, Cordellats), a costums, a llocs… De vegades són noms sorprenents per a un carrer, com ara «Soledat» i «Llibertat». Tots aquests noms, triats acuradament per la seua sonoritat i pels seus efectes rítmics, contrasten amb l’últim vers: «I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz». Aquest va ser el nom oficial que va rebre, durant la dictadura franquista, l’Avinguda del Port.

Les baranes del riu

Luis Felipe García Sanchiz va ser un requetè mort en l’enfonsament del creuer Baleares, el març del 1938. Era fill de Federico García Sanchiz, el periodista i escriptor nascut a València el 1886, que es va fer famós per les seues charlas. Durant els anys quaranta va ser una mena de «charlista oficial». Perorava sobre qualsevol tema. Pel camí, es va canviar el «Sanchis» a «Sanchiz». És especialment recordat per la invenció de la paraula «españolear», el sentit de la qual va aclarir així: «Los siglos XIX y XX crearon y afirmaron la anti-España. Salí yo a correr tierras y, al observar la insidia con que se nos combate y convencido de que muchas de nuestras ideas y actitudes clásicas son de un valor universal y permanente, me consagré a su predicación con el fervor de un misionero, y en ello sigo.» Va ser membre de la Real Academia Española. Va morir a Madrid el 1964.

La primera part del poema, per tant, és un retrat o un mapa de la ciutat de València a partir dels noms dels seus carrers, els quals reflecteixen una realitat popular, vella i viva alhora, contra la qual s’oposa la realitat oficial imposada durant la dictadura franquista, representada pel nom pompós i allargassat, en castellà, de l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz. El mapa de València que reprodueix «Cos mortal» actua, a més, com una metàfora de la situació política i moral de la ciutat durant aquell temps, condemnada després de la gran catàstrofe de la guerra, com recorda l’epígraf d’Ausiàs March que l’encapçala: «Sí com aquell qui és jutjat a mort», és a dir, així com aquell que ha estat condemnat a mort

Peris i Valero, anys 60

Pràcticament tots els poemes del Llibre de meravelles porten com a epígraf versos de la literatura medieval catalana, sobretot de poetes valencians del Segle d’Or. El Llibre de meravelles és també un mapa de la memòria literària de València. S’estableix així un diàleg o un contrapunt entre el seu passat i el seu present, que li dóna profunditat i suggestió. N’és un exemple paradigmàtic «Ací», una mena de microbiografia d’Ausiàs March, en què el poeta recorre diversos espais relacionats amb la vida de March.

Per acabar, m’agradaria remarcar una coincidència que trobe suggestiva. La redacció del Llibre de meravelles, si hem de creure la nota de l’autor a la primera edició, que he recordat abans, està molt pròxima o coincideix amb la de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. La publicació del llibre de Fuster va actuar com a catalitzador d’un procés de normalització social i cultural que a principis dels 70 faria possible, entre moltes altres coses, la publicació del Llibre de meravelles.

Una València encara amb tramvies

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací