Al llarg de la història cultural d’Europa, l’epopeia ha anat lligada a la presa de consciència col·lectiva. El pelegrinatge bíblic dels jueus, en busca de la terra que regalima llet i mel, trobà la seua resposta entre els grecoromans de l’època clàssica amb els viatges d’Ulisses i Enees que celebraven i alhora consolidaven la interrelació de literatura i sentiment nacional. I si Els Lusíades són exemple de la versió imperial renaixentista de l’èpica, no ens hauria de sorprendre veure una críptica i tergiversada resposta a aquesta a l’època postcolonial del segle passat. Amb la seua odissea peculiar pels pubs de Dublín, per exemple, James Joyce fou capaç de servir-nos una meravellosa afirmació de la manera de ser irlandesa, una dotzena d’anys abans de l’alliberament del seu país del jou britànic. I tampoc fou accidental que, a pocs anys de l’holocaust, Salvador Espriu elegira el bandejament sefàrdic en la seua Pell de brau com a vehicle per a la seua apologia i plant per la nació catalana davant el franquisme.

tot i que la major part del poemari es va escriure entre 1956 i 1958, s’hi varen afegir unes composicions posteriors abans de la seua publicació definitiva el 1971

Això no obstant, l’eclèctic caníbal que fou Vicent Andrés Estellés no podia oferir una versió planera d’aquest lloc comú. El seu enginy literari, és clar, no toleraria un exercici tan senzill d’al·legoria o glossa; i la seua vocació de periodista no suportaria tampoc l’exclusió de la immediatesa del dia a dia valencià. Per això, el Llibre de meravelles —èpica ma non troppo del seu poble— és irregular, dissonant i ple de contrapunt: banal, antipoètic, vulgar i, a l’ensems, líric, hermètic i intens. En les seues Horacianes, el burjassoter confessa que, en una ègloga seua, Virgili «ha tocat el misteri.» En la meua opinió —i fent honor al seu títol— Estellés toca el mateix misteri en aquesta col·lecció.

Un periple autobiogràfic per la ciutat del Túria constitueix l’eix central de la deliberació. Lluny del convencional viatge al desconegut, però, el gruix de la narració ens situa immediatament, des dels versos inicials de gairebé cada poema, en un lloc específic del cap-i-casal: el pas a nivell del camí de Madrid; la casa on visqué Ausiàs March; el carrer de Samaniego, dels Serrans, de Roters, i un llarguíssim etcètera. «M’agradaria escriure la guia de València» l’autor ens confessa en un vers particular, i no sense una certa ironia, ja que una nòmina urbana és precisament el que el lector té entre les mans. Fet i fet, la ubicació del reportatge líric de la vida local és tan exacta que recorda la precisió de la descripció del Dublín de Joyce. I l’associació sentimental entre ciutat i poeta queda confirmada en el ‘Cant de Vicent’ on, a l’estil de la poesia pura, l’acte de nomenament toponímic ressalta aquesta identitat: «Modestament diries el nom d’algun carrer,/ Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat/ els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,/ i ja tindries tota València.»

L’aïllament personal de l’època queda comunicat, així mateix, per les anècdotes que conten històries solitàries de pena, patiment i fam. La vida col·lectiva està desapareguda

Tot i l’elevació filosòfica d’aquesta experiència, la tònica general de les seccions centrals és de desesperança i frustració. La grotesca absurditat de la dictadura i la violència irracional de la seua repressió troben el seu corol·lari en la solitud i la fragmentació vital, cristal·litzades en un recorregut «inútil», sense meta ni cohesió. El poema que n’exemplifica la condició seria ‘Cos mortal’, un llistat laberíntic de carrers sense ordre, coronat per la inexplicable adducció d’un heroi fictici del franquisme que, durant el règim, donaria el seu nom a l’Avinguda del Port. L’aïllament personal de l’època queda comunicat, així mateix, per les anècdotes que conten històries solitàries de pena, patiment i fam. La vida col·lectiva està desapareguda, glaçada i estancada. La comunitat ha quedat atomitzada: una fracturació recalcada per l’inventari incessant de noms dispersos de carrers. Fet i fet, aquesta vacuïtat existencial es veu comunicada per la reiteració dels trajectes d’autobusos, tramvies i trens que, amb l’automatisme de l’ordre imposat dels seus itineraris, evoca l’ofegadora regimentació de l’autocràcia alienadora.

Tot i amb això, el tarannà de fam, solitud i duresa troba un contrapunt en l’obertura i la clausura del poemari. Ací la dissonància és total. En el pròleg, tot vestigi d’indecisió i frustració desapareix. En lloc del patiment solitari hi ha una contundència coral. La insistent tornada «Un entre tants» esdevé una mena d’eslògan; i la seua reiteració ressalta el compromís col·lectiu d’una nova presa de posició. Les estrofes, lliures i soltes, pareixen comparses: un imperatiu que genera moviment, acció i edificació. La destacada preponderància verbal en temps futur, contrastant amb l’allau de substantius i qualificatius dels alexandrins de les seccions centrals, confirma el dinamisme de la cohort popular — una determinació solidària que, a l’epíleg, adquireix una triomfant dimensió mística que, unint poeta i comunitat, fulmina espiritualment la feblesa especulativa anterior. «Assumiràs la veu d’un poble (...)/ I seràs, per a sempre, poble (...)/ Allò que val és la consciència/ de no ser res si no s’és poble.»

Aquest contrast tan contundent invita a copsar un salt qualitatiu entre la València dels anys cinquanta i la del decenni següent. L’autor mateix deixa la porta oberta a aquesta interpretació en la seua revelació que, tot i que la major part del poemari es va escriure entre 1956 i 1958, s’hi varen afegir unes composicions posteriors abans de la seua publicació definitiva el 1971. En termes d’estil, de to, de format i d’inspiració, el grapat de poemes de les seccions laterals sembla respondre a aquest desenvolupament cronològic.

L’ambient que es respirava als anys seixanta, és clar, no podia diferir més de la dècada anterior. El Plan de Estabilización del 1959 no sols donava llum verda a l’emigració massiva a Europa sinó que anticipava la invasió turística a les costes amb totes les seues conseqüències econòmiques i socials. Espanya abandonava la seua isolació i, en termes globals, la recuperació financera després de la segona guerra anava acompanyada per un moviment de reivindicació política, especialment militant en el camp dels drets humans i civils, que unia l’oposició contra l’Establishment. I aquesta onada de protesta global —experiència netament de masses— anava estretament lligada a una eclosió creativa i similarment totalitzadora al món de la música i les lletres. Els noms de Dylan, Baez, The Beatles (Lennon especialment), Doors, Dubliners —i, sobretot, el seu look tan diferent del pentinat convencional, l’americana i corbata d’anys anteriors— serien emblemàtics del zeitgeist.

Amb la seua especulació sobre el cronòtop Mikhail Bakhtin, el teòric rus, parlava precisament de com aquests canvis socials podien percebre’s en l’expressió literària. Això es deixa veure clarament en la lletra de l’himne més emblemàtic de l’estiu hippy del 1967, «San Francisco» de Scott McKenzie, que té una peculiar ressonància a aquest poemari.

In the streets of San Francisco, gentle people with flowers in their hair.
All across the nation, such a strange vibration, people in motion;
There's a whole generation, with a new explanation, people in motion...

Ens hi podrà sobrar segurament la floreta als cabells, però la visió des dels carrers no podia ser més encertada en termes estellesians. A més, a València, inspirada per les tesis de Joan Fuster, una nova promoció universitària —«a whole generation, with a new explanation»— podia refusar el llegat espanyolista i separar, en les paraules d’Ernest Lluch, la «prehistòria» del seu país de la seua «història». El tema del viatge hi torna a ser fonamental —la cançó comença «If you’re going to San Francisco»— però inevitablement en un context nacional i d’un poble dinàmic carregat d’ideals. Aquesta rellevància sempre podria destil·lar-se al context local, amb l’exemple de la contribució valenciana a la Nova Cançó: Raimon, Ovidi i Al Tall, entre altres. Fet i fet, es podria aventurar que al final d’aquest pelegrinatge estellesià ens topem amb una mena de Tio Canya que comença a reviscolar!

El fotograma que el burjassoter ens hi presenta, doncs, seria d’un moment de realineament. La incoherència social dels anys cinquanta està en vies de desaparició. I la satisfacció del «desig de pàtria» es veu acompanyada per la imparable força d’un «people in motion». Els crítics han parlat amb raó de la rica vena de creativitat que suposaren els anys cinquanta per al burjassoter i d’una certa mirada cap al futur evident en el final d’aquest poemari. Al meu parer, tanmateix, la intrusió del decenni posterior és més estilísticament notable. Aquesta lectura pot perillar d’especulativa; però, per a mi, obri una escletxa enriquidora que deixa contemplar la fotografia d’una dècada capturada en el marc d’una altra.

Les celebracions líriques dels moments claus que marquen un abans i un després en la història de les masses són poques però contundents. En llengua anglesa la més famosa seria «Easter, 1916», l’oda a la revolució irlandesa, on W. B. Yeats veu els seus compatriotes «All changed, changed utterly.» Més apropiat al nostre cas, potser, seria el sardònic Philip Larkin que comentà amb tanta lucidesa el canvi de mentalitat a l’Anglaterra d’aquesta mateixa època. I no em referisc a la seua magnífica declaració en vers que l’acte sexual havia començat l’any 1963, amb l’edició del primer LP dels Beatles! Pensava, més aviat, a The Whitsun Weddings, aquelles noces proletàries de Pentecosta amb les quals el bibliotecari petitburgès topà casualment baixant amb tren cap a Londres. Ignorant de la classe obrera i la seua experiència vital, el poeta semblà adonar-se al clímax, en una visió de caire marxista, de la seua latència, fecunditat i potència transformadora —i que ara comptava amb ell com a company de viatge— tan paradigmàtica dels moviments de masses de la dècada. No puc llegir el poemari d’Estellés sense pensar en la identitat de la celebració i l’adquisició de consciència, malgrat la destacada diferència de perspectiva i associació afectiva.

...and it was nearly done, this frail
Travelling coincidence; and what it held
Stood ready to be loosed with all the power
That being changed can give.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací