«Cos mortal» no és, sens dubte, el millor poema del ‘Llibre de meravelles’, però potser sí un dels més sorprenents. I encara ens ho pot resultar més perquè, comparat amb el conjunt, és un poema que ha envellit una mica: per als lectors actuals, joves o no tant, un dels referents fonamentals, imprescindible, ha perdut tota vigència, ha esdevingut —potser feliçment— obscur.

Repassem el poema i vegem-ho: el poeta, des del títol i des de la citació d’un vers de Marc, mostra una sàvia intimitat amb la ciutat de València.

COS MORTAL

TRINQUET dels Cavallers, la Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortes,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
El Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.

I l’Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Hi ha un canvi d’estil molt evident al darrer vers, que no se li escapa a cap lector atent: com un triomf d’una determinada retòrica, altisonant, de frase dilatada i accent oficial, i voluntat castellanitzant. S’hi endevina una intenció. Però el cas és que a hores d’ara ningú no té cap obligació de saber qui va ser el tal senyor Luis Felipe Garcia Sanchiz, ni a quina estranya avinguda podia cedir el seu nom. En canvi, ara fa cinquanta anys, quan el Llibre de meravelles eixia de la impremta, qualsevol lector normal i corrent –de la ciutat de València– sabia almenys que aquell era el nom que havien donat al Camí del Grau després de la guerra i, poc o molt, o més aviat molt, detectava una intenció política inconfusible al darrere.

la tragèdia del creuer Baleares, des de la primeríssima postguerra, va donar matèria narrativa als vencedors per a un primer intent de superproducció cinematogràfica. Malgrat l’entusiasme, l’operació va resultar un empastre absolut

Perquè el titular de l’avinguda era algú, tenia un nom reconegut i ben acreditat: de fet, podríem dir que Luis Felipe Garcia Sanchiz, quan va nàixer, ja era tot un Garcia Sanchiz, heretava el prestigi del seu papà: el charlista valencià don Federico García Sanchiz –nascut Sanchis, de segon–, que era la màxima aportació valenciana a les lletres espanyoles del moment, acadèmic –de la Real Academia!–, celebritat indiscutida i, no cal dir-ho, un franquista de ploma i de cor, totalment identificat amb la situació imperant de dret i de fet.

El cas és que el seu fill unigènit, Luis Felipe Garcia Sanchiz, titular de l’Avenida, havia tingut la mala sort de formar en la tripulació del creuer Baleares, una de les joies de l’armada franquista, quan aquest, la matinada del 6 de març del 1938, va rebre un parell de torpedes d’intenció republicana, justament en la part més delicada del vaixell, destinada a dipòsit de municions. L’efecte va ser devastador: més de dues terceres parts de la tripulació, quasi 800 mariners, van morir en el naufragi.

Acabada la guerra, les dimensions d’aquella hecatombe esgarrifosa es van considerar ben proporcionades a la idea que es volia donar del sacrifici heroic que els vencedors havien hagut de tributar per la victòria. El Baleares, ben mirat, havia tingut una actuació que difícilment es podria considerar brillant: acabat de construir a presses i corregudes per poder participar en la guerra, malgrat la seua aparença i equipament, no va surar ni un parell d’anys damunt la mar. I més encara: sembla que, en tan curta vida, va tindre temps de contribuir al bombardeig –de dubtosa cavallerositat– que des del mar es va fer contra la població civil que fugia des de Màlaga quan la conquerien els nacionals.

Luis Felipe Garcia Sanchiz, quan va nàixer, ja era tot un Garcia Sanchiz, heretava el prestigi del seu papà: el charlista valencià don Federico García Sanchiz –nascut Sanchis, de segon–, que era la màxima aportació valenciana a les lletres espanyoles del moment

El cas és que la tragèdia del creuer Baleares, des de la primeríssima postguerra, va donar matèria narrativa als vencedors per a un primer intent de superproducció cinematogràfica. Malgrat l’entusiasme, l’operació va resultar un empastre absolut: l’any 1941, invertit el pressupost, feta la pel·lícula, anunciada l’estrena imminent en diverses ciutats de la geografia espanyola, després d’una sessió privada i única davant d’autoritats molt escollides, van trobar tan inconvenient el seu estil i continguts aquestes altíssimes autoritats que, no sols van prohibir-ne la projecció, sinó que van exigir la destrucció de negatius i còpies. I no es va donar cap explicació al públic, despagat, que s’esperava a comprar l’entrada.

Més fortuna va tindre l’intent literari del senyor Federico Garcia Sanchiz al voltant de la pèrdua del creuer Baleares. Des del dolor, ben comprensible, de pare que hi va perdre el fill únic, hi va trobar prou inspiració per elaborar el mite del Doncel: Más vale volando, va ser el primer títol que li va dedicar. Després, vista la satisfacció del públic, hi van seguir Sacrificio y triunfo del halcón i algun altre, fins a un total –diu la bibliografia consultada– de quatre volums, tots dedicats a la memòria o visió idealitzada i reflexiva del Doncel mort en edat tendra i circumstàncies heroiques, per la pàtria i per Déu i pel gloriós futur de pau i facilitats promès pel general Franco.

Darrere, doncs, de «l’Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz» hi havia tot això. La disposició municipal, atorgant el títol i el nom del jove immolat a la principal via entre la ciutat i la seua marina, era el producte de tot un concurs d’intencions: agermanava adhesió política, reconeixement al literat il·lustre pel cantó afectivo-paternal, evocació èpico-marinera, proposta lingüístico-cultural... Ben il·lustrativa, en aquest sentit, és una portada del «Suplemento Gráfico de los Domingos» de Levante (3 de desembre de 1961), celebrant la reparació i remodelació d’aquella via urbana després de la riuada: «El camino que se convierte en avenida». De Camí del Grau a «Avenida del Doncel..» Tot un programa de present i de futur condensat en un canvi de nom: de rurals a urbans, d’antics a moderns, d’una llengua pedestre al castellà més imperial...

a hores d’ara ningú no té cap obligació de saber qui va ser el tal senyor Luis Felipe Garcia Sanchiz, ni a quina estranya avinguda podia cedir el seu nom

El poema d’Estellés no és menys intencionat: descriu un ampli arc que, començant per Ausiàs Marc, acabava en Federico Garcia Sanchiz, que són dos extrems ben triats, de gran contrast. I entremig, un inventari de carrers de la ciutat, amb noms evocadors, breus, d’estil historicista o popular, suggeridors de tota una tradició estimada que acabava, abruptament, en el llarg i enfadós «Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz».

Era això la sentència de mort prevista o constatada des del títol i des de la citació de Marc? El diagnòstic d’Estellés, si ho és, se’ns presenta ben tenebrós: «Sí com aquell que és jutjat a mort...» La continuació del poema, per acabar-ho d’arreglar, parla del dolor que pot causar una falsa esperança:

...e de llong temps la sap e s’aconhorta,
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací