Voldria dir-me Altaia (retorn al paradís)

per Luis del Romero Sánchez-Cutillas

La roda del temps

Carmelina Sánchez-Cutillas
Carmelina Sánchez-Cutillas

Ara que per fi s'ha conegut el secret de la vertadera data de naixement de Carmelina Sánchez-Cutillas, escrupolosament preservat pels seus familiars (fins i tot sota l'amenaça dels turments de l'inquisidor Eymerich), és possible contrastar alguns episodis evocats per la protagonista de Matèria de Bretanya.

Carmelina va nàixer el 23 de juny de 1921, a Madrid, però molt prompte iniciaria una íntima relació amb Altea, el poble del seu benvolgut avi Francesc Martínez i Martínez. En 1927, en complir Carmelina sis anys, el seu pare, Carlos Sánchez Cutillas, va comprar la finca de Mar i Cel, no per pròpia voluntat sinó a instàncies del seu sogre, tal com ell mateix reconeixeria anys després, «por la vanidad de ver a su hija dueña de una propiedad considerada de las de más postín de su tierra natal». Finca que seria venuda en 1941. Així, la futura protagonista de Matèria de Bretanya pogué gaudir dels estiuejos familiars a Altea almenys des dels sis fins als quinze anys, i conèixer a tots aquells personatges que anys després evocaria en la seua obra, així com assistir, a instàncies del seu avi, a les classes de costura de la Mestra Cantarrana per a aprendre la llengua que les monges no li ensenyaven a les aules de l'elitista col·legi del Loreto de València.

Només ara es comprèn que determinats successos, com l'afusellament de Galán i García Hernández, la proclamació de la República, la marxa del Rei festejada pel corrido «España, tu valentía la monarquia ha derribado», o l’estrena d’«El divino impaciente» arran de l’expulsió dels Jesuïtes, tots ells esmentats en Matéria de Bretanya, deixaren una petjada profunda en el seu ànim, fins al punt d'incloure'ls en aquell «recull de quadrets». I també que fora capaç d'evocar amb tanta frescor l'inici de la guerra civil, viscut quan ja era una adolescent, tal com va narrar anys després en «El llamp i la sageta dels records».

Bastaria amb revisar les poques fotografies que es conserven de la infància de Carmelina —quan encara no havia desenvolupat la seua fòbia a ser retratada— per a comprendre que aquella xiqueta d'aparatosos rulls inspirats en la Shirley Temple i mirada entre innocent i desperta, era absolutament feliç quan passava les vacances a Altea. Així, podem veure-la pujant a la reixa de la Finca de Mar-i-Cel. O en l’estació, al costat del trenet. O a l'eixida de l'església. O muntada en un ruc. O cercant crancs a la platja de Cap Negret. O a la vora de la mar, quan les marees convidaven els homes i els xicons a «fer alga».

Amb l'avi Francesc Martínez, a Altea

Després d'esclatar la guerra, la família abandona Altea i marxa a València, però la comunicació no queda tallada. El seu avi —que li havia regalat un mes abans un vell volum de les poesies de Fray Luis de León, destinat a convertir-se en el primer llibre de la seua futura biblioteca—, va escriure moltes cartes des d'Altea encarregant-li a la seua néta la delicada tasca de rescatar del seu casalot del carrer Governador Vell un munt de llibres —el Sumari dels Furs i Privilegis del Regne, les Antigüedades de Valencia, el III Congrés d'Història de la Corona d'Aragó— imprescindibles per a completar la seua obra sobre Jaume I. Un encàrrec que difícilment podria haver rebut una xiqueta de tan sols nou anys. Curiosa preocupació a la meitat d'una guerra, per cert, encara que al mateix temps FMM es cartejava amb els seus amics cervantistes de Catalunya, un dels quals li recomanava un mètode infal·lible per a vèncer la fam: «Ara que un no pot menjar el que vol, ni la quantitat de pa que menjaria, se'm fa la boca aigua llegint en l’Arte Cisoria d’Enric de Villena que el sollo es noble pescado e sabroso…» (Joan Givanel i Mas, carta autògrafa datada el 3 de març de 1938)

Finalitzada la guerra, Carmelina va continuar visitant Altea acompanyada pel seu marit, amb qui la veiem a bord d'una barca de pesca, o amb el seu avi, retratats tots dos en el mirador des d'on s'albirava aquella mar que «vivia en una badia molt gran». Però en 1946 mor FMM i es enterrat en aquell «cementeri petit i pobre, mig perdut entre aquells tossals de greda que miren pel migjorn cap a la serra d’Aitana i per llevant cap a la mar Mediterrània» (Carmelina Sánchez-Cutillas: «Semblança de FMM» en Coses típiques de la Marina, la meua comarca).

Si la guerra, la venda de Mar-i-Cel i eixos «quatre fills parits amb dolor i trencament de la meua carn» refredaren la relació de Carmelina amb Altea, al llarg de tota la seua vida va mantenir viu el record del paradís de la seua infància. El seu primer poemari, Virazón i Terral, escrit en castellà a mitjan dècada dels 50, traspua per tots els seus costats nostàlgia de la mar i referències indirectes a aquell poble mariner, —«Està mi vida apartada de la mar/ y ha enfermado de nostalgia/ como las ninfas deseadas/ lejos del agua salada...»— mentre en el seu despatx —el seu sancta sanctorum— atresorava maquetes de vaixells, brúixoles i llibres de navegació.

«La mar vivia a una badia molt gran...»

Quatre fills suposen un llast enorme, i no sols a l'hora de disposar del temps necessari per a escriure. Altea quedava lluny i la família passava els estius en la finca de Calderón, a Utiel primer, o a la platja de Gandia, en els anys seixanta. Només en comptades ocasions va poder tornar Carmelina a Altea, en curtes visites, com la que va realitzar tota la família per a passar uns dies al «Hotel Gasthof», situat en primera línia de platja. D'aquella estada es conserven unes imatges —procedents d'una de les pel·lícules que rodava el seu marit, gran aficionat a la fotografia i al cinema— en les quals es veu fugaçment a Carmelina, costera amunt, arribant a la porta de la casa del seu avi, al carrer Santa Bàrbara, sota la mirada «d'aquells amics petits que corrien per les costeres descalços» i jugaven enmig del carrer, com quan ella era xicoteta.

Eixe desarrelament, agreujat amb la dispersió de l'herència familiar i la venda de la casa cervantina de l'avi, va alimentar durant anys una nostàlgia que es veia mitigada per les visites als parents vius (els Merle, la cosina Pepita, el tío Pedro Juan). En un diari escrit en 1964 Carmelina mostra la seua enveja pel fet que «ara tothom coneix Altea», que «és tota blanca i tota blava». I en una breu nota escrita en eixa època, diu: «He tornat al poble dels meus avantpassats, a la casa que va acaronar la vida i la mort dels meus avantpassats, els crits de la partera, el plor del nadó, la joia dels batejos i dels casaments, les llàgrimes i el dol per tant de mort estimadíssim». Sens dubte, eixe sentiment de desarrelament seria el punt de partida per a començar a escriure aquells «quadrets» que va anar ampliant i corregint treballosament durant una dècada fins que a la fi, impulsada pels seus amics —Roser Matheu, Pere Maria Orts, Joan Rigal, Sanchis Guarner...— els presentaria al Premi Andròmina, sense sospitar el gran acolliment que el llibre rebria entre milers de lectors.

Encara en 1967, en ple procés d'escriptura de Matèria de Bretanya, Carmelina reivindica, orgullosa, el seu record dels paisatges d'Altea: «Descrius Altea amb sensibilitat, però sense amor», li retrau en una carta al seu amic l'escriptor Vicente Ramos. I li aconsella: «Torna a veure-la». Per a, a continuació, fixar els punts cardinals d'aquell paradís: «Bèrnia, que ompli la boca en pronunciar el seu nom, és com una dona casada, però que encara és bella, tombada mandrosament al sol, amb fills grans pel món… Aitana és una adolescent de pits punxeguts; quan dius Aitana t'entra la brisa fins a l'ànima… Serra Gelada no sé descriure-la; piràmides amuntegades i un nom que fa una mica de por, que no es desfà en la boca… Puigcampana és el temple dels déus pagans de les muntanyes. I Algar, deixant-se la vida a trossos, com les mares que també es vessen en cada fill que pareixen. M'agrada Algar. I voldria dir-me Altaia».

Carmelina anys 40

Unes imatges tan belles demostren que, malgrat la distància, malgrat el desarrelament, Carmelina mai abandonà Altea. Sempre la va tindre present, i no sols en la correspondència privada. Gràcies a la seua prodigiosa memòria, i als seus dots com a narradora oral, solia evocar-la de viva veu rescatant de l'oblit personatges i episodis entendridors, com aquell del cor de la melva de la mare Paula, que després recolliria en el seu llibre.

Diuen que el paradís es troba en el lloc on cadascú estiuejava de xicotet. I que tots els paradisos de la nostra infància són paradisos perduts. En el cas de Carmelina això és totalment cert. Potser, si ella no s'haguera sentit desarrelada d'Altea, si haguera continuat acudint tots els estius a la finca de Mar-i-Cel, no hauria sentit la necessitat de reviure-la amb l'ajuda d'aquell llibre meravellós. Un llibre ple de màgia, perquè només els grans escriptors posseeixen l’habilitat capaç de convertir un lloc desconegut en el paradís de tots els lectors. Ja siga l’Elca, Bearn, Combray o Ferrara.

O aquella Altea, «tota blanca i tota blava», que Carmelina Sánchez-Cutillas, a la qual li «hauria agradat dir-se Altaia», va enyorar durant tota la seua vida.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací