‘Matèria de Bretanya’ o la infantesa

per Enric Balaguer

Narrativa

Mar i Cel: la casa es manté dreta, intacta.
Mar i Cel: la casa es manté dreta, intacta.

Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, publicada el 1976 després de guanyar el Premi Andròmina dels Premis d’Octubre el 1975, és una obra prodigiosa, i encara ho és més si mirem els buits de la nostra tradició narrativa durant l’època precedent. Amb l’aparició de La meva cambra més estimada. La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas (2020) d’un dels seus fills, Lluís del Romero Sánchez-Cutillas, sabem moltes més coses sobre l’autora i la seua obra. Amb tot, costa d’entendre el silenci posterior a la publicació de Matèria..., que la converteix en una mena d’unicum.

que la infantesa més que una edat –una fase de la vida– és, fonamentalment, una forma de veure el món: una visió entre màgica i mística

Matèria de Bretanya esdevé llegendària per moltes raons; una perquè converteix un tros de territori —que va des del Puigcampana a Bèrnia i del morro de Toix a l’Albir— en substància mítica; però especialment perquè fa de la infantesa un capbussament tan aconseguit que ens permet seguir el fil de la vida de la protagonista i ens convida a recordar el nostre. Hi ha, així mateix, una desconstrucció d’aquesta etapa vital en la mesura que reflecteix també el degoteig d’ordres, consideracions, correccions que van cisellant l’ànima i fent perdre la innocència, la puresa, el sentit de la justícia, la intensitat emocional, la compenetració amb la natura... que la caracteritzen.

Edicions 3 i 4 (1976)

Trobe que Matèria de Bretanya mostra dues coses. La primera, que la infantesa més que una edat –una fase de la vida– és, fonamentalment, una forma de veure el món: una visió entre màgica i mística, amb sentiments oceànics que deia Freud, amb una tendència a la heroïficció de l’entorn... La segona és la conseqüència de fer que l’exercici evocador de la infantesa no siga des de la distància i com un exercici intel·lectual, sinó submergint-nos-hi tan profundament que ens la fa tastar a nosaltres. Ens la fa oldre, palpar, sentir… Sobretot sentir, perquè la gràcia de l’escriptura de Carmelina és l’oralitat. Matèria de Bretanya més que llegir-la, l’escoltem: com si una persona estigués parlant-nos a cau d’orella.

que l’exercici evocador de la infantesa no siga des de la distància i com un exercici intel·lectual, sinó submergint-nos-hi tan profundament que ens la fa tastar a nosaltres

Per a Carmelina el món material és vívid i animat: la mar viu en una badia molt gran, com si fos un ésser vivent; la lluna —feta de trossets de miralls— és l’estatge d’un vellet i en caminar, ella, per la via del tren tenia por que l’agafara amb les mans de ferro i se l’emportara. La força emotiva amb què hom viu la quotidianitat és d’una magnitud grandiosa. Si hi ha tristesa, hi ha la major immersió possible en ella; si hi ha alegria, hom s’acosta a la plenitud. «I caminàvem alegres sense saber per què i sense posar esment en altra cosa que no fos viure la vida», escriu Carmelina en un moment donat. Es pot expressar millor aquest estat de gràcia? Aqueixa sensació de plenitud vital? Aqueixa capacitat de fruir despreocupada i meravellosa de la infantesa?

Camerlina, amb la falda a daus

La comunió amb què viuen els infants amb els altres éssers i amb la natura, en general, és un fet molt present en Matèria de Bretanya. Arribat un punt, escriu: «la vida, i el camp i les muntanyes i la mar eren una part del meu ésser». En el capítol «Un garrofer tombat pel vent» narra el soterrament de la seua tia: la part pomposa o vistosa del taüt, l’abillament de la traspassada, les visites de familiars... L’autora sorprén amb l’observació d’un sentiment interior profund, allunyat de la contingència puntual que ens trasllada al panteisme. «I jo vaig pensar que tot era massa bonic per envoltar una persona morta, i per això no sentia pena, perquè tot seguia essent igual que ahir i que despús-ahir. I demà també seria semblant.»

Els ulls dels infants s’obrin al món i es meravellen de la vida en totes les seues manifestacions mirant l’univers: ara poden ser les aranyes, ara les abelles i, per descomptat, les persones del voltant. Les plantes, aromàtiques, verinoses o remeieres també son objecte d’una atenció minuciosa.

 Bernia al fons «tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare»

Marcel Proust a Pel camí de Swann fa referència al conegut capítol de la famosa magdalena: l’olor i el sabor de la qual el transporten al passat i permeten reviure episodis en la seua totalitat, és a dir incloent-hi les seues qualitats visuals, auditives, tàctils i sobretot emocionals. El tret dominant de Matèria de Bretanya, talment l’obra de l’autor francés, és el constant viatge al passat, amb una portentosa capacitat de reconstrucció d’escenes i d’ambients. Incloent-hi l’evocació dels personatges més destacats del seu entorn: la mestra Cantarrana, la mare Paula, Maria Ronda, Agnamaria, l’avi Martínez, Pep el Moreno... La força extraordinària del record s’engega a través de la memòria sensitiva: «I qualsevol cosa, una veu, el cruixit d’una porta que s’obre lentament, l’olor de la mar barrejada amb l’olor d’una foguera de llenya seca, són prou per a treure’m els fets d’aquells anys a retalls, a trossets lluents—com els trossets d’un mirall quan es trenca i et veus petita en cada mica de vidre.»

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací