Un tresor de paraules: l’Obra completa de Carmelina Sánchez-Cutillas

per M. Àngels Francés Díez

Entre-veus

Carmelina Sánchez-Cutillas
Carmelina Sánchez-Cutillas

La sensació d’entrar a la sala d’un arxiu i començar a obrir caixes amb documentació inèdita deu semblar-se molt a la dels la dels exploradors que recuperen un tresor llargament anhelat i ocult. O a la dels arqueòlegs que descobreixen, de sobte, la figura de bronze que demostra que una antiga civilització va habitar el territori que inspeccionen. El valor dels fulls manuscrits, o mecanografiats, que han estat en letargia a l’interior dels arxivadors esperant ser llegits és similar a la d’aqueixes troballes que revelen secrets, que ens parlen a través del temps, des dels marges d’un silenci que ara, per fi, conjurem. Perquè l’Obra completa de Carmelina Sánchez-Cutillas, que està en procés de preparació (a cura de Joan Borja i meua) i sortirà a la llum al novembre de 2021, coincidint amb les jornades que tancaran, a Altea, l’Any que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li ha dedicat (2020, prorrogat a 2021), inclou, entre d’altres, poemaris inèdits i un diari, del 1964, que també està fet de poesia.

Il·lustració procedent de Joan Borja i M. Àngels Francés (2020): Carmelina Sánchez-Cutillas. Des de les fronteres del silenci. Material didàctic per a Batxillerat, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 46.

El llegat textual de l’autora, dipositat per la família en vint-i-tres caixes a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, és un tresor de paraules. Hi ha les paraules líriques i hi ha les sàvies: les de la poeta i les de l’erudita. Em sembla que, fins i tot quan escrivia prosa, també era poeta: per això Matèria de Bretanya, la lluminosa no novel·la que va guanyar el premi Andròmina del 1975 i que va instaurar Carmelina Sánchez-Cutillas en l’imaginari col·lectiu valencià, és el punt de partida perquè aquells i aquelles que només la coneguen per aquestes delicioses memòries d’infantesa s’endinsen ara en l’itinerari que els proposa l’Obra completa.

D’una banda, hi ha la poesia de la dona rebel que l’alteana va ser: els poemaris editats (els primers, per ella; la resta, gràcies a alguna subvenció i al nom que ja s’havia forjat en les lletres valencianes del moment) i els inèdits, que pertanyen a l’univers creatiu dels anys seixanta. Es tracta, doncs, d’Un món rebel (1964), Conjugació en primer persona (1969), Els Jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre d’amic e amada (1980); els inèdits són Joiosa guarda. Versos de mort, versos a mort (1965), De la cendra i la flama (1966) —tots dos són conjunts coherents presentats a premis i que entenem que l’autora donava per tancats— i, finalment, Màxim desert nostre (1964), més reduït per ser un autèntic poemari pedrera que nodrí part dels poemaris posteriors. El tresor, però, no s’acaba aquí, perquè el volum es clou amb una part dedicada a la lírica popular de l’autora, del tot inaccessible ara mateix, i que es reparteix entre la poesia fallera, un recull de codolades satíriques al més pur estil de Jaume Roig i les nadaletes que durant molts anys escrivia per a amics i coneguts, i que ens ha permés conèixer el darrer text literari que, almenys de moment, sabem que va escriure: la nadala del 2008, escrita només uns mesos abans de morir.

cent anys després de la data en què va nàixer (desvelada fa poc: el 23 de juny de 1921), llegirem per fi una veu intensa, lírica, profundament melangiosa, en el diari manuscrit que hem pogut transcriure per a l’Obra completa

La part de l’Obra completa dedicada a la prosa inclou Matèria de Bretanya, i també altres textos, publicats, que s’hi relacionen temàticament i estilística, com ara «El llamp i la sageta dels records» (L’Espill, 1979) o «El solc del primer cicle» (Corondel, 1998), o que despleguen, juganerament, l’erudició que després demostraran els llibres d’investigació i els articles periodístics de divulgació. Parle de la carta apòcrifa «A la reverent e molt honrada sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat e cara cosina nostra» (Cairell, 1981), que Sánchez-Cutillas afirma transcriure de la lletra de sor Isabel de Villena. En aquest exercici de polifonia, on la veu de totes dues escriptores (l’una, referent de les nostres lletres; l’altra... també) es confon, Carmelina desafia la intel·lectualitat del moment i els repta a resoldre el joc de màscares que la seua impressionant capacitat literària i de domini de la llengua antiga és capaç de plantejar.

Il·lustració procedent de Joan Borja i M. Àngels Francés (2020): Carmelina Sánchez-Cutillas. Des de les fronteres del silenci. Material didàctic per a Batxillerat, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 46.

La part més desconeguda de Sánchez-Cutillas, que s’endevina en aquesta carta i també en llibres d’una alta concentració de referents històrics, simbòlics i mítics, com ara Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, és, com he avançat, la profunda tasca d’investigació en la nostra literatura medieval i les figures que la representen: es tracta dels treballs sobre Pere el Cerimoniós, Jaume Gassull, Isabel de Castilla i Violant d’Hongria, entre d’altres. Més de quaranta articles publicats en el diari Levante i revistes de l’època donen compte, a més, de l’afany de divulgar la seua passió pel món medieval valencià.

El llegat textual de l’autora, dipositat per la família en vint-i-tres caixes a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, és un tresor de paraules. Hi ha les paraules líriques i hi ha les sàvies: les de la poeta i les de l’erudita

Tanca l’Obra completa la veu autobiogràfica de Carmelina Sánchez-Cutillas qui, gelosa de la seua intimitat, hi va concedir molt poques escletxes d’accés, en vida. Una entrevista poc coneguda de Rafael Ventura Melià, del 1979; una altra, el 2008, al programa Café Montcau de Ràdio Altea (transcrita en aquest mateix monogràfic de La Veu per un dels autors, Joan Borja). Fins i tot va ocultar el seu any de naixement, contribuint així a l’aura de misteri i hermetisme de què sempre va voler envoltar-se. Tanmateix, cent anys després de la data en què va nàixer (desvelada fa poc: el 23 de juny de 1921), llegirem per fi una veu intensa, lírica, profundament melangiosa, en el diari manuscrit que hem pogut transcriure per a l’Obra completa. La veu íntima de l’autora es combinarà amb la veu potent, sàvia, de l’escriptora que presenta actes, que fa discursos, que parla de les relacions entre dona i literatura, que reflexiona sobre la seua obra i la creació literària en general.

Mecanoscrits borrosos, lletra minúscula i punxeguda, són el tresor de signes que ens han obert les portes a una altra Carmelina, que transcendeix Matèria de Bretanya i hem de reivindicar com a intel·lectual global, com a poeta i erudita que va lluitar per fer-se un lloc en l’espai lletraferit de la València dels anys seixanta i setanta, amb un alt cost emocional davant la gran quantitat de portes tancades i de recels que es va trobar en el camí. Cent anys després que vinguera al món, l’Obra completa posarà a l’abast del públic la Carmelina Sánchez-Cutillas coneguda i la desconeguda, la lírica i la sàvia, la melancòlica i la irada: la veu femenina més imprescindible de les lletres valencianes contemporànies

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací