100 anys de Joan Triadú: les ‘Memòries d’un segle d’or’ o d’una partida en taules

per Salvador Vendrell

La roda del temps

Joan Triadú i Font
Joan Triadú i Font

De vegades paga la pena fer cas a les nostres institucions i commemorar centenaris com ara el del naixement de Joan Triadú (Ribes de Freser, 30 de juliol de 1921). Una persona a la qual cal agrair la faena ben feta. Sobretot, quan ha dedicat la vida al servei del país, convertint-se en un referent de fermesa i dignitat en la tasca de pedagog, crític literari i activista cívic del segle XX. Un segle que Triadú va voler batejar com un altre segle d’or de la literatura catalana, com afirma a les seues Memòries d’un segle d’or. Des de «principis del segle XX i fins i tot dels mitificats i daurats anys posteriors, ha passat a ser un país amb personalitat pròpia i, des d’una llengua que ni pels mateixos catalans era apta i reconeguda, ha passat a ser un indiscutible valor cultural, polític i econòmic». Triadú té una convicció molt clara: «no han aconseguit —no ho ha aconseguit Espanya— ni de bon tros, el nostre anorreament». No hem pogut alliberar-nos, diu. «La partida —gràcies a aquest segle d’or de la nostra nova Renaixença—, s’ha quedat en taules». I conclou que som una cultura i llengua independents.

Triadú té una convicció molt clara: «no han aconseguit —no ho ha aconseguit Espanya— ni de bon tros, el nostre anorreament»

De menut, Triadú es pensava que allò que parlava no era una llengua, que era una cosa que s’havien inventat a la família i al poble. I, en eixir al carrer, va veure que en l’escola n’hi havia una altra que era la que parlaven els mestres, la dels llibres i la dels que manaven. Prompte, però, va descobrir que la seua, el català, era una llengua de veritat que vivia una situació anormal i es va fer rebel des del primer moment per combatre aquella situació d’injustícia. I és que molt prompte va rebre la primera bufetada lingüística. Va començar l’escolarització en les monges paüles que li deien unes paraules que no entenia. La primera vegada que va dir, en català, que volia anar a orinar, la monja de la classe va enviar-lo al fons de l’aula de cara a la paret, «fins que el pipi va lliscar cames avall i les llàgrimes de ràbia, calentes també, baixaven per les galtes». Potser, aquest fet, el portaria més tard a ajudar a fer, de l’ensenyament del català, el pilar de la recuperació de la llengua, la cultura i la identitat nacional. Calia acabar amb el costum de parlar castellà en família, i molt expressament amb els fills, que havia arribat molt enllà; «fins i tot empestava el sector axial de la societat catalana, la petita i mitjana burgesia. «Hi contribuïa el fet que l’ensenyament, en tots els nivells, fos fèrriament castellanitzat. Les excepcions foren, durant els dos primers decennis del franquisme tan encoratjadores com escasses». I malgrat que la guerra va acabar com va acabar, va considerar que de la derrota es podia aprendre una lliçó: que calia tirar endavant i que el país tornaria a ser, si es treballava per la recuperació.

Proa (2008)

Les Memòries d’un segle d’or de Triadú comencen com la Divina Comèdia: «Al mig del camí de la vida». Dant confessa que l’any 1300, al mig camí de la seua vida, es trobava en una selva obscura, que, segons els sabuts, cal interpretar que havia caigut en el vici i la ignorància. Estava perdut en aquest món. No és el cas de Triadú que, passats els trenta anys, es trobava prou conegut i, sobretot, acompanyat i apreciat per un cert nombre de persones de sentiments afins: «En la meua professió, l’ensenyament, i entre el col·legues de la meua dedicació, la literatura, tenia ja un acolliment distingit». Només es queixava d’una mancança: «Exigent, rigorós, insatisfet, alhora esquerp, fill únic i, a trenta anys, sense un pa en la post! El buit a la meua dreta era per a mi visible: la noia». I podia escriure com el mestre Joan Maragall a les primeres «Notes autobiogràfiques», que era «verge de tot plaer amorós».

De menut, Triadú es pensava que allò que parlava no era una llengua, que era una cosa que s’havien inventat a la família i al poble. I, en eixir al carrer, va veure que en l’escola n’hi havia una altra que era la que parlaven els mestres, la dels llibres i la dels que manaven

Es volia casar i, encara que Salvador Espriu li recomanava que fera el doctorat, va preferir casar-se i que Pilar, la seua dona, entrara en el seu món i així «Nel mezzo del cammin di nostra vita» s’incorporaren discretament a una Catalunya «feta de tresors amagats o enfonsats, que un dia ben posats, farien el tresor d’un segle. Érem al mig d’un segle d’or.» El segle d’or de la cultura, de la llengua, de la literatura... I començà a treballar, perquè, com a poble, «no havíem mort, que només estàvem atuïts i que la nostra malaltia, per llarga que fos, havia de fer el seu curs, però no era terminal, ni de bon tros. Calia, això sí, practicar un tractament enèrgic i incessant». Això sabent que sempre hi haurà personatges i actituds com la de Salvador de Madariaga, un alt directiu del liberalisme europeu, que, quan Triadú, a Londres, li parlà de Catalunya, del que es feia per revifar-la, digué: «De modo que Franco, ni esto no nos habrá solucionado». Una mostra del pensament d’un liberal espanyol. Un home que durant la República havia tingut el seu càrrec a la Societat de Nacions i que realment lluitava per la llibertat. Per totes les llibertats, excepte les llibertats nacionals. «Aquestes no, ni la catalana, ni la basca. Segons ell, s’havia perdut la guerra perquè al País Basc i a Catalunya hi havia uns governs que havien començat a actuar pel seu compte».

Aquest any que les institucions volen dedicar a la figura polièdrica de Triadú, cal recordar-lo, buscar algun paper d’ell i llegir-lo: les memòries, una antologia de poesia, de contes... I tindre en compte que venia de baix, de l’escola, com li agradava dir: «El principi motor de l’escola és la convivència en l’esforç. No aprofitar el cabal dels més dotats, frenar-los, atuir-los (en nom de què?) és un crim. L’escola és i serà un reflex de la societat humana i els seus valors, l’esforç personal, l’autoritat ben guanyada, l’esperit de sacrifici, l’exemple del mestre que estima els alumnes». Mestre, però també escriptor compromés amb la crítica literària: «no he pogut llegir sense pensar». «S’ha dit que sóc un crític militant. Suposo que sí que ho sóc. Encara que només sigui perquè he escrit un miler llarg de treballs crítics, entre la crònica, el comentari d’actualitat i l’assaig crític». Va ser capaç de construir un cànon crític dels anys 50 de la literatura catalana, però situant-la dins d’un marc internacional. Les seues antologies de contes i de poesia van ser fonamentals. «El que m’ha fet saltar cap a la crítica, com un caçador a la vista d’una peça no identificada, ha estat la novetat. Aquesta mena d’atracció que m’exalta envers el nou m’ha fet procliu a l’avantguarda. O, si altra cosa no, a l’inèdit...». No es va conformar amb donar classe i escriure. Va fer política, com se’n podia fer, en la clandestinitat. Va fer de resistent antifranquista amb el Front Nacional de Catalunya, però, sobretot, va ser un activista cultural que va participar en tots els fronts que li va ser possible.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací