Supernoves: Jordi es ret a l’amor (2)

per Ferran Garcia-Oliver

Entre-veus

La ciutat de Nàpols a la tabola Strozzi (1472), on apareix ben visible el Castell Nou, tot blanc, construït per Alfons el Magnànim. Jordi de Santjordi, mort en plena joventut, no seria a temps de conèixer-lo
La ciutat de Nàpols a la tabola Strozzi (1472), on apareix ben visible el Castell Nou, tot blanc, construït per Alfons el Magnànim. Jordi de Santjordi, mort en plena joventut, no seria a temps de conèixer-lo

En l’anterior Supernova vèiem que amor i cavalleria formaven en Jordi de Santjordi una parella compacta que aclaria l’entrellat de la seua obra poètica, massa curta a causa d’una mort prematura. La biografia proporciona pistes, permet connexions entre ficció i realitat, situa l’obra en el context d’un temps tothora canviant. Dir de Santjordi, per exemple, que és un poeta medieval, és pràcticament no dir res, perquè l’edat mitjana, amb els seus mil anys de duració, inclou metamorfosis en tots els àmbits, particularment en el literari, de segur que a ritme lent i compassat, però que s’accelera cap a la tardor gòtica.

A Jordi de Santjordi la mort el va privar d’una més que probable evolució estètica i formal. Sense temps per endavant, no es va poder desempallegar de la tradició secular, prou rovellada dels trobadors

A Jordi de Santjordi la mort el va privar d’una més que probable evolució estètica i formal. Sense temps per endavant, no es va poder desempallegar de la tradició secular, prou rovellada dels trobadors. I mira que ja insinuava una altra sensibilitat, una major elasticitat en els ritmes i la dicció, amb ecos, ens adverteixen els experts, del dolce stil nuovo i del gran Petrarca. Santjordi va trepitjar terra italiana entre 1420 i 1424, en les anades i vingudes militars del seu rei, i pararia les orelles al que manufacturaven els poetes cisalpins. També hi van anar Ausias Marc, i d’altres com el marquès de Santillana, i aquests sí que donaren un tomb decisiu al seu quefer amb els versos. Estic convençut —però no puc provar-hi res— que el primer Ausias degué córrer paral·lel al del seu company d’armes, emmirallat en els poetes provençals. Ell va trencar abruptament amb aquesta arrel que ja s’esgotava i, dut per una consciència professional enorme, faria desaparèixer els papers primicers i potser una mica maldestres. La Fortuna, en canvi, ho va desbaratar en el cas de Santjordi, sobtadament mort el 1424, dos o tres anys abans que Marc engegara, ara sí, la trajectòria que tots nosaltres li coneixem.

Ara fa 600 anys de l’expedició militar d’Alfons el Magnànim a Sardenya, Còrsega i Nàpols. Entre molts altres, s’hi van embarcar els joves cavallers Jordi de Santjordi i Ausiàs Marc.

Que el fill d’un matrimoni d’esclaus musulmans convertits al cristianisme pogués descriure una carrera d’èxits incontrovertible, ens indica que Santjordi va saber aprofitar totes les oportunitats que se li posaren al davant. Bon músic, culte, destre en les armes, servicial, ull despert i ambiciós, adolescent encara va entrar ni més ni menys que a la cort d’Alfons el Magnànim, com a cambrer seu. En Jordiet coneixia les intimitats corporals, fisiològiques, del seu senyor, tan jove com ell. El Trastàmara, com s’escau a un «rei liberal», el va recompensar intermitentment amb assignacions monetàries, amb càrrecs, missions i intercessions a favor de la seua família. Una vegada, el novembre de 1419, manava que li passaren els diners necessaris per a la compra d’una «folradura de marts gibilins». Quin goig, el del cambrer reial, deambulant pel Palau, amb el vestit flamant, enveja dels altres joves arrogants de la cort i admiració de les donzelles —i les mosses i criades— a les quals ja els dringava el cor.

Però el més gran premi, culminació de l’ascens a dalt de tot, atès els valors socials contemporanis, vindria quan el Magnànim l’adobava cavaller. El qui fins ara havia estat en Jordi, passava a ser mossèn Jordi. Entre l’«en» i el «mossèn» hi havia tot un abisme de dignitat i jerarquia. El nomenament degué efectuar-se cap a la darreria de maig de 1420, a Palma, primera etapa de l’estol que es dirigia cap a Còrsega. El setembre mossèn Santjordi prenia part en el setge de Calvi, que caigué en tres dies, i tres mesos més tard en el de de Bonifazio, «nullis parcendo periculis et expensis», sense estalvi de perills i despeses. En aquesta ocasió, tanmateix, els corsos resistiren les bombardes que llançaven projectils des de terra i mar.

Bon músic, culte, destre en les armes, servicial, ull despert i ambiciós, adolescent encara va entrar ni més ni menys que a la cort d’Alfons el Magnànim, com a cambrer seu

L’experiència de Calvi i Bonifazio no tarda gens a trascolar-la al poema, però capgirant els papers. Amor és el qui posa el setge, i ell, el cavaller assetjat: «Amor ha ajuntat tot el seu poder / per posar sobre mi el seu dur setge, / que res em val força, enginy ni saber». Ell amb prou feines es pot defensar, sense mur, fossat, merlet ni castellet sobre la torre que millor el cobreix («mas eu, qui suy tan flachs per defensar, / sense mur, sens vall, sense merlet ne verdescha»). Només disposa de la catapulta del sospirs («Mey sospir le trabuch qu·eu despar»), i dels gemecs de les bombardes («e li gemechs bonbardes per tirar»). Ara bé, tan estret i pesat és el setge que no tindrà més remei que retre’s: «per què la fi me convindrà que·m reta».

La biografia, doncs, no campa gaire lluny del poema. De fet, Santjordi escudella ara i adés versos on ressona la veu ferrenya del cavaller. L’emprenya l’elm en el torneig («l’elm quant juny»), i dur al puny un astor esquerp, fer i inquiet («ne dur en puny astor squiu, / brau ne bascós»). No suporta tampoc cavalcar en un cavall de guerra, el corser, que perd els claus pels afraus («ne quant pert claus / mon cossier quant vau per fraus»), ni muntar en un cavall de sella, el palafrè, de llom dur, poc amblador i pitjor trotador («e caminar ab palafrè / dur, poch anant, que no trot bé»). Aquest enamorat sense parió, que ha llegit i no poc els trobadors, segueix al peu de la lletra les regles de la cavalleria: persegueix l’honor i el mèrit («pretz e valor»); s’està amb els valents («entre los pros los veryretz star»); s’absté de dir vileses i cometre males accions («dir viltats ne de leigs fayts obrar»); s’enutja davant el cant desafinat i sense harmonia («e sentir cant ab desacort»); no renunciarà mai, ni quan serà vell, a conservar el cos bell i joiós («may tart lo veyretz retrayre / de bon portar son gentil cos joyós»). No cal dir que mai defuig la batalla, la guerra o el plet per mantenir la seua condició («no tem ges batalha, guerra ne brug»).

Diria que, per descomptat en el joc poètic, és un cavaller pastat a l’antiga. Li fan ois els diners, menysprea la riquesa i els gasius, les barates i les transaccions dels vulgars mercaders i l’arteria dels canvistes. Sí, però millor que no s’atarden ni fallen els pagaments efectius dels florins d’or concedits pel rei. I com que la generositat i la llarguesa són les marques més vistents del cavaller, bé que li plau donar i regalar sense mirar prim perquè tothom diga bé d’ell, sense témer la pobresa ni la mancança («e no tem gens paubretaz ne freytura»). Mossèn Santjordi escriu cartes en secret, òbviament a les amants, dorm quan no té més remei amb dones lletges, juga als daus i el persegueixen els creditors, com cal als joves i arrauxats cavallers.

En temps de Jordi de Santjordi la Seu de València devia presentar un aspecte molt semblant al d’aquesta maqueta, on reconeixem el Miquelet i, a la dreta, l’aula capitular.

Encara, però, queda una altra experiència amarga que durà al paper: la del presoner. Parle, és clar, de l’enorme «Desert d’amics», que Raimon va saber tan bé transformar en una cançó punyent i meditativa, tal com és el poema sencer. El 27 de maig de 1423, en una escaramussa ben planificada, el condottiero Muzio Attendolo Sforça entrava a la ciutat de Nàpols, precàriament sota el domini del Magnànim, i va capturar un grapat de notables catalans i aragonesos, entre ells Jordi de Santjordi. Tot i ser alliberat al cap de poques setmanes, va bastar per a la composició d’un dels grans poemes de la nostra literatura. Ací emergeixen l’angoixa i les cadenes del captiveri, l’«estranya contrada», l’enuig i la tristesa, el caprici de la Fortuna, que muda com la rosa dels vents. El consola i el tranquil·litza saber que ha servit com cal el senyor, i només ha claudicat davant un poder superior, no per manca de cavalleria:

Car prench conort de com suy presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
o per dafaut gens de cavalleria.

Tot i la desesperança, confia en Déu i en el rei, el seu senyor. Al cap i a la fi, és pel rei que es troba en aquest destret i, com a sobirà que mai ha decebut els seus, farà tot el que és a les seues mans per traure’l de la presó:

Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

En l’aula capitular de la Seu de València, es conserven encara, com a trofeu de guerra, les cadenes que defensaven el port de Marsella. Alfons el Magnànim va atacar aquesta ciutat quan se’n tornava de Nàpols.

El Magnànim pagà l’alt rescat que Sforça demanava per a l’alliberament, de mossèn Jordi i els seus companys d’armes. Biografia i versos, una vegada més, van de la mà en perfecta sintonia. Fortuna, que no guarda cap llei, dret ni favors («no guarda ley, / dret ne servey) va tornar a ser-li esquiva. Un any després Jordi de Santjordi ja havia dit adéu per sempre més a «la bella brodadura», a les blanques colomes, als seus estimats trobadors, al vol de l’astor fendint l’aire. La seua veu encara ens toca el cor.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.