«Visc en un racó del meu cos». Així comença el desè relat de Vells, una de les tres obres incloses a Sentia veus. Una narració intensa, d’arrancada poderosa on el protagonista raona profundament amb la seua consciència. Perquè, diu la veu: «a falta d’un déu responsable, la consciència pareix ser la dipositària de les queixes sobre el copyrigth del món». El llibre inclou dues obres editades, Les veus de la família de 1992 i Les veus de la ciutat de 1999 a més d’un text inèdit, Vells. La diversitat de les veus i els temes desenvolupats s’engranen en una mena de mecanisme en forma i contingut. Malgrat la pluralitat dels temes inclosos, hom pot traçar una línia de fusió que uneix els relats.

L’escriptor pot contar la història del personatge en una sola narració, brevíssima i intensa. Dels protagonistes, ho desconeixem gairebé tot. A mesura que les línies avancen hi podem descobrir les entranyes, però no sempre.

Mora construeix les narracions amb prosa continguda i depurada. Es tracta de textos curts que recorren el món gandià, majoritàriament des de l’òptica del perdedor. Cadascun dels capítols que l’integren està narrat per un protagonista, una veu diferent que recorda un passatge vital, una passada, una malaltia greu o tota la vida d’un glop. L’escriptor pot contar la història del personatge en una sola narració, brevíssima i intensa. Dels protagonistes, ho desconeixem gairebé tot. A mesura que les línies avancen hi podem descobrir les entranyes, però no sempre. L’acció igual pot esdevenir en present que en passat, allò que realment hi compta és la memòria de la gent, habitualment carregada d’un soll d’amargor, de tristesa, de sorpresa i en molt poques oportunitats d’un optimisme escadusser que romp via al final. La destresa de l’autor per a fer parlar els relats per ells mateix no empetiteix una extraordinària mala llet que esclata quietament, com una sensació estranya i desficiosa que recorre l’ànima. L’estil està marcat per la forta tendència al laconisme expressiu i la manca de complexitat de les trames, a les quals se sobreposa una atmosfera lírica que impregna el text, ajudada pels subtils o provocadors pensaments de les veus protagonistes. Una pintura al fresc que relata la vida quotidiana d’homes i dones que visqueren i recorden una època extinta.

La brevetat esdevé agudesa i concreció als capítols de Sentia veus. La primera obra de la trilogia, Les veus de la família, manté el tremp tot i que, gràcies a la plasticitat del text, els episodis que la integren es poden llegir separadament sense que la unitat se’n ressenta. La concisió i la senzillesa enformen cascuna de les veus del llibre, tant en la novel·la com en els altres dos reculls d’històries. Es nota l’afany de depuració dels mots, la revisió permanent de les frases a la recerca de l’estil narratiu que el personifica. L’escriptor es buida intel·lectualment i emocionalment per aconseguir uns contes breus de gran bellesa formal. Una de les característiques literàries de Mora és la contundència de la primera frase amb què enceta cada narració. Segons l’autor, pot passar molt de temps reescrivint-la fins a aconseguir l’austeritat més extrema. Un ardit perquè el lector es pose dins el punt d’una ullada. Una idea que agradava força a Fuster.

Parlen de les coses de ciutat, d’algun trànsit penós, de la dificultat de mantenir-se seré en la vellesa. Parlen de passades, d’enveges, de putes, de la grip espanyola... de desesperances

Els personatges de Sentia veus són gandians i són humans, miseriosos, misantrops, passionals i intrigants. Tots plegats construeixen el Cafarnaüm de la ciutat de Gandia de la qual són un fidel reflex. Parlen de les coses de ciutat, d’algun trànsit penós, de la dificultat de mantenir-se seré en la vellesa. Parlen de passades, d’enveges, de putes, de la grip espanyola... de desesperances. Els escenaris apareixen i desapareixen en funció del desenvolupament del relat. Hi ha ocasions en què ni hi existeixen perquè es tracta de monòlegs protagonitzats, posem per cas, per un vell vençut que rememora què l’ha tombat o pot ser una conversa telefònica des de dos punts quilomètricament distants. I tanmateix, una línia contínua travessa tots els relats: Gandia i les veus que s’hi han extingit. L’autor posa en boca d’altri la Gandia viscuda i contada, l’imaginari familiar i col·lectiu. Tot passat per un sedàs irònic i càustic, líricament tendre en ocasions, que amara els relats des d’un bell principi.

En una de les narracions de Vells, una parella d’estudiants de Sociologia interroguen un jubilat per a un treball de classe. La resposta del vell és contundent i dramàtica: «Ets un jubilat, la gent et mira i et tracta com un jubilat cent per cent (...) un disminuït físic i mental, mitja persona (...) I et condemnen a la soledat (...) Però els vells que encara no han entrat en la recta final i passegen i seuen en els bancs són tan necis com la gent no jubilada».

Sentia veus és un llibre d’escriptura densa i continguda que transmet una instantània d’algun moment de l’univers gandià, on cada veu ocupa el lloc pertinent i conta aquelles coses que li abelleix amb un llenguatge ric, irònic, desesperançat de vegades i estranyament dotat de cert optimisme extern que qüestiona l’estàndard de la confortabilitat del lector. Són relats frescs, imaginatius i impertorbables, plens de vitalitat.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.