‘Mons humans, mons naturals’, de Josep Enric Oltra i Benavent

per Joan Olivares

Ciència

Josep Enric Oltra i Benavent
Josep Enric Oltra i Benavent | Edicions 96

El món rural en què m’he criat estava ple de misteris: mites, llegendes, romanços, faules... Quan tenia deu anys, vaig tindre la sort de poder fer el batxillerat. Durant els següents vint anys em vaig dedicar, entre altres coses, a desmentir, desqualificar, descartar, denunciar i combatre totes aquelles supersticions rurals amb què m’havien engalifat de xiquet. La ciència i la cultura m’obrien la porta a un món nou en el qual tot tenia una resposta racional, una explicació lògica, un sentit, una aplicació. Fa temps que em vaig adonar del meu error. No és que haja descobert que la ciència es base en mentides o que la raó no conduïsca enlloc, sinó que he anat trobant l’explicació lògica, el sentit, la necessitat i, per damunt de tot, la bellesa d’aquell món d’infantesa que, durant un temps, havia menyspreat. No he renunciat a la meua formació científica per a abraçar els misteris rurals i primitius de la infantesa, sinó que he aconseguit, en bona manera, integrar aquests dos mons. Les persones necessitem explicacions dels fenòmens que observem cada dia, i hem d’assumir que, a banda de les purament racionals, n’hi ha d’altres de tan belles i interessants com aquelles i, moltes vegades, complementàries. El descobriment, o més ben dit, el retorn al meu antic món amb aquests ulls nous ha sigut possible, sobretot, gràcies a la sort d’haver conegut i llegit persones com Josep Enric Oltra.

hi reflexiona al llarg de quaranta capítols sobre la veritat científica i el fonament antropològic que s’amaga darrere de tots aquells mites heretats

El seu primer llibre (amb Daniel Durà i Antoni Conca) Els noms dels éssers naturals a la Vall d’Albaida és una autèntica enciclopèdia que conjuga de manera magistral la ciència, la filologia, la cultura popular i la filosofia natural. S’ha convertit en un dels meus (pocs) llibres de capçalera. Confesse que després d’haver llegit molts textos de Josep Enric, havia depositat grans expectatives en aquest segon llibre –Mons humans, mons naturals–, i he de dir que se m’han confirmat amb escreix. El nou llibre del quatretondí m’ha deixat literalment amb la boca oberta en el sentit metafòric i en el literal. Josep Enrichi reflexiona al llarg de quaranta capítols sobre la veritat científica i el fonament antropològic que s’amaga darrere de tots aquells mites heretats dels seus progenitors o que ha anat caçant al vol en les seues investigacions i entrevistes. I ho fa amb una combinació d’arguments no gaire fàcil de trobar en el món actual i, més concretament, en la divulgació científica: un gran sentit didàctic, una enorme saviesa popular, una erudició incontestable, una sensibilitat de poeta i un domini poc comú de la nostra llengua.

 

En l’actualitat, trobem solucions als problemes quotidians en el metge, en l’escola, en la farmàcia i, per damunt de tot això, en el Google. Però només uns quants anys enrere no hi havia Google, i si ens remuntem uns quants decennis, no hi havia metge ni farmàcia ni escola. Les persones, però, érem exactament igual que ara: teníem fam, ens féiem malalts, ens enamoràvem, ens agradava la festa, teníem curiositat. Quan, en l’intent de satisfer aquestes necessitats bàsiques, ens trobàvem davant els grans misteris de la natura, sentíem la necessitat de donar-los una explicació. La religió és una manera molt humana d’explicar tot allò que la raó no és capaç de copsar. Però, al costat de la religió, els pobles han construït un univers mític propi adequat al seu entorn natural més pròxim. Alguns dels misteris d’aquest univers més íntim els desvetla Josep amb el seu llenguatge, precís i poètic alhora, i amb la seua admirable erudició.

al costat de la religió, els pobles han construït un univers mític propi adequat al seu entorn natural més pròxim. Algunes dels misteris d’aquest univers més íntim els desvetla Josep amb el seu llenguatge, precís i poètic alhora, i amb la seua admirable erudició

Serps mamadores, calcigues mítiques, falzies guaridores de tristesa d’amor, pardals plovedors, ungüents embruixadors, ocells mutants, cagades de moscarda, arbres polladors, cigales faeneres... Llegint Josep em ve a la memòria una època en què determinats sectors ideològics exigien que els mestres es limitaren a parlar de la seua assignatura. En aquest món de coneixement dividit en compartiments estancs, el llibre de Josep no hi tindria cabuda. Perquè ell no s’està de barrejar supersticions populars, dades científiques i reflexions filosòfiques en un mateix discurs ple de veritat i de poesia. Tindre un professor com Josep, que se saltara cada dia les convencions pedagògiques encartonades de les autoritats educatives carpetovetòniques, seria un autèntic plaer, un honor inoblidable per a qualsevol alumne.

Edicions 96 (2020)

Per a acabar tindré l’agosarament de plantejar-li un repte al meu amic –si m’ho permets– Josep. De xiquet, el meu germà tenia mal de queixal i algú li va dir que si es trobava un divendres en divendres, li passaria. El pobre, es va passar tot el divendres buscant-ne un fins que el va trobar. L’endemà ja no tenia mal de queixal. Van passar més de trenta anys abans que l’amic comú de Josep i meu, Antoni Conca, em diguera que un divendres era una ooteca de quicocampanes –que és com li diem al meu poble a la Mantis religiosa. Però encara no m’ha pogut explicar ningú per què aquesta mena de niu es diu divendres: Mantis religiosa, divendres, tradició popular, moros... qui sap? Potser Josep ens ho podrà aclarir en el pròxim llibre.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.