Viure llegint: ‘Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura’, d’Enric Iborra

per Salvador Vendrell

Assaig

Enric Iborra
Enric Iborra

Agermana’t: Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

La font d’on flueixen els assaigs d’Enric Iborra s’alimenta de molts anys de lectura i d’estimular l’activitat intel·lectual. Iborra té el vici de devorar les novetats, de visitar permanentment el clàssics i de prendre notes mentre dialoga amb els llibres. Amb aquest bagatge ha construït el seu famós Blog La serp Blanca i els llibres Un son profund i La literatura recordada. Ara ens obsequia amb la seua darrera obra, Els còmplices, que deu el títol a Joan Fuster, quan parlava dels llibres que ens ajuden a ser com són. Aquells llibres que ens canvien o ens influeixen:

«Sense ells, és cert, no hauríem caigut en determinats aspectes que van formant la nostra visió de la vida. Són els nostres còmplices (...) Sospite que els llibres que ens impressionen més són aquells que reforcen o aclareixen les tendències de la nostra personalitat.»

el Facebook i el Twitter ens organitzen en colles en què sempre ens alimentem de les mateixes, repetides, idees. Ningú no escolta el que diuen els «altres» i ens atrau i ens estimula que escriguen o diguen allò que volem llegir o sentir

No necessàriament es tracta de llibres amb els quals ens identifiquem, amb què estiguem d’acord. Iborra explica que bona part de la nostra formació la devem als llibres dolents, «que ens van fer reaccionar i vomitar —intel·lectualment i moralment és clar». I posa l’exemple de Fuster, que es va fer catalanista arran de la lectura d’El perill català, de Josep Maria Bayarri. L’exemple ens aconsella no caure en l’error en què caiem quan fugim d’escoltar o llegir el que diuen «els altres» i quan només reflexionem sobre les coses que considerem pures i netes: òbvies. Tampoc les noves tecnologies, les xarxes socials, no ens deixen escapar d’això. Tot el contrari, el Facebook i el Twitter ens organitzen en colles en què sempre ens alimentem de les mateixes, repetides, idees. Ningú no escolta el que diuen els «altres» i ens atrau i ens estimula que escriguen o diguen allò que volem llegir o sentir. I, per moltes possibilitats que ens done la tecnologia, es continua sent personal d’un sol llibre o d’un sol diari. Hauríem de fer cas a sant Agustí: «Temeu l’home d’un sol llibre». El mestre de Sueca tenia més raó que un sant:

«D’una "lectura", el millor profit que en podeu traure és el revulsiu que us empasseu. Potser us farà vomitar, potser no. Si vomiteu, si vomitem, poc o molt, les "idees fixes" que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe, això que haurem guanyat. Per al cos i per a l’ànima. La majoria dels clients dels psiquiatres són individus que no han sabut triar uns llibres emètics, quan calia.»

Viena (2021)

El llibre d’Iborra, que porta com a subtítol Notes sobre l’ordre sord de la literatura, reivindica, en la pràctica, la forma lliure de l’assaig, l’ordre sord. Contra l’exposició típica de l’acadèmia, Iborra construeix una unitat íntima, molt més profunda que la purament formal, que no es deixa identificar i reduir a un esquema, però en què tot funciona i lliga d’una manera clara, construint un diàleg amb els llibres i amb el lector.

No necessàriament es tracta de llibres amb els quals ens identifiquem, amb què estiguem d’acord. Iborra explica que bona part de la nostra formació la devem als llibres dolents, “que ens van fer reaccionar i vomitar —intel·lectualment i moralment és clar”.

Comença amb una recomanació. La que un àngel li va fer a sant Agustí, en els dies que vacil·lava sobre la seua conversió: Pren, llegeix! Déu, mitjançant l’àngel, li va dir que trobaria la veritat en un llibre. A partir d’aquesta anècdota Iborra reflexiona sobre la lectura, les maneres de llegir i els seus efectes. Sobre la lectura activa i la lectura passiva, distinció que considera una mica forçada. Sobre la llista de llibres que havien impressionat a Tolstoi durant les diferents etapes de la seua vida. I altres consideracions com el fet que els llibres ens llegeixen i ens escriuen... Reflexiona també sobre l’ordre de la literatura. Posa l’exemple de la Divina Comèdia, que, segons Borges, és com una mena de moble amb molts calaixos on cada cosa es troba ordenada en el seu lloc. I, després, reivindica l’ordre sord de la literatura, la forma lliure de l’assaig, el gran art de Montaigne.

És absurd que us explique el catàleg de temes que us trobareu en la lectura d’Els còmplices, perquè, com diem des del principi, són Notes sobre l’orde sord de la literatura, on ens retrobem amb els nostres grans llibres de tota la vida. Com ara, amb El quadern gris com a dietari elaborat, el primer i el segon Quadern Gris; sobre la veritat literària: Balzac, Dickens, Stendhal... I una darrera part sobre el dietari com a forma moderna d’escriptura. No podien faltar comentaris a propòsit de la crítica literària com a prolongació natural de la lectura i la preocupació permanent dels escriptors sobre l’estil. Hi trobareu reflexions sobre la famosa cita d’una carta de Stendhal a Balzac que tant impressionà a molts autors de casa nostra:

«Mentre estava escrivint la Cartoixa, per adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines de codi civil». Evidentment, volia dir, com deia Fuster, que calia escriure «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc, ni vocables superflus, amb un estil clar i precís...» Reflexions sobre l’escriptura i el plagi, que l’estil és l’home, de pensar i escriure, la distracció com a perill.