Agermana’t: Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

A la portada de Farem un pensament llegim «Penso mas não existo», retoc irreverent de la locució «cogito ergo sum» amb què Descartes pujà l'edifici del racionalisme occidental. La pintada en la casa lisboeta denuncia una tradició que separa pensament i acció. Ací, però, es tracta de conciliar pensament i sentiment, logos i mitos. La imatge és tota una declaració d’intencions: el pensament ha d’anar al costat de l’acció. «Fer un pensament és, en general, prendre una decisió», ens diu l’autor mirant l’univers que l’envolta –amb una mirada que implica compromís, solidaritat i pietat. La reflexió sempre s'amara d’una consciència comuna: la llum de la raó no val res si no va de la mà d’una passió compartida; l’esguard fred de l’argumentació només reviscolarà amb el foc de la vida narrada. «Farem un pensament», adoptarem decisions. La reflexió que no va lligada a una intervenció pot acabar en el poal de les especulacions. I una acció, sense discurs al darrere, sol derivar en gest buit.

una crònica que abasta des dels dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre fins a l’estiu de 2019, abans de la sentència contra els presos polítics catalans

L'autor reclama així una «escriptura transitiva» que tinga objecte i situe la vida com a nucli central del missatge: «La poesia, des […] de la perfecció acabada de la forma, vol donar tanmateix la sensació de l’inestable, d’allò viu i en moviment […]». Es tracta d'un exercici dinàmic i obert per acarar una realitat complexa, fragmentària i alhora integrada, que dota la veu de sentit perquè les paraules tinguen vida pròpia. L'autor bateja com a «metaforismes» i «saials» els dos mecanismes de què es val.

Els metaforismes són un gènere híbrid, glossa, pensament al vol o assaig fet amb el cronòmetre d’un sol paràgraf: reflexions punyents, ràpides, que combinen ironia i lirisme, la pulsió urgent i la provocació lúcida, el dietari i el haiku fugisser. Funcionen com un exercici d’intel·ligència i síntesi verbal («Practica el silenci, apaga el soroll del món per sentir la música de la vida») i poden encaixar com a textos morals («Que la prudència no us faça trair la idea, que l’audàcia no us convertesca en màrtirs inútils»), imatges poètiques fulgurants («Trens de la memòria, / túnels llarguíssims, el comptador de la llum») o decàlegs metaliteraris («L’escriptura és la pràctica del dubte»).

La segona part correspon als saials, articles o columnes de premsa. També de caràcter fragmentari, cada saial forma un bloc vinculat sobretot a les circumstàncies socials del període en què van ser escrits. El sentit de saial és definit en el primer article, Apunts d’hospital. L’autor, convalescent, n'explicita el doble sentit: vestimenta amb què s’abillen els pacients i drap per a la neteja, ambdós expressius d'una voluntat regeneracionista, el guariment o la neteja.

Alguns saials parteixen d'aspectes més personals, però la majoria dibuixen una crònica que abasta des dels dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre fins a l’estiu de 2019, abans de la sentència contra els presos polítics catalans. Però uns i altres comparteixen la voluntat d’indagar en la realitat que envolta l'autor, evitar el solipsisme de tota escriptura i defugir la inhibició: d'acostar-nos fet i fet a l’altre.

pensament al vol o assaig fet amb el cronòmetre d’un sol paràgraf: reflexions punyents, ràpides, que combinen ironia i lirisme, la pulsió urgent i la provocació lúcida, el dietari i el haiku fugisser

Els saials, però, no tenen un caràcter merament periodístic ni estan sotmesos al titular ni es proposen cap crònica efímera. L’autor hi aboca el seu punt de vista, a voltes amb un pòsit d'intimisme i d'altres deixant-hi una empremta reflexiva que exigeix bicarbonat al lector per empassar-se una actualitat propera a l’absurd, el sainet o el melodrama. L’esclat d'aquell moviment democràtic a Catalunya permetrà a l’autor radiografiar-ne el paper dels protagonistes i els moments clau amb una mirada no gens ambigua i molt crítica. Davant nostre es desplega l'anàlisi històrica, aspra i esponerosa, del moment decisiu en què un poble fa un pensament i mamprén un viatge d'un sol bitllet, el d’anada. Tanmateix, la realitat s’encabota a romandre intacta en el seu estat ruïnós. «On ets justícia, on ets, democràcia, on ets, llibertat?» es pregunta al final del Saial de les balances, com en la cançó d'Ovidi Montllor, per denunciar "un poder autoritari exercit en forma de monarquia […], el materialisme avar i barroer que considera l’home simple mercaderia, la repressió de la llibertat d’expressió, la persecució de la dissidència […]». Els saials concilien l’atmosfera lírica —recordem que l'autor és poeta de llarga trajectòria— amb l’emergència dels dies que s’escolen entre tribunals de justícia, revoltes ciutadanes i polítics mediocres. «L’escriptura transitiva» respon ací al repte que ens suggeria un dels metaforismes. Sí, poesia en moviment, paraules que modifiquen el món propi i el dels altres, versos capaços de mostrar bellesa i atenuar el dolor, textos convertits en saials per protegir-nos de la intempèrie i permetre'ns torcar el vidre per veure-hi clar.