‘Pensaments en una estació seca’, de Gerald Brenan

per Tomàs Vibot

Assaig

Gerald Brenan
Gerald Brenan

Agermana’t: Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Gerald Brenan, fill d’un militar britànic, nasqué a Malta en 1894 i passà bona part de la infantesa de país en país. Una nirviosa itinerància que el marcà profundament, ja que d’adult practicà la dèria britànica de viatjar i conèixer altres contrades del món, especialment l'Orient. De fet, visqué a la Xina i va preparar-se per a ser policia a l'Índia, però abans d’uniformar-se esclatà la Primera Guerra mundial i lluità al front francès contra els alemanys.

propi d'una persona que comptava amb unes fites vitals i intel·lectuals vastíssimes. No es tracta ni de bon tros d'un dietari, sinó que més bé és un recull de pensaments solts que, al llarg dels anys, havien anat creixent en nombre i dimensió.

És per això que, en acabar la guerra i tip de la rigidesa anglosaxona, en 1920 arribà a Yegen, una petita població de l'Alpujarra. Hi visqué de forma intermitent fins al 1934, de l'experiència de la qual aparegué anys més tard South From Granada: Seven Years in an Andalusian Village (1957). Després d'una temporada a Anglaterra, en 1949 hi tornà i en 1987 va morir a Alhaurín el Grande. A Andalusia va rebre els seus memorables –i molt literaris– amics del grup de Bloomsbury, entre els quals hi havia Lytton Strachey, Dora Carrington, Virginia Woolf o Ralph Partridge.

Brenan, a diferència de molts conciutadans, trià Andalusia perquè en aquella època oferia els mateixos components exòtics i primitius que qualsevol esperit aventurer pogués menester. Un bon exemple d’aquesta conjuntura –que de més a més en fou contemporani– és Robert Graves amb Mallorca. Per això Brenan arribà a afirmar: «Allò que més plaer dona al viatger del nord d’Europa que recorre Espanya és la seva buidor».

Brenan no sols va ser un romàntic que escrivia: fou novel·lista, poeta i autor de literatura de viatges. Però, tal com apunta el traductor i prologuista de Pensaments en una estació seca Josep Marco, «va ser, en el sentit més ampli del mot, hispanista, estudiós de la realitat espanyola, de la seua literatura però també d'altres aspectes socials i històrics». Efectivament, en 1943 va veure la llum un dels seus clàssics, The Spanish Labyrinth: An Account of de Social anb Political Background on the Civil War («El laberint espanyol: antecedents socials i polítics de la Guerra Civil»). Així mateix, en 1951 publicà The Literatura of the Spanish People. From roman times to the Present Day, i en 1973 una completa biografia sobre un dels personatges que més el fascinaren, sant Joan de la Creu: St John of the Cross: His Life and Poetry.

Editorial 3 i 4 (2009)

Dins la seva carrera, Pensaments en una estació seca –traducció literal de Thougths in a Dry Season, publicat per primera vegada en 1978– és un treball curiós, rar, atípic, propi d'una persona que comptava amb unes fites vitals i intel·lectuals vastíssimes. No es tracta ni de bon tros d'un dietari, sinó que més bé és un recull de pensaments solts que, al llarg dels anys, havien anat creixent en nombre i dimensió. L'autor així ho justifica: «Fa mols anys que tinc un quadern on anote pensament solts o aforismes que em vénen al cap, així com passatges breus dels llibres que llig i que em criden l'atenció». Ara bé, l’humil finalitat del llibre queda ben palesa quan afirma: «La meua manera de pensar em fa procliu, en general, a un escepticisme moderat –hostil a les camàndules i al dogmatisme– i a creure que les opinions, siguen quines siguen cal mantenir-les amb humilitat. Per tant, no pretenc que aquests breus passatges siguen expressió de la veritat ni de la justícia, per molt dogmàtic que en semble el to. Que el lector se'ls prenga com vulga».

arriba a afirmar, amb una certa gosadia, que «un govern que es preocupàs per la poesia ficaria tots el poetes a la garjola i els tindria allà tancats fins que haguessen enllestit un bon llibre de poesia»

Seguint Terenci, a Brenan el preocupa tot allò que pertany a l'Home i per això ho trasllada damunt full. L'autor, però, no presenta aquests fragments de manera solta, sinó que els ordena per categories per tal que aquesta lectura, tot i que fragmentària, pugui tenir un cert ordre. Proposa penses –a voltes veritables aforismes– sobre la vida, la mort, l’amor, la natura, l’art, l’arquitectura, etc. Interessant és l’apartat dedicat a la literatura, on arriba a afirmar, amb una certa gosadia, que «un govern que es preocupàs per la poesia ficaria tots el poetes a la garjola i els tindria allà tancats fins que haguessen enllestit un bon llibre de poesia». Però també se centra en altres aspectes més atípics com ara els somnis, la introspecció, el matrimoni, la religió («La veu de Déu és sens dubte un reflex de la nostra pròpia veu des de l’estratosfera, però torna a nosaltres amb més autoritat que no n’havia eixit». I com no?, també en l’Espanya que ell va conèixer, la d’abans i després de la guerra: «La mentalitat espanyola té una negativitat, una capacitat per a buidar-se de pensament i de sentiment, que fa els espanyols propensos a girar-se cap a fora i buscar estímul en l’espectacle dels altres”.

Per poc que interessi l'experiència d’un autor tan singular com Brenan, aquest és un llibre que sovint tendrem obert per una pàgina (fins i tot subratllat o anotat). Una obra que ens mena per la geografia de la seva ment i que alhora estimula el viatge del nostre pensament.