‘Entre l’infern i la glòria’: Verdaguer, segons Àlvar Valls

per Joan Santanach

Narrativa

Àlvar Valls
Àlvar Valls

Agermana’t: Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Les darreres setmanes de vida de Jacint Verdaguer no sols van estar marcades per la malaltia que l’havia de portar a la tomba, sinó també per les tensions que es van generar al seu voltant, en un intent, al cap i a la fi fútil, com passa sempre amb els grans autors, de condicionar-ne el llegat i la posteritat. Davant l’empitjorament de l’estat de salut del poeta, que vivia en el pis petit i fosc de la família Duran, gens convenient per a la tuberculosi que patia, se li van oferir alguns habitatges més saludables. Va acceptar la proposta de Ramon Miralles de traslladar-se a Vil·la Joana, a Vallvidrera, una antiga masia reformada com a residència estival.

Valls evita atribuir a Verdaguer fets o actituds no documentats o que forcin les dades que en tenim, convençut que la biografia del poeta, i els conflictes propis i externs als quals va haver de fer front, tenen prou entitat per si mateixos

Àlvar Valls, a la novel·la Entre l’infern i la glòria, flamant premi Crexells, reconstrueix els últims dies de vida de Jacint Verdaguer, del 24 de maig al 10 de juny de 1902, amb les evolucions de la malaltia, els esforços dels metges que l’atenien i les atencions de què va ser objecte, al mateix temps que repassa les tensions que van sorgir —i, en més d’una ocasió, esclatar— al voltant del seu llit de mort. Amb els matisos que vulgueu, s’hi movien dos sectors. D’una banda, els representants del catalanisme conservador, on s’havia incardinat Verdaguer de manera natural, per bé que se n’havia allunyat quan es va produir el conflicte amb el marquès de Comillas i, sobretot, amb el bisbe Morgades. Malgrat que la disputa llavors ja s’havia tancat, que ho hagués fet bastant en fals va comportar que els seus antics correligionaris continuessin mirant-se’l amb recel. A l’altra banda dels sectors eclesiàstics i conservadors, membres del republicanisme progressista i lligats al modernisme, que l’havien acollit quan «els seus» li havien fet el buit, i que ara maldaven perquè no aprofitessin la malaltia per acabar-lo d’ajupir.

Paral·lelament als divuit últims dies de Verdaguer, la novel·la recrea per ordre cronològic, llevat d’alguna excepció, una cinquantena llarga d’episodis de la vida del poeta, intercalats en el pla narratiu anterior. Com si el Verdaguer postrat al llit fes balanç de la seva existència. Així, a mesura que ens acostem al desenllaç ja sabut d’avançada, assistim a la reconstrucció literària de l’extraordinària biografia de l’autor de Canigó. Des del desengany del seu amor adolescent per la Roser del mas d’Heures, el 1860, fins a l’arribada a Vil·la Joana, una setmana abans de l’inici de l’acció de la novel·la, resseguim els episodis més importants de la vida del poeta: els seus èxits literaris i socials, que el van portar a una posició destacada en el context de la Renaixença; els viatges pels quatre punts cardinals; els dubtes vitals i com a creador; l’accentuació del seu ministeri sacerdotal, de retorn de Terra Santa, que va derivar en la incomprensió del marquès i la reacció autoritària del bisbe, o l’enfrontament entre ells, ventilat a través de la premsa davant de la mirada perplexa de la població. En aquests episodis s’hi fa evident la capacitat de Valls per reconstruir ambients i personatges, i així mateix el context social i històric d’una època marcadament convulsa del nostre país. Entre els aspectes que se’n podrien destacar, cal esmentar l’ús de la llengua, que en mans del novel·lista esdevé un element més de caracterització dels personatges, tant pel que fa al seu nivell social com al seu origen geogràfic.

Edicions 1984 (2020)

Especialment ben resolt em sembla el personatge literari de Verdaguer. Assistim als seus dubtes, alegries, pors, desenganys i insatisfaccions, i ho fem dubtant amb ell, alegrant-nos amb ell, patint amb ell. Valls ha assumit el personatge històric amb les seves veritats i les seves contradiccions —sempre, esclar, dins de la interpretació personal que ell en fa— i ha aconseguit, en traslladar-lo al paper, insuflar-li una versemblança fins ara inèdita. Així, el Verdaguer de Valls, el personatge literari, adquireix entitat i autonomia respecte del poeta històric, i esdevé emblema del rebel que s’oposa al poder que el vol submís, i també, cosa que en cap cas és menor, del creador que s’encara a l’obra literària i que, a base de vacil·lacions i esforç, aconsegueix que allò que havia imaginat esdevingui una realitat. En aquest sentit, és molt emocionant per al lector seguir-lo en el procés de creació d’algun dels seus textos, de la concepció a la publicació, passant per etapes d’entusiasme i de dubtes a mesura que el text va adquirint la forma definitiva.

Paral·lelament als divuit últims dies de Verdaguer, la novel·la recrea per ordre cronològic, llevat d’alguna excepció, una cinquantena llarga d’episodis de la vida del poeta, intercalats en el pla narratiu anterior

El d’Àlvar Valls no és pas el primer intent de convertir la biografia del poeta de Folgueroles en matèria literària. N’hi ha hagut d’altres, més o menys reeixits, que rarament han merescut, però, el vistiplau dels especialistes en la vida i l’obra de l’autor més destacat del Vuit-cents català. Un dels aspectes que ho dificulta són les llicències que s’hi han pres, que tendeixen a exagerar, o directament a falsificar, alguns dels vessants més pretesament morbosos de la biografia de Verdaguer (els amors de joventut; el respecte o no al celibat; la relació amb Maria Gayón, marquesa de Comillas, o bé amb les Duran; el caràcter superb i amb tendència a la ira del capellà i poeta; la pràctica dels exorcismes; la dedicació als més desafavorits, etc.). Valls evita atribuir a Verdaguer fets o actituds no documentats o que forcin les dades que en tenim, convençut que la biografia del poeta, i els conflictes propis i externs als quals va haver de fer front, tenen prou entitat per si mateixos.

Davant de la novel·la de Valls, totes les reaccions dels estudiosos verdaguerians de què he tingut notícia han estat positives, si no entusiastes. Entre l’infern i la glòria es permet llicències, necessàries en tota obra de ficció, però ho fa des d’un coneixement profund de la vida i l’obra del poeta, i del context històric que li va tocar viure, i sempre des del respecte a les dades històriques i a la documentació. En aquest sentit, no és gens estrany detectar-hi citacions, mig camuflades entre els mots de la novel·la, extretes de cartes seves, cròniques de viatge o discursos, com també esments explícits de versos o passatges procedents dels seus llibres. Valls retorna al poeta paraules que són ben seves.

El mèrit, el gran mèrit d’Àlvar Valls ha estat convertir els coneixements sobre el poeta i la seva realitat, que la lectura de l’obra fa evidents, en matèria literària. La seva prosa ben construïda, rica, de frase generosa, de descripcions sempre justificades i evocatives d’uns paisatges que l’autor sembla conèixer gairebé tan bé com el mateix Verdaguer, enganxa el lector i el manté en tensió al llarg de les més de mil pàgines que té la novel·la. Qui vulgui llegir una biografia de Verdaguer, o una antologia per introduir-se a la lectura dels seus textos, o fins i tot un retrat de la Catalunya de la segona meitat del xix, els hi trobarà. Però sobretot hi trobarà una novel·la en majúscules, perquè Entre l’infern i la glòria, abans que cap altra cosa, és una novel·la absorbent i apassionant, d’una qualitat fora del comú, que, tot i les seves dimensions, se t’acaba abans que no voldries.