Un epistolari per a la posteritat: Joan Fuster i Vicenç Riera Llorca (1950-1972)

per Tomàs Llopis

La roda del temps

Un epistolari per a la posteritat: Joan Fuster i Vicenç Riera Llorca (1950-1972)
Un epistolari per a la posteritat: Joan Fuster i Vicenç Riera Llorca (1950-1972)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

«Distingit senyor:

Dec la vostra adreça, així com la indicació d'escriure-us, al nostre comú amic, el professor F. de S. Aguiló, resident a Colòmbia.»

Amb aquestes paraules de Joan Fuster adreçades a Avel·lí Artís Balaguer (1881-1954), comediògraf i editor exiliat a Mèxic on, entre altres activitats culturals, dirigí La Nostra Revista, s'enceta una correspondència que va durar vint-i-dos anys entre el nostre assagista i Vicenç Riera Llorca, que li va respondre per indicació d'Artís, «un xic indisposat» aquells dies de març de 1950.

Primer número de La Nostra Revista, 1946 

Al principi, ambdós corresponsals guarden les formalitats pròpies de dues persones que mantenen una relació professional, però les complicitats ideològiques i personals, i probablement la grata sorpresa que causà entre el grup de catalans exiliats a Mèxic l'oferiment del sagaç i jove, de 28 anys, Joan Fuster d'enviar-los des d'un País Valencià poc participatiu «notícies, algun llibre, col·laboració, el que calgui», afavorí una franca amistat que esguità arreu l'intercanvi d'informacions, de papers i d'opinions entre dos hòmens conscients que la correspondència que escrivien era una crònica detallada dels moviments culturals a una i altra banda de l'Atlàntic i de la difícil relació del catalanisme exiliat amb la resistència interior.

Tanmateix el gènere epistolar es presta a la confidència: «Avui he estat rellegint la nota sobre el Tirant que has publicat; n'estic descontent; em fa la impressió que no s'entén massa clarament el que hi he volgut dir; i que mal escrit està! En fi… T'adjunte la crítica del llibre de Serrahima», escriu Fuster el 12 d'octubre de 1953. I el 18 de gener del 54 gosa anunciar: «He començat a escriure una novel·la. Una novel·la! En tenia ganes. Per fi m'he decidit. Estic convençut que serà una novel·la dolenta, però de moment això no m'importa». El projecte no reeixí però en tenim notícia a través d'aquesta i altres cartes de Fuster.

Una dotzena d'anys separen l'inici d'aquesta correspondència, de la publicació de Nosaltres els valencians; una fita entesa com a crucial en l'obra fusteriana de tema nacional. Llegint aquestes cartes, però, hom pot adonar-se que aquell llibre és el fruit de moltes coses, però sobretot d'un ingent treball previ sobre el qual Fuster bastirà un projecte d'activisme cultural i polític relatat epistolarment en aquests volums.

Al·ludíem més amunt a uns articles de Fuster enviats a Riera Llorca, la llista d'intercanvi de publicacions en un i altre sentit i la de papers fusterians publicats a La Nostra Revista i més tard a Pont Blau és variada, i en són un indicador del to algunes frases de Fuster sobre el valencianisme de l'època:

«Ací la guerra i la Dictadura han sorprès el valencianisme quan aquest passava una etapa de falsa eufòria: avui, en el temps de la contrarietat, estem comprovant l'escassa consistència del valencianisme de la gran majoria dels valencianistes d'avant-guerre. Uns pocs han traït: els altres s'han inhibit, s'han convertit en indiferents. Si abans de 1936 els valencianistes eren —i utilitzaré una expressió recent de don Eugenio d'Ors, referida als començaments de segle a Barcelona— «castellanistas en la alcoba y catalanistas en el Ateneo», avui els valencianistes a què em referesc són castellanistes a l'alcova i a l'Ateneu, a la llar i al cafè. Es poden comptar amb els dits d'una mà els valencianistes que parlen valencià a llurs fills. Així ha estat sempre segons sembla» (Joan Fuster, 27-VIII-1950).

Primer número de la revista Pont Blau, 1952 

Front a aquest diagnòstic que justifica una citació tan llarga, Fuster engega una acció encaminada al redreçament, primer amb els escriptors supervivents de la Guerra:

«els valencianistes més o menys afeccionats a escriure començaren a reunir-se en diverses tertúlies, a l'objecte de mantenir contacte i llegir-se mútuament els versets que feien. Que jo sàpia, originàriament n'hi hagueren dues, de les quals una tenia certa regularitat i es celebrava a casa Miquel Adlert. A la tertúlia d'Adlert assistien, a més dels germans Casp, Carles Salvador i un cert llepaciris anomenat Sanmartín. L'única activitat pública que tenien era la publicació de Pensat i fet, una revista fallera que ix una vegada l'any i que és l'única que s'edita íntegrament en valencià i amb una certa correcció ortogràfica. El propietari n'era el Sanmartín, i la mangonejaven (i perdona el mot) Casp (X.) i Adlert» (4-VIII-1951).

El relat que segueix detalla la ruptura d’ambdós amb Carles Salvador, imprescindible per a entendre aquell moment i la història posterior del valencianisme. A la qual cosa respon Riera (23-IX-51):

«He llegit amb pena el que m'expliques de les desavinences entre els valencianistes; amb la mateixa pena que m'assabento de les baralles entre la gent de Barcelona i presencio els distanciaments entre els compatriotes que són ací. […] Ací tenim que l'Artís i en Bartra estan barallats i que en Miquel Vergés diu pestes dels dos, que parlen, per la seua banda, amb un cert menyspreu d'en Miquel —una de les poques coses en què coincideixen. Tot això és públic i no cometo cap indiscreció dient-ho. Les causes inicials dels distanciament obeeixen, sembla, a qüestions estètiques; però l'enverinament ve de qüestions personals.»

En aquest context, el programa de Fuster prendrà, anys després, una volada decisiva:

«Valor i alguns altres amics que es mantenen al marge dels grups extrems estan en converses d'emprendre una tasca independent. No sé què en resultarà. A mi m'agradaria veure de preparar una nova generació, a base dels universitaris que poguessen captar-se, sense contactes amb aquestes lluites estúpides. Però… el però de sempre: Temps i diners» (Fuster, 4-VIII-1951).

Pot semblar per tant miraculosa, si no fos perquè els miracles no existeixen d'ençà de Sant Vicent Ferrer, l'eclosió de la literatura catalana a partir de la segona meitat del segle XX. Més encara quan hom en discutia l'àmbit també: «En general, tots els "polítics" catalans estan d'acord a tenir en compte en el successiu, València i les Illes. N'hi ha uns quants que no» (Riera, 25-XII-1951). L'exposició, en aquest punt, també és ben detallada; i mesos després, a propòsit de la Conferència Nacional Catalana, celebrada a Mèxic de l'11 al 14 d'abril de 1953, escrivia Riera:

«Des de La Nostra Revista vam convèncer molta gent. A les reunions de la CNC ja és indiscutible que s'ha de propugnar la unitat de València i les Illes. I és indiscutible per a gent que quan ens va sentir parlar per primera vegada va quedar veient visions. […] A força de parlar de la unitat en totes les ocasions que se'ns presenten, hem aconseguit que milers de persones que no hi havien pensat mai ara la considerin com una de les aspiracions bàsiques dels catalans nacionals» (20-XI-52).

Equip de redacció de la revista Pont Blau. D'esquerra a dreta, Josep Soler Vidal, Martí Soler Viñas, Agustí Bartra, Abelard Tona, Vicenç Riera Llorca, Ramon Fabregat, Pere Calders i Josep M. Giménez Botey.

Hi havia encara el tema polèmic del model lingüístic. Gràcies, sobretot, a la tenacitat de Riera Llorca i als esforços i les gestions de Joan Fuster, creixia la presència d'originals d'autors valencians, potser no tant d'illencs, a La Nostra Revista i posteriorment a Pont Blau, la qual cosa suscità l'enfrontament entre Pere Calders i Agustí Bartra, per una banda, partidaris que els valencians adoptassen «les formes barcelonines» tot prescindint de les «modalitats valencianes» i Riera Llorca, al costat dels altres membres de la redacció de la revista, que eren partidaris de respectar-les:

«Va ser inútil que els expliquéssim —escriu Riera (22-VI-53)— que aqueixes modalitats estan acceptades per l'Institut d'Estudis Catalans, que formen part d'un llenguatge viu i perfectament literari, que arrenquen dels clàssics, que segons com hagués evolucionat la Renaixença podrien haver predominat, i que a part les raons literàries n'hi havia d'altra mena, imposades per l'ambient i les circumstàncies.»

La polèmica s'allargà i fins i tot Bartra va arribar a escriure a Fuster i aquest en resumeix la resposta a la carta adreçada a Riera el dia 4 de juliol:

«No es tracta —ni en la llengua literària ni en la resta— d'operar sobre abstraccions. Catalunya —i no me la prengueu com a sinònim del Principat— pateix, com a conseqüència de la decadència, d'una innegable desintegració: està balcanitzada, per dir-ho amb un mot que m'ha emprat Bartra. Cal reintegrar-la, ¿no? I això no podrà fer-se sinó amb un esperit federal —i encara així ens costarà molt d'esforç i molt de temps. ¿Per què no imaginar, i realitzar, el català com una llengua federada, per dir-ho així? Una llengua flexible en la seua unitat. ¿És que les formes valencianes i mallorquines entorpeixen la lectura d'un text català al lector del Principat? Espere que no! No són tan grans les diferències.»

Sembla, finalment, que la intervenció de Sanchis Guarner —entre altres— fou decisiva, tal com es pot llegir en diverses ocasions, com ara aquella en què Fuster transcriu per a Riera una frase extreta d'una carta de Sanchis que conservava: «La morfologia fabrista té l'immens avantatge que tu» (és a dir jo) «dius […]: està magníficament sistematitzada. El dilema no ha estat en la nostra Renaixença "fabrisme o antifabrisme", sinó "fabrisme o caos". Però el fabrisme més bé que una doctrina és una actitud, i el mateix Mestre no fou mai hermètic…» (18-I-54).

Resulta obvi, que qualsevol espigolada a través de més de dues-centes cartes o un miler de pàgines hauria pogut donar moltes mostres diferents de textos ben deliciosos, segons la lliure atenció de cada lector. La nostra tria s’ha centrat en una part mínima de la immensa riquesa d’aquesta correspondència impagable. Qui vulga pot consultar l’índex onomàstic del segon volum per a fer-se càrrec del que diem. Podríem haver tirat per destacar un Fuster íntim:

«I ara treballo en un parell de llibres més, no de la mena de llibres que m’agradaria fer, però d’aquells que he de fer jo perquè no hi ha ningú que els faci. […] Si a això afegeixes que he d’escriure una pila enorme de folis per als diaris, per aconseguir unes miserables pessetes mensuals, i que he de llegir per obligació la majoria de les bestieses que publica la gent del país…» (31-XII-1959).

Joan Fuster en Alacant, 1952, imatge publicada en Pont Blau

O podríem haver parat atenció al Fuster que conta les coses que passen al seu poble:

«Per ací, la vida com sempre, però pitjor. Enguany ha fet un fred horrorós i ha gelat la taronja. Les pèrdues són enormes i l’atur forçós que n’ha estat conseqüència resulta, de moment, difícil de solucionar. De tota manera, aquesta espècie zoològica tan estranya que som els valencians no ha acusat el colp com calia: la nostra insolidaritat interna és fabulosa» (29-II-56).

I encara podríem continuar xafardejant sobre la nostra gent d’aquells anys. Sobre Josep Iborra, «un estudiant de Filosofia i Lletres que acaba d’incorporar-se al valencianisme» (17-2-51), sobre Enric Valor, «un magnífic patriota, de gran eficàcia. Està fent una replega de rondalles per la Serra de Mariola» (17-IX-50), Vicent Andrés Estellés «és jove, periodista en exercici, format en el règim, i que s’ha destapat amb un parell de llibres de versos en valencià, ben interessants» (21-5-1953) i la llista es podria fer ben llarga. Però paga la pena acabar amb una observació fusteriana sempre d’actualitat, i més en una publicació que fa crítica literària:

«Mentre que algun senyor, com Carles Salvador opina que, pel sol fet d’escriure en valencià un autor ja hem de considerar-lo com un "gran escriptor", a fi de fer creure a la gent que som molts i molt bons, nosaltres creiem que hem de considerar la literatura nostra a València com una literatura "relativament" normal, i que si un escriptor és dolent no tenim per què dir el contrari. És un aspecte del problema essencial del valencianisme: la lluita contra l’aclaparament cultural espanyol; uns volen contrarestar-lo mitjançant una propaganda una mica fraudulenta; els altres, exigint-nos més cada dia, a nosaltres mateixos i als altres, per creure que únicament això ens durà a guanys efectius» (11-10-50).

En conclusió, sense Riera Llorca i els estímuls que provocà en Fuster una correspondència tan densa, llarga i suggeridora, el fenomen Fuster potser hauria estat menys fenomen o un fenomen fet d’una altra manera. Per això i per l’alta qualitat literària són importants aquests dos volums de correspondència.