‘Simfonia de tardor’, de Vicenç Llorca

per Iñaki Rubio

Narrativa

Vicenç Llorca
Vicenç Llorca

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Com es pot escriure sobre l’amor, avui? És un tema universal, el tema clàssic per excel·lència, però del qual sembla difícil dir res de nou en ple segle XXI. I al problema de no poder afegir res que aparentment no s’hagi dit abans, s’hi afegeix que la recerca d’originalitat ha d’estar centrada necessàriament en la manera d’escriure de l’amor, amb un doble risc: per una banda, el perill de caure en un sentimentalisme banal, de novel·la rosa, que transforma l’amor en simple entreteniment; o per altra banda, el risc d’apel·lar a la curiositat morbosa dels lectors utilitzant el recurs fàcil de presentar personatges dominats per baixos instints que trenquen tabús morals i socials a través de la sexualitat.

perquè tracta un tema clàssic esquivant els tòpics que apuntàvem al principi i sense haver de recórrer a trames morbosament impactants per atrapar el lector.

Allunyada d’aquests dos extrems, la darrera novel·la de Vicenç Llorca (Barcelona 1965) és una obra clàssica per molts elements: tracta d’un tema clàssic, l’amor, i s’atreveix a fer-ho explicant la història d’un amor també clàssic entre un home i una dona de mitjana edat. Sense estridències, Simfonia de tardor és un relat sòlid que avança i s’estructura com si realment es tractés d’una simfonia musical, un dels encerts del llibre, gens casual ni gratuït atès que la música hi juga un paper predominant.

Emmarcada per uns capítols inicials i finals en què trobem directament la veu de l’autor, la història està protagonitzada pel prestigiós músic gironí Marc Giralt, que es guanya la vida amb composicions per a sèries de televisió i cinema, però que, després de separar-se, sent la necessitat d’allunyar-se de Girona i aïllar-se al Pirineu. Lloga una casa als afores d’Organyà, des d’on s’impregna del paisatge muntanyós per compondre una obra ambiciosa, una simfonia. De manera inesperada, però, retroba l’Emma, cèlebre violinista i amor fugaç de joventut. Com llegim a la sinopsi de la contracoberta, «a l’inici de la tardor de les seves vides, compartiran sense traves el que són i el que senten i la seva passió per la música».

Columna (2021)

Un dels aspectes interessants del llibre és l’evolució dels personatges a partir d’aquest plantejament perquè ens trobem dos adults madurs que, en retrobar-se, recuperen del passat l’amor de joventut i alhora reconeixen –es reconeixen mútuament– que aquells records de joventut havien estat presents i alhora amagats durant tots els anys en què les seves vides havien avançat en paral·lel, sense tocar-se. Hi ha latent, en els personatges, una sensació de pèrdua que els impulsa a una recerca de consol que troben en l’altre, en la música, en l’art i en un amor molt proper al dolor: «Necessitava veure’t abans de marxar. Significava la possibilitat de tancar un cicle, de posar a lloc alguna cosa que havia quedat mal desada en el rebost sentimental del meu interior», diu l’Emma. I això és el que fan els personatges: intentar posar ordre als sentiments i entendre el seu amor. Tot i que també és un amor carnal, és un amor madur, serè, construït en el reconeixement de l’altre, fet de gratitud i llibertat. Així doncs, l’amor apareix com un valor humanístic.

Hi ha latent, en els personatges, una sensació de pèrdua que els impulsa a una recerca de consol que troben en l’altre, en la música, en l’art i en un amor molt proper al dolor

Les referències a la música són constants i serveixen per explicar la relació entre el Marc i l’Emma, també la relació i les connexions amb els seus mons i les seves històries personals. Són molt interessants els paral·lelismes que s’estableixen entre la música –l’art en general– i la vida, així com les reflexions que aprofundeixen en els vincles entre la creació i l’amor.

Tot això amb el paisatge de fons del Pirineu –territori literari d’autors de renom com ara Pep Coll i Albert Villaró. El Cadí i les muntanyes que esdevenen protagonistes en alguns passatges, com quan en una excursió a Andorra, l’Emma diu: «Crec que Andorra és, en el fons, un país poc conegut i força incomprès», cosa que el Marc complementa amb un: «Sí, com sempre els tòpics se sobreposen a la realitat». I és per això que aquesta Simfonia de tardor és recomanable, perquè tracta un tema clàssic esquivant els tòpics que apuntàvem al principi i sense haver de recórrer a trames morbosament impactants per atrapar el lector.