‘Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història’, de Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord.)

per Jordi Segura

Història

Vicent Baydal i Cristian Palomo
Vicent Baydal i Cristian Palomo

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Vacuna i antídot, Pseudohistòria contra Catalunya és d’aquells llibres que haurien de publicar-se a cada dècada: com si es tractés del negatiu d’un anuari, recolliria les manipulacions històriques, sovint recurrents, ordides en la política entesa en el seu espectre més ampli, i les desmentirien els historiadors des del rigor professional. A la manera de J. L. Villacañas a Imperiofilia y el populismo nacional-católico, en resposta a Imperiofobia y leyenda negra, l’èxit de vendes de Roca Barea

Imprescindible per això, justament perquè la història puga ser un instrument polític i no una arma. El lament dels diversos autors –V. Baydal, C. Palomo, A. Velasco, S. M. Cingolani, G. Fornés, X. Camprubí, C. Sánchez i Ll. F. Toledano–, per veure’s apartats de la investigació, cal contrarestar-lo, els lectors, amb una merescuda distinció. Mai la història havia comptat amb una aplicació directa com en l’actualitat, quan la democràcia es desplega com un bé inexorable i tempteja les aspiracions i les contradiccions pròpies arreu del planeta. Mai no ha pogut ser tan beneficiosa. Vacuna.

«resulta inversemblant que aquell nacionalisme espanyol d’arrel ètnica (...) es faci fonedís entre el 1975 i el 1978 per ressorgir i transformar-se en un patriotisme basat exclusivament en el principi cívico-democràtic»

És lloc comú subratllar la necessitat de formar l’esperit crític de les noves generacions. A hores d’ara, la immediatesa amb què s’adquireix la informació és anàloga a les possibilitats de manipular-la. En aquest sentit, resulta paradoxal observar en la lectura de Pseudohistòria contra Catalunya com els manipuladors, en no pocs casos, ocupen trones de la societat civil impensables per a un jove. I és que els bastiments que un temps foren sòlids tampoc estan lliures d’aluminosi, com deveu haver comprovat, atònits, en alguns tòtems intel·lectuals a qui el ressentiment i la reacció els ha dut a posicionaments polítics, com a poc, histriònics. Els llecs no som l’única víctima dels cants de sirena. Antídot.

El subtítol de l’obra, De l’espanyolisme a la Nova Història, avança a la portada l’estructura de base i presenta els dos agents manipuladors a refutar. Malgrat l’antagonisme aparentment insalvable, aquests dos acantonaments tenen en comú un mateix objectiu: realçar el murs de la pàtria mitjançant el desprestigi, la ridiculització i/o la jivarització del veïnat; i un mateix mòbil: la denúncia d’una amenaça exterior. Una oposició que al llarg de l’obra acaba per mostrar-se complementària per la necessitat de retroalimentació entre ambdós.

Eumo (2020)

Primerament, doncs, hi desfila la voluntat tergiversadora de l’espanyolisme al voltant de, bàsicament, una qüestió: l’intent d’anul·lar el significat de l’aparició de Catalunya com a ens nacional diferenciat, i el pes polític que se’n deriva. En definitiva, impugnar que mai Catalunya haja pogut considerar-se un estat. La resposta dels autors, clara i documentada, resitua el debat en el significat –si es disposa d’estructures d’estat, s’és un estat? –, tot bandejant el significant –«Comtats Catalans», «Principat», «Corona d’Aragó»–, per resseguir a continuació la pervivència de la identitat política catalana a partir de la unió de les corones castellana i catalanoaragonesa, passant per l’encaix complex dels territoris hispànics sota el domini dels Àustries, fins a arribar a la data emblemàtica de 1714.

Prèviament, al capítol introductori, s’ha retirat el vel amb què l’espanyolisme justifica la neutralitat del seu discurs:«resulta inversemblant que aquell nacionalisme espanyol d’arrel ètnica (...) es faci fonedís entre el 1975 i el 1978 per ressorgir i transformar-se en un patriotisme basat exclusivament en el principi cívico-democràtic». Una derivada il·lustrativa tanca aquesta primera part: Sixena.

la voluntat tergiversadora de l’espanyolisme al voltant de, bàsicament, una qüestió: l’intent d’anul·lar el significat de l’aparició de Catalunya com a ens nacional diferenciat

A continuació hi compareix l’Institut de Nova Història, i la resposta dels autors es multiplica atesa la incansable disposició dels seus membres a catalanitzar personatges o esdeveniments de la història europea. La rèplica a tanta gosadia (com ara la filiació al basc bandejant el llatí de llengües com són el català, l’occità i el francès), pot resultar feixuga per estar pacientment instruïda, com ara els passatges que rebaten la identificació de l’esquiu Cristòfor Colom amb la figura de Joan Colom; o en l’apartat dedicat a l’aclariment filològic de les nombroses catalanades que demostrarien que la redacció primera del Quixot fou en català. I encara més audàcia que troba recer en l’artefacte censor eficaç mai no creat: la Inquisició Espanyola. Capaç d’esborrar el solc català de personatges com ara Marco Polo, Lorenzo Valla, Da Vinci o Erasme de Rotterdam; de fer desaparèixer els originals en català del Lazarillo, de la Celestina, sense baixar la guàrdia tres segles.

El recurs, però, a la ironia no el trobareu a Pseudohistòria contra Catalunya. Els autors per desballestar el frau i restablir, si no la veritat, un poc de llum, fan avançar l'argumentació passa a passa, malgrat que puga semblar una metodologia innecessària per excessiva. El garbell de retícules minúscules, com si s'excavés a un jaciment paleolític, s'imposa com a indispensable. Un filtre per on tampoc s'escolen les actes de l'agent repressor de torn.

alguns tòtems intel·lectuals a qui el ressentiment i la reacció els ha dut a posicionaments polítics, com a poc, histriònics

Aquesta honestedat, que fa servir una rèplica igual de contumaç a les manipulacions fetes a banda i banda de l'Ebre, no invalida la intuïció en el lector que l'acarament és, per força, desigual, si atenem a l’abast dels altaveus polítics i mediàtics de què disposa l’espanyolisme, fins i tot en l’àmbit universitari. Per contra, és revelador el fet que el llibre que tenim a les mans és obra d’investigadors d’universitats dels Països Catalans.

En definitiva, un gest generós, un treball filantròpic que subratlla com és d’innegociable, per tal de construir una societat civil saludable, disculpeu l’epítet, partir del consens a què han arribat els professionals en la matèria. Profitós tant per qui reclama una república catalana com per qui en reclama una d’espanyola.

Una obra que es tanca, cal celebrar-ho, amb propostes «enumerades» (tot començant per l’objectiu de posar fi al desori de la xarxa), per fer de la història l’instrument polític que ja no admet ajornament. Cap biblioteca del país sense Pseudohistòria contra Catalunya.