Digueu-li Cabré: una lectura de ‘Consumits pel foc’

per Vicent Borràs

Narrativa

Jaume Cabré
Jaume Cabré

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

He de començar confessant-me fan de Jaume Cabré des que allà pel 1993 o 94 vaig tenir la sort de coincidir-hi a València i vaig encetar el camí de la lectura de la seua obra. L’atzar ha volgut que, en alguna ocasió, hàgem tornat a coincidir i a xarrar. I n’he fet proselitisme: sempre que m’han demanat recomanacions, influències, títols... el nom de Cabré ha presidit la llista. I em consta que, entre alumnes, amics, família i companys, he aconseguit fer-ne una bona colla de lectors (òbviament el mèrit és de Cabré, que es fa de llegir). Crec que amb tot això queda acreditada la meua cabremania.

Una novel·la de Cabré no es pot despatxar amb un m’agrada, un no m’agrada, un psè o un em decep o un em fascina.

Ara, 10 anys després de Jo confesso, la seua anterior novel·la, i 4 després dels relats de Quan arriba la penombra, ha vist la llum el seu últim llibre: Consumits pel foc, una novel·la que en arribar al punt i final em deixa entre la perplexitat i la necessitat de rellegir-ne passatges, de repensar-la. Una novel·la de Cabré no es pot despatxar amb un m’agrada, un no m’agrada, un psè o un em decep o un em fascina.

Em fa la impressió que, en aquesta novel·la, és important comentar-ne el procés de lectura, potser com en totes, però en aquesta especialment. Per a mi aquest procés ha estat significatiu per arrodonir-ne una percepció més completa. Intentaré d’explicar-me. En un primer moment, reconec que he hagut de fer algun esforç per continuar i acabar el llibre. Però també és cert que, una vegada assolit el punt darrer de la pàgina 183, he sentit la necessitat de tornar a l’inici (als paratextos que encapçalen l’obra i a l’«Íncipit»), a fullejar i a remirar qui era aquell o qui va dir allò altre, com enllaçava la fletxa bidireccional amb Godall o Ismael? És a dir, la lectura m’obliga a anar-hi més enllà, a refer camí. Estem davant d’un bon llibre per a un club de lectura.

Proa (2021)

L’obra de Cabré sempre ha demanat un esforç al lector, això ja ho sabíem i ho hem de recordar si ens acarem a Consumits pel foc, perquè no deixa de ser un cabré (com quan amb un traç de pinzell reconeixem un picasso o en un dibuix de violí trobem un vivaldi). L’empremta inconfusible de l’autor de Senyoria hi és: els canvis de narrador, els continuats salts temporals sense previ (ni posterior) avís en una mateixa oració, la barreja d’estil directe i indirecte lliure incorporats a la veu del narrador, els diàlegs que travessen temps i espai, els jocs amb els antropònims (ben significatius, començant per l’Ismael), la frase brillant, el diàleg genial i hilarant, el colp d’imaginació ressaltat per un llamp de realitat que ens fa posar els peus a terra...

L’obra de Cabré sempre ha demanat un esforç al lector, això ja ho sabíem i ho hem de recordar si ens acarem a Consumits pel foc, perquè no deixa de ser un cabré

Consumits pel foc s’articula a partir de dos fils argumentals que el lector avesat a llegir Cabré no dubta que, en algun punt de la narració, confluiran. D’una banda tenim Ismael, el protagonista amb un passat delicat i un present que frega el thriller, que ha de recuperar la vida i la memòria («tenia por perquè qui no té un relat coherent és sospitós»). I de l’altra hi ha Godallet, el més menut d’una família de senglars, encapçalada per Lotta, la mare. Que en aquesta segona trama, els senglars parlen, somien, desitgen, tinguen memòria, es despisten o mentisquen en cap moment fa grinyolar la versemblança. «No perdis la capacitat de pensar, Godallet» li dirà en determinat moment Rahn.

Sobre l’equilibri entre aquestes línies argumentals, personalment m’he quedat amb ganes de saber més coses dels atzars de Godallet, la mare, els germans i la seua relació amb Rahn; i, en canvi, he trobat un pèl excessiu tot el periple d’Ismael.

I, en acabar-lo de llegir, ens preguntem: «Però de què va el llibre?» Potser no és lícit que li ho llancem a l’autor, però sí que ho és que ens ho plantegem els lectors, perquè com ja hem dit la lectura ens obliga al final a retornar al principi, a donar voltes sobre la llum, com les falenes que acabaran consumides pel foc. «De què va?» La resposta sempre és personal i individual: cada lectura ho és. I crec que el llibre va justament d’això, de la lectura, de les lectures, de les interpretacions. Les contínues referències literàries i culturals (unes més explícites com ara Melville o March per exemple, altres més soterrades com ara el palíndrom llatí, que dona lloc al títol) junt amb alguns (pocs) passatges que aborden el tema més directament, condueixen a fer-me pensar que Cabré ha bastit una història (o unes històries) per explorar el món de les interpretacions de lectura, de la construcció del relat («el relat coherent»), de la lectura literària, de la creació del sentit i la recreació, de qui i com conta les històries. Llegim aquest fragment:

«L’Ismael era un nàufrag, com l’il·lustre antecessor, però sense passat, sense fusta enmig de l’onatge, sense balena per empaitar però envoltat de taurons d’aparença amable que, per la raó que fos, encara no l’havien devorat. Però el que l’omplia de pànic era que ignorava tot el context».

En un hipotètic context que ignorem, podríem els humans ser el somni d’un senglar perdut, per exemple de Godallet?