La família que no cessa: ‘Família’, de Natalia Ginzburg

per Lourdes Toledo

Narrativa

Natalia Ginzburg
Natalia Ginzburg

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Si hi ha un llibre de Natalia Ginzburg àmpliament llegit, impactant, commovedor, aquest és Lèxic familiar. Una novel·la de memòries –per dir-ho així– que ens obre els ulls a un univers de bellesa literària construït sobre records familiars, ple d’imatges, de moments de tensió, d’altres divertits, i de reflexions profundes. Com ha escrit Llucia Ramis en l’edició catalana (Àtic dels llibres): «Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera. Qui entén la pròpia família és capaç d’entendre-ho tot».

ha sabut crear i recrear –a partir de la quotidianitat, dels detalls i l’anècdota familiar– una mirada literària subtil i minuciosa cap al món que va viure, avantsala del feixisme

Lèxic familiar, que va ser guardonada el 1963 amb el premi Strega, té la gràcia i el poder d’elevar un univers petit i particular a una categoria transcendental i universal, «la humanitat sencera», en deia Ramis. Natalia Levi (va adoptar el nom Ginzburg en casar-se amb Leone Ginzbrug) és una de les poques elegides que ha sabut crear i recrear –a partir de la quotidianitat, dels detalls i l’anècdota familiar– una mirada literària subtil i minuciosa cap al món que va viure, avantsala del feixisme, la seua arribada i de l’antisemitisme. Un món que trontolla i col·lideix darrere del retrat lúcid que Lèxic familiar fa de la Itàlia dels anys vint i trenta, a partir dels records a casa dels Levi.

Com de passada, i amb l’elegància del seu «dir i no dir», Ginzburg (Palerm, 1916-Roma, 1991) va escriure en algunes les seues novel·les la crònica d’un temps, de la Itàlia segrestada per Mussolini i profundament dolguda, enfrontada en una guerra civil, però també la d’una Itàlia rebel i combatent. La Itàlia, però, que alguns no superaren, com va ser el cas de l’escriptor Cesare Pavese, tan proper a Natalia.

Lèxic familiar va veure la llum el 1963, deu anys després arribaria Estimat Michel, i el 1977 Família, recentment publicada per l’editorial Àtic dels llibres en una traducció, de nou bellíssima, d’Elena Rodríguez, en un volum que conté dos relats: «Família» i «Burgesia». Per què esmente aquests tres llibres? Tenen res en comú? Doncs bé: poc i molt alhora.

Àtic dels Llibres (2020)

Molt, perquè tots tres es construeixen al voltant d’un univers familiar; poc, perquè mentre que el primer és autobiogràfic, els dos posteriors fan desfilar per escenaris figurats històries i personatges una mica estrambòtics. Molt, perquè en tots ells entren i surten noms i rostres amb certa teatralitat; poc, perquè mentre que en la vida domèstica de Lèxic familiar hi ha una certa harmonia, en «Família» i «Burgesia» impera el caos, el desordre, el desassossec, la incertesa, allò que mai no esperes que passe, i el temps no és una vida recordada amb calma, sinó més aviat un cicle intens, capritxós, un fer i desfer. Persones que avui s’estimen, demà s’obliden, aquells que avui es retroben, demà s’abandonen. Tot és fràgil, confús, tremolós. La vida sembla comèdia o que senzillament se’ns burla a la cara.

En una pàgina apareixen tres o quatre personatges, alguns d’ells són família, d’altres, amics. De vegades és difícil seguir-hi el fil. No són retrats amables, són angulosos, els personatges, nombrosos, ens confonen i arriben a resultar fins i tot antipàtics, però no per això la història deixa de captivar. Ginzburg ens hi proposa un repte seductor banyat d’un humor que ho capgira tot quan menys t’ho esperes.

una gran varietat de registres literaris –sense allunyar-se de la seua manera subtil de penetrar en la profunditat dels fets i de les psicologies a partir dels petits detalls– hi mostra novament el costat absurd de la vida

El que conta sembla una «bogeria», una vida accelerada, són els anys setanta, quasi ja els vuitanta. És una altra Itàlia, res a veure amb el país rural o de petites ciutats de província dels anys quaranta, cinquanta i seixanta de les seues novel·les breus, o la Itàlia dels anys trenta evocada en Lèxic familiarLa d'ara és una Roma vibrant, ràpida, canviant, on els hippies comencen a acampar, el matrimoni trontolla com a institució familiar, una Itàlia on el Partit Comunista té un pes contundent, i on la política està en boca de molts italians. Una societat que trenca esquemes, on la vida burgesa està en decadència. L’Aurora, un dels personatge de «Burgesia» deia que a la vida calia rebutjar tres coses: «la hipocresia, la resignació i la infelicitat». Tot aquest caos, els canvis, i el tràfec que suposen, està present en els dos relats. Els personatges malden per viure com desitgen, no es resignen, no dissimulen, volen ser feliços, sovint s’estavellen. Uns relats ben poc convencionals, com també ho era Natalia Ginzburg.

L’autora, capaç d’encarar una gran varietat de registres literaris –sense allunyar-se de la seua manera subtil de penetrar en la profunditat dels fets i de les psicologies a partir dels petits detalls– hi mostra novament el costat absurd de la vida, la hipocresia d’una part de la societat, el deliri d’algunes relacions familiars i amoroses, l’esforç grandiós que suposa, segons com, empènyer el dia a dia.

En aquests dos relats Ginzburg parla de la fragilitat vital sense esmentar-la. Res és segur ni durador, tots som prescindibles. S’hi accelera el ritme de la narració entre els trencaments sentimentals, les anades i vingudes dels protagonistes i de sobte s’atura en sec: la mort cau com una sacsejada que despulla de sentit qualsevol esforç, cabòria o sofriment passats, presents o futurs. Tanmateix, i mentrestant, al voltant dels moribunds la vida continua, com un teatre, com una roda imparable, la roda del temps.