‘Poemes d’un temps’, de Ricard Avellan

per Josep Millo

Poesia

Ricard Avellan
Ricard Avellan

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Obrir una carpeta oblidada a les golfes de casa –amb d’altres documents de l’època d’estudiant–, i descobrir a dintre un grapat de poemes que vas escriure fa cinquanta anys, pot ser l’inici d’una aventura literària tardana, però apassionant.

La seua visió del món va construint-se amb la participació en assemblees i la lectura clandestina de poetes que canten l’acció de l’intel·lectual i de l’obrer

A Ricard Avellan, la pregunta li va sorgir d’immediat: Què podria fer perquè aquells versos escrits en la clandestinitat de la dictadura, pogueren veure la llum? La resposta se’ns presenta avui en forma de llibre. Amb aquest poemari, Ricard aconsegueix un efecte admirable: els seus ideals, pensaments i sentiments esdevenen poesia, una poesia escrita amb la joventut que acabava d’estrenar. I ho fa mitjançant la denúncia d’una societat sumida en la letargia d’un règim polític autoritari i decadent. Una inquietud, la seua, que no hauria d’estranyar-nos si coneixem el context durant el qual els poemes foren escrits. Un temps en què activitats tal com escriure, llegir certs llibres, cantar en valencià, etc., eren considerades subversives. Sí, subversives i perseguides, perquè atemptaven contra «la pau», la pau del règim franquista, una mena de pax romana que imposa el vencedor i que ha d’acceptar el vençut perquè no hi té alternativa. El mateix Ricard amb el seu amic, el cantant Gènit –un altre jove de l’Alcúdia–, ho va constatar a Barcelona, quan uns policies de paisà interromperen les seues improvisades cançons a la Rambla. L’incident va acabar amb la detenció i posterior trasllat a una comissaria acusats d’alterar l’ordre públic.

A més dels temes de contingut social i cívic, el poeta també desvela el despertar de l’amor, un amor iniciàtic i tendre. Amb el «Sentiment Amorós» inicial, assistim a l’angoixa per l’absència d’amor: –«he plorat per l’amor,/ he enviat pregàries a l’infinit»–, però també a la joia per la resposta de l’amada en descobrir que l’atractiu físic discorre paral·lel a la identitat de pensament: «Jo ja no sóc jo, jo ets tu.»

Autoedició (2021)

Però l’autor no es recrea en el joc plaent dels versos galants. La realitat s’hi feia present d’una manera tan tossuda que obligava a encarar-s’hi i escoltar-la. Cada cert temps, els adeptes al règim aprofitaven la celebració de la «victòria» per recordar als desafectes la seua pervivència, tal com denuncia a «Victòria»: «Música que no para, crits i remor, motors potents de mort», mentre la repressió presidia el dia a dia: «Els anys passen i continuem tancats,/ els pensaments dins del cap,/ esperant a noves forces/ que ens trenquen les gàbies».

Poemes d’un temps participa de l’estil imperant en el panorama literari d’aquells anys, força vinculats als canvis transcendentals al País i a l’Estat

Les vivències que hi aporta l’àmbit universitari confirmaran i consolidaran el pensament inicial del poeta. La seua visió del món va construint-se amb la participació en assemblees i la lectura clandestina de poetes que canten l’acció de l’intel·lectual i de l’obrer, com Maiakovski; o d’aquells que defensen la llibertat, com Ginsberg. Però, sobretot, serà la lluita estudiantil contra la repressió el que el portarà a escriure versos com: «Tots corren i s’amaguen,/ en les seues ombres, / i les seues potes/ xafen els caps». És a partir d’aquesta nova realitat que Ricard adopta una postura més activa, com assumint els versos de Gabriel Celaya: «maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse…», un pensament amb el qual s’identifica: «Que absurda/ la faena del poeta/ si sols busca paraules». El seu compromís personal amb el moviment obrer i el sindicalisme incipient el viurà des de l’àmbit laboral i del treball. Un treball que titlla de mecanitzat i deshumanitzat.

En el fons, però, sempre hi troba un raig d’esperança, «Esperança en l’avui i el demà», una decidida convicció que naix del desig de llibertat: «Mentre tinga amics lluitaré/ i tots junts caminarem/ per un mateix ideal».

escriure en valencià suposava, per si mateix, un acte de rebel·lia, una irreverència sospitosa

Poemes d’un temps participa de l’estil imperant en el panorama literari d’aquells anys, força vinculats als canvis transcendentals al País i a l’Estat. El món de la cultura passa de la resistència a la confrontació amb la dictadura. Són els anys de les primeres manifestacions, cançons protesta, del recital de Raimon al mític Olympia de París…. Foren anys de lluita difícil en què escriure en valencià suposava, per si mateix, un acte de rebel·lia, una irreverència sospitosa.

El versos de Ricard no naixen amb una clara vocació formal o academicista, i és per això que es construeixen sense buscar una rima o una mida determinada i s’agrupen en estrofes de composició variable. Són poemes per a l’instant, per a la immediatesa, per a l’alliberament. La seua visió del món és la d’un jove que observa, reflexiona i s’expressa mitjançant versos escrits en la més absoluta clandestinitat. El poeta és conscient que el seu crit no pot arribar al destinatari, i d’ací el to d’angoixa que destil·len.

Poemes d’un temps són, per acabar amb un simbolisme, un missatge en una botella. Un missatge que ara arriba a les nostres mans amb l’esperança que el recollirem després d’una llarguíssima singladura per la mar procel·losa de la lluita permanent per la llibertat.