Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Una sentència tan contundent com «la vida sucumbeix al ritme del conte» estableix les coordenades d’alguns versos que la poeta Italo-mallorquina Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) aplega en el llibre que porta per títol La terra i altres llocs i que acaba de publicar l’editorial Adia Edicions. Poemes de diversa i magnètica factura que neixen d’un imaginari molt particular de curioses rondalles o conegudes faules, «vindran els centaures / tremolarà la terra». Es tracta, per tant, de reescriure una imatge icònica o especular amb «la imatge de la imatge». Un joc de miralls on la realitat no acaba de materialitzar-se mai del tot i que donaria la raó al dictum de Plató quan, amb veu mofeta i sense cap enrojolament, deia que els poetes només «imiten imitacions». Tot ja està dit, tots els temes ja han estat tractats, per això la creativitat queda limitada a associar, amb bellesa i enginy, la imatge original a una altra d’oculta. I Lucia Pietrelli, que ha llegit amb molta atenció llegendes i contes, sucumbeix a ells per mostrar-nos la seva més íntima realitat.

Lucia Pietrelli, que ha llegit amb molta atenció llegendes i contes, sucumbeix a ells per mostrar-nos la seva més íntima realitat.

A més de novel·lista i poeta, Lucia Pietrelli és traductora. En prosa compta les seves entregues per premis i possiblement sigui la darrera, Lítica (Males Herbes, 2019), la que ha rebut les crítiques més entusiastes. Una novel·la que evoca temes recurrents en el conjunt de la seva trajectòria: la natura, el bosc i la mitologia combinats entre si. Obra escrita amb un aire de prosa poètica, estil propi d’aquells escriptors que s’han iniciat en la lírica i que tensen el llenguatge al màxim. Perquè Pietrelli abans que res és poeta i de pedra picada. Reconeixement certificat per la bona acollida també en obres poètiques que porten per títol Esquelet, Mort d'un aviador tartamut, Ortigues o V.

La terra i altres llocs està dividit en tres parts: «A terra», «Enlaire» i «Un altre món». La primera se situa en un espai matèric on «oblidar l’herència / de la mare/ i plantar-nos / al solc / de l’amant». Utilitza elements com la fertilitat o el foc, el «llenyam que vol incendi», i arriba al present «per desdir la mort». «Enlaire», la segona part, es farceix de llegendes que ens han arribat a través de mites com el del vol i de l’aire, «el terra era fred quan Ícar trepitjà l’habitació». Llegim associacions paradoxals de la balena amb la llibertat, en el poema «Desig», o l’amor i l’onada, en el poema «Illes», amb els quals trena les seves inquietuds. A la tercera part, «Un altre món», arriba l’encontre indefugible entre realitat i tradició, entre natura i conte, «guanyarà la rondalla... sota els ametllons». Poemes, aquests darrers, que representen un cant d’amor per celebrar que el món és senzillament habitable.

Un camí de consciència i no pas de desfogament sentimental i que va a la percaça de la profunditat en detriment de la lleugeresa i la complaença.

En un marc intemporal on l’espai físic esdevé introspectiu, Lucia Pietrelli reflexiona sobre el cos i les arrels, «ara pels viaranys del cos / s’enfila i balla l’estrangera». I ho fa amb mínima estructura, sovint amb l’elisió del subjecte, i sense maquillatges argumentals. Tot amb una musicalitat que, junt amb el recurs de l’anàfora, pren esplendor quan es llegeix amb el volum al màxim, «mots com illes que suren dins la sang». Una estètica molt genuïna.

La singularitat d’aquesta veu poètica rica de matisos es desvincula dels corrents actuals i opta per referents com Blai Bonet o Mercè Rodoreda, de qui entoma la força tel·lúrica necessària per transmetre el seu personal discurs. Un camí de consciència i no pas de desfogament sentimental i que va a la percaça de la profunditat en detriment de la lleugeresa i la complaença. Ni equidistant ni afectada, dosifica a pleret la càrrega emotiva i no deixa espai per a l’ambigüitat. Lucia Pietrelli obliga el lector a llegir amb molta atenció i no li dona cap desllorigador perquè mai no diu on és exactament la realitat. Fins i tot pot arribar a incomodar perquè entre altres ardits, acostuma a «tancar amb pedres els ulls». Una magnètica lectura.