Mentre hi ha esperança, hi ha vida: ‘No sé què mor. Dietari 2017-2019’, de Ramon Ramon

per Lourdes Toledo

Assaig

Ramon Ramon
Ramon Ramon

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Els llibres es parlen entre ells, es fan de contrapunt uns a altres. L’escriptura i la lectura té molt d’això, i segons Ramon Ramon (Catarroja, 1970) són alhora patiment i plaer. Supose que deu ser pel fet d’haver llegit recentment dos llibres autobiogràfics de l’escriptor grec Theodor Kallifatides que en endinsar-me en el darrer dietari del també poeta Ramon Ramon, No sé què mor, guardonat amb el darrer Premi Andròmina de Narrativa, no m’he pogut estar d’establir una relació de contrast.

Potser si el got està mig buit o mig ple no és qüestió de la quantitat d’aigua que hi haja, sinó de la set que té qui el mira. En definitiva, l’actitud

D’una part, un escriptor nascut a Catarroja i de quaranta-set anys que acaba de ser pare i va en camí de ser-ho de nou, parla successivament en les primeres vuitanta pàgines del seu dietari d’envellir i de la vellesa: «el temps de l’envelliment és una celebració desvergonyida del nostre caràcter», «dec estar fent-me vell», «soc un pare vell i la meua voluntat rodola per un pendent sense agafatall», «fer-se vell, per a mi, és tornar-se carnerià» (per Josep Carner). D’una altra, un escriptor del Peloponès grec, emigrat a Suècia de jove, i que ja ha complert els vuitanta anys, conta la seua vida en el seu darrer llibre, El passat no és un somni, amb una embranzida inhabitual i capgira la dita: en comptes de «mentre hi ha vida hi ha esperança» ens recorda que «mentre hi ha esperança hi ha vida» .

Potser si el got està mig buit o mig ple no és qüestió de la quantitat d’aigua que hi haja, sinó de la set que té qui el mira. En definitiva, l’actitud, el tarannà de cada humà... Són terrenys infranquejables, íntims i dignes de respecte, els compartim o no. Jo, pel que em pertoca, valore l’optimisme realista i l’empenta vital: per a enfonsar-me sempre estic a temps!

en Ramon Ramon prima la reflexió, l’apunt que tendeix cap a l’anàlisi, com els capítols dedicats a la política, en especial al Procés català, a la poesia, als poetes, a la llibertat del ser humà, a la intel·lectualitat

És el tercer dietari que escriu Ramon Ramon i que jo llig. Soc addicta al gènere, en veu passiva (tot i que la lectura sempre és activa) i en activa (perquè n’escric, de dietaris). Deu ser per això que cada dia file més prim i quan m’hi entusiasme ho donaria tot per aquell text, però quan no, cove un malestar i un desassossec que de vegades quasi es tradueix en emprenyament. No és el cas exactament d’aquest dietari, però...

Diré que en Ramon Ramon prima la reflexió, l’apunt que tendeix cap a l’anàlisi, com els capítols dedicats a la política, en especial al Procés català, a la poesia, als poetes, a la llibertat del ser humà, a la intel·lectualitat. És una reflexió intel·ligent, exigent, profunda i punyent, però en ocasions s'enrogalla en ella mateixa, com el fil de la canya del pescador en les roques, i deixa entreveure un cert to de sentència, potser involuntari, però un poc dissuasiu.

Fa un temps vaig escriure sobre el seu segon dietari, Llum a l’atzucac, i hi deia precisament que Ramon Ramon és un escriptor valent i honest. Continue pensant-ho. Ho és perquè no s’amaga darrere de cap vel, màscara o impostura, el que diu ho diu de veres, perquè vol i ho pensa; una altra cosa és que hi combreguem o no. I encara més, que puguem sentir-nos còmodes amb el to pessimista i apocalíptic que transmet puntualment el dietari: Nadal és consumisme, la infantesa està industrialitzada, la lectura banalitzada, i els lletraferits catalanistes són uns rara avis, «tothom sap que som oques rares –ser renegats o desviats–, però ens reconeixen celadament certa autoritat cultural, aquest és el vessant afectuós de l’anticatalanisme de l’Horta».

Edicions 3 i 4 (2021)

Des del primer dietari, Dins del camp d’herba (2009-2019), fins a l’actual No sé què mor (2017-2019) han passat deu anys. Una dècada pot canviar molt la vida d’una persona, per més estable que aquesta siga o semble. Ramon Ramon es confessava en l’anterior dietari com un home de poques aventures, més aviat de vida tranquil·la. Tanmateix, darrere d’aquesta normalitat, hi ha una vida interior voraç, gegant i una evolució... Canvis d’hàbits de viure, sobretot l’arribada de dos fills, pèrdues irreparables, la dels pares, familiars i veïns, tràngols... Tot això va solcant ratlles en l’autor i en la seua prosa que esdevé més densa, profunda i recargolada, a mesura que hi ha una pèrdua de frescor, d’humor i d’aquella «ingenuïtat» que jo tant agraïa en els dietaris anteriors. Una constant, però, s’hi repeteix: algunes de les millors pàgines responen a les referències familiars de l’autor i a la quotidianitat compartida, com ara amb els veïns, els mestres del poble, el metge... Tots aquells que transiten pels mateixos carrers que ell dia a dia.

allò que li va dir un dia a l’autor el poeta i dietarista, Francesc Parcerisas: «que els seus dietaris [de Ramon] eren densos, però li havien agradat». Per a Ramon Ramon «al segle XXI la densitat és una moneda literària devaluada, potser inservible»

Habituat a encadenar sentències, el doctor Johnson advertia que en els papers autobiogràfics és on menys pistes es troben —malgrat l’aparença de confidències— per a accedir al caràcter d’un autor. Ramon Ramon, però, es mostra en els seus papers sense disfressa, i igual que confessa que li agrada la natura i en parla —tot i que amb mesura i admiració— matisa de seguida i diu: «no tinc cor de muntanyenc». No es parapeta darrere de cap carassa o vel, tampoc tragina indiscrecions ni confessions embafadores, ni llistes de llibres d’erudició sobrera ni sobretaules soporíferes, sinó que escriu amb sinceritat, amb la mateixa que confessa el seu tarannà pessimista: «Aviat vaig tornar al meu pessimisme, a la meua malenconia innata».

Hi ha moments bellíssims i delicats en aquest dietari (els records d’infantesa, moments de quotidianitat familiar), uns altres de divertits (com la visita al seu metge de capçalera), alguns d’insòlits (les troballes als carrers i als bars), i d’altres que commouen (com és el naixement del seu fill i les hores d’incertesa posteriors), però també hi ha una grisor no sempre fàcil d’encaixar. Digueu-me frívola si voleu —que no ho soc— però per empentar els dies a mi em cal una certa dosi d’optimisme.

Coincidisc amb allò que li va dir un dia a l’autor el poeta i dietarista, Francesc Parcerisas: «que els seus dietaris [de Ramon] eren densos, però li havien agradat». Per a Ramon Ramon «al segle XXI la densitat és una moneda literària devaluada, potser inservible». Jo diria que en l’equilibri està la virtut i que la senzillesa és sovint signe de profunditat. A mi, com a vosté, m’agrada llegir a la platja a l’eixida del sol i Parcerisas, en el seu dietari Un estiu, confessava que també. Som per això uns rara avis?