‘Elogi del pensament crític’, de Gustau Muñoz

per Tobies Grimaltos

Assaig

Gustau Muñoz
Gustau Muñoz

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Elogi del pensament crític és un recull de quatre textos en els quals Gustau Muñoz tracta «preocupacions cabdals de l'època que ens ha tocat viure» («Dos mites: el Mediterrani i Europa», «‘Provincialitzar’ Europa?», «Elogi del pensament crític» i «La transició, encara»). El llibre rep el títol de l'assaig més llarg dels quatre i podríem dir que consisteix justament en tal elogi i l'aplicació d'aquest tipus de pensament a tres d'aquelles preocupacions de les quals parlàvem, això i l'exemplificació de les seues virtuts. No sols l'«Elogi», sinó també els altres tres assajos van de pensament crític. Un en parla, els altres el mostren.

Europa és si, voleu, sinònim de democràcia, ciència i racionalitat, però també és el lloc on es van produir «els totalitarismes més sinistres»

I en mostren la seua importància. Per què? Ací ve a tomb allò de l'acudit sobre l'optimista i el pessimista. L'optimista, ple de goig i satisfacció, exclama: «Vivim al millor dels mons possibles!» I el pessimista, amb un sospir fondo, accepta: «Sí, és veritat». Doncs bé, ser crítics a l'hora de pensar consisteix a veure les dues cares de la moneda i no sols la positiva i convenient. El pensament crític analitza, sospesa, qüestiona i examina. No es queda, cofoi, en els aspectes positius que a tots agraden, cerca la veritat i la veritat no és sempre coincident amb la bellesa (i que em perdonen els pares de l'escolàstica). Gustau Muñoz, aplica el pensament crític i trenca el tòpic, la part confortable i tranquil·litzadora de la cosa.

Afers (2020)

Perquè hi ha una manera de pensar —molt estesa per aquestes contrades— que és encara més extrema que la de l'optimista de l'acudit. No sols vivim al millor món, al millor lloc o al millor país dels possibles: vivim a l'indret perfecte. Tot és perfecte, res no es pot qüestionar; si ho fas, és que no estimes vertaderament aquesta terra on t'ha tocat estar. I clar, com que tot és perfecte, res no pot millorar, perquè el que és perfecte no és perfectible; i no cal, doncs, actuar per intentar millorar-ho. Valen els tòpics amables i consoladors i qui mostre la part menys agradable és un esgarriacries o un traïdor. Però sols si s'és conscient de la part negativa es pot corregir i per això cal, és necessari, el pensament crític.

No sols vivim al millor món, al millor lloc o al millor país dels possibles: vivim a l'indret perfecte. Tot és perfecte, res no es pot qüestionar; si ho fas, és que no estimes vertaderament aquesta terra on t'ha tocat estar

Gustau Muñoz fa això en aquest llibret tan instructiu com llegidor, ens mostra l'altra cara del tòpic. En reconeix les virtuts, però ens mostra les febleses. Per exemple, accepta que el Mediterrani és bell, potser sensual i amb un paisatge amable, però fa temps que ha deixat de ser «l'espai central de la civilització europea». Sí, el Mediterrani té moltes coses per lloar, però si ens quedem en la lloa, ens aboquem, necessàriament, a l'engany, a l'autoengany. El mateix cal dir d'un altre tòpic: Europa. Europa és si, voleu, sinònim de democràcia, ciència i racionalitat, però també és el lloc on es van produir «els totalitarismes més sinistres». Amb tot, és el bressol d'idees i valors que valen molt la pena i que cal mantenir i defensar. La tan elogiada transició democràtica espanyola (i la valenciana) és també un cas d'aquest doble aspecte que ofereixen els fenòmens que tendim a idealitzar. I l'ull perspicaç de Muñoz la mira amb tota l'atenció i ens assenyala aquells aspectes que, no sols no són tan dignes d'encomi, sinó que han tingut conseqüències negatives que estem patint i que són ben difícils —si és que és possible— de revertir.

Aquesta és la funció del pensament crític, no aturar-se en la mera contemplació i defensa d'algun aspecte, sinó aplicar el lema de la Il·lustració i atrevir-se a pensar, a pensar per un mateix, al marge dels tòpics i del que els altres poden aplaudir. Així ho veu i ho elogia Gustau Muñoz en aquest volum –fa un repàs extremadament sintètic, útil i aclaridor de qui som (els valencians, mediterranis i europeus), d'on venim i quina és la nostra situació actual– que jo diria que és molt i molt valuós, enriquidor, pràcticament necessari. I ho fa amb un llenguatge precís, de molt bon llegir, literàriament ben estimable. Si voleu fer-vos una bona idea d'aquestes qüestions necessàries per a conéixer la nostra identitat actual, llegiu-lo. És un concentrat il·lustrador, il·luminador de la nostra situació social, cultural i política. Ben recomanable.