Una simfonia teatral: ‘Plany en la mort d’Enric Ribera’, de Rodolf Sirera

per Pau Alemany Fernàndez

Teatre

Rodolf Sirera
Rodolf Sirera

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Amb una breu fullejada n’hi ha prou per comprovar l’original i excepcional estructura de l’obra teatral Plany en la mort d’Enric Ribera. Diferents tipologies de lletra, pàgines en blanc, textos entremesclats o varietat en el nombre de columnes d’una mateixa pàgina són algunes de les característiques que sorprenen el lector a primer cop d’ull. Sensacions? Estranyesa i un toc de curiositat.

la biografia imaginària d’un actor valencià, Enric Ribera, narrada des d’una «doble vessant complementària: la interior, la psicològica, analitzada segons termes gairebé freudians, i l’exterior, la seva projecció en la societat que l’envolta, analitzada segons els termes d’una ideologia marxista i valencianista».

Amagat en les primeres pàgines descobrim el subtítol de l’obra, que suggereix una primera explicació d’aquesta estructura aparentment anàrquica: «Assaig simfònic de documentació biogràfica». Més endavant, a l’índex, entenem el perquè de l’adjectiu «simfònic» en descobrir que l’obra, en compte d’escenes o d’actes, es serveix dels moviments clàssics de què consta una simfonia per segmentar l’acció. Així doncs, després del preludi i l’obertura, apareixen els quatres moviments clàssics: allegro, andante, scherzo i adagio, als quals s’afegeix una coda i un epíleg per tancar l’obra. En paraules de l’autor, Rodolf Sirera: «El ‘Plany en la mort d’Enric Ribera’ tracta d’investigar en camps correntment no explorats, més enllà de les formes dramàtiques més o menys establertes, endinsant-se en uns fons estructurals ben llunyans d’aquestes, com són els de la música». Fer teatre dins d’un marc musical.

Segons escriu Benet i Jornet a la introducció, Plany en la mort d’Enric Ribera és la biografia imaginària d’un actor valencià, Enric Ribera, narrada des d’una «doble vessant complementària: la interior, la psicològica, analitzada segons termes gairebé freudians, i l’exterior, la seva projecció en la societat que l’envolta, analitzada segons els termes d’una ideologia marxista i valencianista».

Abans d’endinsar-nos en l’anàlisi temàtica dels diferents moviments musicoteatrals, cal destacar que tant el preludi com l’epíleg no es regeixen per la mateixa intenció musical. La seua funció és la d’emmarcar i situar l’obra i de presentar el personatge central de la biografia, l’Enric Ribera, a través de documentals cinematogràfics d’estil No-Do que notifiquen la mort i el soterrament d’aquest. Són els únics trams de l’obra escrits en un estil teatral estàndard. I, ara sí, una vegada emmarcada l’obra, comença la simfonia.

Edicions 62 (1985)

Primerament, a l’obertura, se’ns ofereixen unes pinzellades a mode d’introducció del repertori de temes que, més endavant, es desenvoluparan al llarg de l’espectacle. Cada instrument reprodueix les primeres notes de la partitura de manera entremesclada i confusa. Hi ha un cert desori. En aquest primer tast musical ja s’aborden diversos temes controvertits referents a la personalitat d’Enric Ribera. Així doncs, quan Enric encara és tan sols un xiquet, expressa la seua indefinició sexual: «i per què ella és una nena, mare? Jo vull ser una nena, m’agrada la roba de les nenes»; esmenta tangencialment la pederàstia eclesiàstica: «el capellà m’ho deia, també em va preguntar coses que jo no vaig entendre; si havia anat amb un home i m’acariciava la cama esquerra, i jo sentia calor» i desvela la relació d’incest amb la germana que perdurarà al llarg de la seua vida: «i un dia ens ficàrem sota el llit i ens vam besar com feien altres nens al carrer». Una presentació atractiva i encisadora que capta l’atenció del públic.

A pesar de la complexitat estructural, Sirera aconsegueix excelsament que la lectura de la simfonia no supose una tasca feixuga per al lector. No hi ha acotacions ni se’ns explicita l’autoria de les veus que hi intervenen; no obstant això, és senzill endevinar a qui correspon cadascuna de les veus

Finalitzada l’obertura, s’inicien els moviments clàssics per dotar de musicalitat l’obra. El primer d’ells, l’allegro, ens condueix a la infantesa d’un Enric Ribera que se sent atrapat dins la cova de les obligacions diàries i del mediocre destí que l’espera en heretar el negoci de rellotger de son pare. Se sent esclau d’una existència repleta de limitacions i així ho expressa: «Volia fugir d’aquell món fosc, ordenat, tancat i guardat amb naftalina que era la meua casa». A més a més, apareixen de nou les referències anteriorment esmentades a la indefinició sexual i a les insinuacions del capellà. L’andante, trencant el ritme del moviment anterior, se centra exclusivament en la qüestió valenciana i el protagonista no hi apareix en cap moment. És un passatge breu que es fa servir de l’original recurs estilístic de deixar dues pàgines en blanc per manifestar la falta de conclusions davant el problema d’identitat valencià. A continuació, l’scherzo tracta principalment l’amor entre els germans, un amor nascut entre jocs d’infantesa i que arribarà a efectuar-se plenament a l’edat adulta. I, per últim, sona l’adagio, moviment lent ambientat en la Guerra Civil espanyola en què Enric Ribera accepta posar les seues aptituds escèniques a disposició del bàndol republicà, però sense estar-ne massa convençut. La seua personalitat eclèctica li impedeix sentir-se còmode en la naixent societat de bàndols i així ho reflecteix al final de l’adagio: «La guerra es pressentia des de fa temps, i jo tenia tanta por: fins ara he jugat a estar bé amb els uns i els altres, però ara allò ja no serà possible». La simfonia finalitza amb la coda, moviment que ens ubica en la postguerra. Enric Ribera, buscant la redempció per haver col·laborat amb els republicans, accepta adherir-se al règim feixista i adaptar el seu ofici a les noves exigències. Seguint els principis simfònics, la coda culmina a un ritme vertiginós amb una repàs de la biografia d’Enric Ribera, on apareixen intercalats els temes tractats al llarg de l’obra.

la introducció a càrrec de Benet i Jornet ajuda a comprendre la intencionalitat de l’obra i l’òptica musical des de la qual ha de ser llegida.

A pesar de la complexitat estructural, Sirera aconsegueix excelsament que la lectura de la simfonia no supose una tasca feixuga per al lector. No hi ha acotacions ni se’ns explicita l’autoria de les veus que hi intervenen; no obstant això, és senzill endevinar a qui correspon cadascuna de les veus, ja siga pel mateix contingut del text o per la utilització d’una mateixa tipografia per a cadascuna d’elles. A més a més, la introducció a càrrec de Benet i Jornet ajuda a comprendre la intencionalitat de l’obra i l’òptica musical des de la qual ha de ser llegida.

Com era d’esperar, Sirera aprofita la seua creació per intercalar puntualment reflexions metateatrals respecte a la necessària renovació del teatre, una reflexió que repetiria de nou en obres com ara El verí del teatre. En un breu periodístic intercalat a l’obra, Sirera es refereix a la necessitat de crear i produir a Espanya un teatre social que vaja més enllà de la funció d’entreteniment: «Hay que sustituir ese teatro cursi, de relatos insulsos, cuadros suaves y vaselina escénica, por un teatro orientador, educador de ideas y sentimientos (…) el teatro del pueblo y para el pueblo». Així, Sirera rebutja diametralment la subordinació del teatre a l’entreteniment i abraça els nous corrents que entenen el teatre com una via d’educació social per al poble.