‘Tot és altre’, de Montserrat Rodés, o com tocar l’intangible

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Montserrat Rodés
Montserrat Rodés

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Una de les pensadores cabdals del segle XX, Maria Zambrano, deia que filosòfic és preguntar i poètica la troballa. Poques vegades tenim l’oportunitat de veure en comunió i de forma excelsa aquestes dues disciplines on es formula una pregunta i tot seguit ens meravellem amb la resposta. Hi ha poetes que integren aquesta directriu metafísica en el text de forma habitual, per exemple, Chantal Maillard, Paul Celan o José Ángel Valente. I una mica més propers, Vicent Alonso, Carles Camps Mundó, Antoni Clapés i, per descomptat, Montserrat Rodés. Aquesta última acaba de publicar la que per ara és la seva darrera aposta, Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor), llibre amb el qual ha obtingut el Premi Pare Colom 2020. Un recull que qüestiona constantment la veracitat de la mirada i afaiçona el llenguatge per donar forma i cabuda al pensament. La reflexió al servei de la lírica.

Posa el focus en l’experiència de la despossessió perquè, al cap i a la fi, l’absolut, el tot, és efímer. El mateix títol, Tot és altre, apuntala aquesta sensació de pèrdua,

Tot és altre, títol que remet sens dubte a la coneguda cita rimbaudiana «Jo és un altre», és un petit volum que segueix escrupolosament el guió estilístic que l’autora ha mostrat al llarg de tota la seva obra, és a dir, presentar-se com la ceramista que modela el fang amb exquisida delicadesa per encabir la «lluminosa puresa». O cosa equivalent, una pensadora que busca en la paraula la transcripció de l'experiència sensible. Paraula i realitat dins el marc filosòfic.

Cada una de les tres parts en què està estructurat el llibre és encapçalada per una cita que actua de divisa. Cites d’alguns dels seus referents, poetes que miren amb bons ulls el pensament i la poètica oriental i que, com Rodés, busquen el mot precís que dona forma al silenci. Però la seva poesia no només ultrapassa el domini dels sentits, sinó que dona veu a allò que no pot ser dit amb paraules, «ja no retruny / el colpeig que ha fet témer / l’inexpressable. El mot, / que el diu, ha estat expulsat».

Lleonard Muntaner (2020)

Montserrat Rodés ha dit sobre la seva poesia: «intento transportar aquella primera percepció, la més intuïtiva al sedàs del pensament i, a partir d’aquí, reflexionar sobre allò que vull transmetre» (Els marges, nº 74). És a dir, a partir de l’estranyesa i sensacions atzaroses s’endinsa en els sotracs de l’ànima per comprendre, «l’estranyament de ser l’error, / que saps, que et viu». No revela certeses ni veritats inqüestionables sinó que planteja inquietuds. Posa el focus en l’experiència de la despossessió perquè, al cap i a la fi, l’absolut, el tot, és efímer. El mateix títol, Tot és altre, apuntala aquesta sensació de pèrdua, d’alienació, «per l’avenir, / que ja és retorn, potser / hi hauries passat de llarg».

Malgrat tractar-se d’una poesia hermètica i conceptualista, Rodés fuig de la polisèmia ornamental i de l’aforisme gratuït, però no pas del recurs a l’el·lipsi que obliga a l’especulació, com tampoc de la paradoxa ni dels canvis de sentit.

En un espai intemporal i gens matèric la paraula de Rodés malda per copsar l’essència, «la ferida primera». La paraula que dona relleu a reflexions que la poeta necessita resoldre perquè la incomoden, «lleu, / l’ombra pensativa s’ha fet / visible al clar del mirall, / i té significats estranys; / desvela’ls, quan arribi l’hora». Rebutja l’adjectiu estèril i només accepta aquell indefugible, «la presència fugitiva». El verb s’escolta sempre precís i abassegador. Assaja amb mestratge la juxtaposició d’imatges per sintetitzar el pensament, per fixar la mirada «a tocar del temps secret». Poesia, per tant, de llampecs, concisa i intensa, que proscriu el superflu i on no hi ha paisatge ni colors. I, a més, es permet canvis supressius de rumb perquè no utilitza ni conjuncions ni altres baules. Eines, totes elles, per un discurs gens estrident, de fina acústica i sense decorats estèrils. Poemes de rellotge de precisió on no hi sobra cap peça i on els versos es nuen com les arestes d'un políedre.

Malgrat tractar-se d’una poesia hermètica i conceptualista, Rodés fuig de la polisèmia ornamental i de l’aforisme gratuït, però no pas del recurs a l’el·lipsi que obliga a l’especulació, com tampoc de la paradoxa ni dels canvis de sentit. No utilitza la primera persona, però hi plana pertot un jo desdoblat que tant es refereix a altri –tu és tot?– com a ella mateixa, «dins teu, mor el temps. I no hi ets. Cap lament. De tu, la memòria». Versos que obliguen el lector a esmolar la intel·ligència sobretot si descobreix veritats que preferiria no entomar.

Montserrat Rodés, una poeta que sap fer matèria poètica de la reflexió i que, amb Tot és altre, ascendeix a la categoria de clàssic. Llibre imperdible d’una poeta imprescindible.