Els historiadors alcen les celles i mormolen: Senyor, senyor!

per Salvador Vendrell

Entre-veus

Gustau Muñoz
Gustau Muñoz

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

M’agrada llegir els articles, els llibres, de Gustau Muñoz, perquè solen profunditzar prou més de l’habitual en els temes que planteja. Busca els «corrents de fons» que són els que veritablement expliquen les coses. Tot sense amagar la part de la barrera on se situa per analitzar els fets, les qüestions. És evident que els treballs de les ciències socials sempre fan notar la part de la barrera on es col·loca l’analista, l’investigador..., ja siga de classe, de nació o...

Massa vegades els professionals de la història es queden en l’acadèmia fent congressos i publicant «papers» en revistes que només lligen ells mateixos. Potser té més sentit que mai el propòsit del meu amic Vicent Olmos: «Calen llibres d’història que es puguen llegir sense tantes notes a peu de pàgina»

Dic això perquè llegint el llibre Espill d’un Temps veig que Muñoz es queixa que els historiadors acadèmics no responen davant els subproductes infames d’uns aficionats a historiadors que manipulen com volen els fets històrics. Que callen davant de llibres com ara el de Jiménez Losantos, Història del comunismo. De Lenin a Podemos, «que veges tu les garanties que pot tindre». I és que una cosa és estar a una banda o altra de la barrera i l’altra és saber i voler treballar amb rigor, amb mètode, sense manipular els fets i les dades. I no presentar-se un autor «com el que és: un mamporrero d’extrema dreta oriünd d’Orihuela del Tremedal a la Província de Terol» que diuen que «s’ha fet milionari en el negoci que consisteix a donar arguments i tranquil·litzar consciències dels qui varen donar suport durant anys i panys a una dictadura feixista». (No conec personalment el personatge, però sí que vaig conéixer —en el meu temps d’estudiant— un germà seu que venia a la mateixa classe que jo, en la Facultat d’Història, i que, malgrat que anava de progre, no tenia altra mania que voler obligar-me a parlar castellà en les assemblees que féiem a classe. Segur que ja endevineu que —de manera fina i educada—l’enviava on brama la tonyina).

Vincle (2021)

Muñoz explica que aquest tipus de llibres, de pseudohistoriadors, es poden trobar a piles, com ara, a El Corte Inglés del carrer Colón a València, «per a gaudir de la clientela burgesa de l’Eixample, tan moderadament culta». I té raó, però cal afegir que jo m’he trobat el darrer llibre de Losantos, també a piles, o a garberes, en un aparador d’una papereria d’un barri obrer de Sueca. Em vaig quedar bocabadat. Qui llegirà açò per aquests indrets?, em preguntí de seguida. Per això, vull insistir i remarcar la pregunta i la resposta de Muñoz: «Ara davant aquests subproductes i tants altres, què fan els historiadors seriosos professionals? Alcen les celles i mormolen: Senyor, senyor...» Sembla que, de tant en tant, «foten una bastonada, però poc». Es queden en la seua torre d’ivori i es mantenen allunyats de polèmiques com la que provocà Ignacio Camuñas, exministre de la UCD sobre la guerra civil —Déu meu, quina transició!—. Nega el colp d’estat de 1936 i culpa el govern de la República de l’alçament militar. Tot això en un acte del PP en què Pablo Casado romangué «impasilble el ademán», en silenci. Sembla, però, que els historiadors seriosos també.

«Ara davant aquests subproductes i tants altres, què fan els historiadors seriosos professionals? Alcen les celles i mormolen: Senyor, senyor...»

Massa vegades els professionals de la història es queden en l’acadèmia fent congressos i publicant «papers» en revistes que només lligen ells mateixos. Potser té més sentit que mai el propòsit del meu amic Vicent Olmos: «Calen llibres d’història que es puguen llegir sense tantes notes a peu de pàgina». Té més raó que un sant: cal una divulgació seriosa de la història, però també de l’economia, del pensament... Només posaré un exemple: on és la necessària història del País Valencià per a tots els públics? O per als joves estudiants de batxillerat? O per als infants? La Universitat s’hauria d’implicar més en els problemes de la societat i no quedar-se al marge de les problemàtiques i de les necessitats de saber que hauria de tenir el personal. Ja hi ha molta divulgació científica d’allò que alguns anomenen «ciències-ciències». No estaria gens malament que els professionals de les ciències socials feren també un esforç per divulgar els seus coneixements, els seus descobriments... I que contestaren els insults en forma de llibre d’història amb rigor i, sobretot, amb amenitat.